Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

El viatge havia sigut preparat en pocs dies i més enllà del titular del lloc on volíem anar, no teníem la idea concreta de moltes coses que ens trobaríem. El dia finalitzava ja i vam anar a una estació de servei on fer gasolina. En anar a pagar vam comentar que no havíem trobat cap en les nostres rutes i calia aprofitar que a Benassal hi havia per tal d'omplir el dipòsit. Benassal, vista des de l’entrada sembla una població gran, però la tranquil·litat dels carrers ja et diu que no té tants habitants com aparenta. El 1900 quasi tenia 2900 habitants. Observe ara en la pàgina de Wikipedia que ha perdut quasi una tercera part de la seua població en els darrers trenta anys: dels 1444 del 1992 als 1068 que té ara. Possiblement, com passa a molts pobles, alguns no hi viuen tampoc i mantenen l’empadronament per motius sentimentals.  L'economia ha estat tradicionalment ramadera i agrícola. També va tindre una gran importància el balneari de Font En Segures i l'envasament de les seu

Des de dalt del tossal de la Foieta del Caragol es veuen les edificacions entre bancals d’ametlers, oliveres i la rambla de la Carbonera. El Mas de la Segarra està tot just a pocs metres de la fita on els termes de Catí, Albocàsser i Vilar de Canes es troben. La seua ubicació va fer que fora el lloc triat per a fer una fortificació de control del territori al costat del camí reial que pujava cap a Aragó en una cruïlla de rutes mil·lenàries. Vam pensar a vista de mapa que era un lloc ideal per a visitar el Maestrat, perquè tots els pobles estaven a vint minuts amb el cotxe. Anàvem amb una recomanació de l’amiga Rosa de Benicarló i, no puc dir més, que estava molt encertada amb el seu consell. Les primeres sensacions que vam tindre amb els primers contactes amb Mayte, neboda dels gestors de la Casa Rural van ser ja molt bones. Vam anar ajustant els dinars i els sopars a més de quedar en hores d’arribada i aquests detalls. La nit anterior la nostra gosseta es va menjar una caixa de grapes

Baix de la Llotja “Perxe” es troba l’oficina de turisme d’Ares. Vaig entrar i una xica jove ens va cobrar les tres visites guiades. A aquest punt acudien en el passat mercaders i comerciants per a celebrar el mercat setmanal. A mitjan segle XIX es va instal·lar ací una carnisseria municipal de la qual resta l'argolla d'on es penjaven els caps de bestiar. Vam esperar pels voltants en un dia esplèndid amb cels blaus i una tela de núvols estratosfèrics que filtrava la llum de la tardor. Per la carretera ja havíem vist la silueta del nucli de cases, l’església i la mola que una vegada va albergar el Castell. Diu la web del poble: “Situat en la comarca de l'“Alt Maestrat” en les últimes estriacions del Sistema Ibèric en la seua part més oriental i sobre un promontori, coronat per les ruïnes del castell, que resulta una magnífica talaia sobre el paisatge muntanyenc que li envolta, es troba el municipi d'Ares amb uns 220 habitants i amb una altitud del seu terme que vària des

Les carreteres són solitàries, enrevessades i costerudes. No és fàcil trobar altres vehicles ni benzineres en una comarca tan feréstega on se sent la soledat. No cal més que mirar el nombre de habitants dels pobles, que sumen uns quatre-mil però que probablement seran menys, per a adonar-se dels problemes de despoblació. El sistema de guiatge no va bé  perquè ací també la xarxa de telefonia sense fil funciona si funciona i no en tots els llocs. Tampoc abunden els senyals o les indicacions i moltes vegades et porta l’instint després de recordar haver vist les posicions dels pobles en el mapa. Culla era la meta d’aquella vesprada. Poc abans d’arribar es veia la figura robusta dels porxos de l’ermita de Sant Cristòfol i un poc més endavant el conjunt de cases penjades al tossal.  Els carrers costeruts i ombrívols anaven agafant un aspecte “medieval” no sé dir si impostat. En els darrers anys s’ha imposat una moda consistent en deixar la pedra del mur a la vista. Com ens van corroborar, ab

La comarca de l’Alt Maestrat es caracteritza per la seua despoblació preocupant. Venint de la Safor, on quasi els pobles queden a poca distància, ací s’han de recórrer quilòmetres per a anar d’una localitat a la següent. Ens va sorprendre en aquest sentit l'amenaçadora figura de la torre de control de la presó d’Albocàsser que destacava com una construcció alienígena en un entorn d'oliveres i ametlers. Es diu que és un dels cinc centres més perillosos del sistema penitenciari espanyol. Sembla una contradicció que el Maestrat, tan silenciós i rural tinga ací un lloc on el perill i la sobre població siguen una marca de la casa. En hivern ha de ser com una mena de presó a la Sibèria per les baixes temperatures. Vam seguir el camí per a trencar a l’est seguint una carretera ja en plena natura. A l’esquerra hi havia un càmping que té la particularitat d’oferir habitacions en semiesferes transparents on gaudir de l’espectacle de les estrelles. És clar que uns van a la zona per devoci

Dos fantasmes d’altres temps, així els imagine, caminen assossegats per les sendes del Ribet. Vestits amb roba clara i canotier parlen de la política, de la vida, d’la cosa humana i la divina de Castelló o de València. Els darrers rajos de sols penetren la coberta vegetal creant una aura delicada sobre els robustos troncs dels roures valencians. El paratge, a quasi mil metres d’altura, té una vegetació digna d’un conte de fades on el Butoni, la Quarantamaula, les Miules, l'haqueta de foc, el saginer, el gegant Esclafamuntanyes, els gambosins, els nyítols o el Trib Reial poden aparéixer en qualsevol moment en aquest bosc de faula. No molt lluny brolla la Font d’En Segures, en el seu origen abeurador dels ramats de l’Alta Maestrat i després lloc de peregrinació on veure i ser vist allà el principi del segle XX. La fama li venia de lluny, en el segle XVI ja es parlava d’unes aigües que facilitaven la digestió i curaven el “mal d’orina”. L'antiga volta composta per tres canons, con

fotos Hui hem anat a Gàtova. Cal dir que la carretera d’accés és complicada i no molt ampla. Si això li sumem un estat de l’asfalt per moments dolent, fa una ruta que cal agafar amb temps i sense pressa. Cap a les huit i mitja del matí hem baixat als gossets que han eixit com a coets de les gàbies i hem recorregut els carrers estrets de Gàtova. Ací teniu algunes dades tretes de la web municipal. Durant l'època de dominació àrab, Gàtova seria una alqueria denominada "Catava", tal com apareix en el "Llibre de Repartiment" de Jaume I. Diversos autors assenyalen que el terme Catava tindria origen preindoeuropeu (ibèric) i el seu significat seria el de "lloc abrupte, en pendent”. Per un document de 1367 coneixem la venda del castell i lloc d'Olocau, llocs de Gàtova, Marines, Torres i Olla, realitzada per Cilia de Sentlliz, viuda de Mateo Mercer, a favor de D. Antonio de Vilaragut per 47.000 sous. A partir d'aquest moment la família Vilaragut detindrà el

fotos Vall d’Ebo sols està a uns 16 quilòmetres de casa en línia recta. La distància és, no obstant enganyosa, perquè per a arribar cal conduir una hora primer per Oliva i després, passant per Pego, per una tortuosa carretera de muntanya. Ja pujant per ella es fan notar els efectes de l’incendi que no han deixat més que la roca viva als dos costats de la línia d'asfalt. Recorde bé aquell maleït dia d’agost on la intensa calor i un llamp van iniciar un foc que es veia dibuixant la silueta de les muntanyes al sud de la Safor. Passat ja un temps vam decidir fer ruta per l’estimat poble de Vall d’Ebo on tantes bones hores hem passat en les nostres rutes. Les pluges dels dies passats havien creat una humitat apegalosa que es combinava amb núvols de fantasia per on la llum penetrava en un cru contrast d’obscuritat i llum. Els colors de la tardor ja anaven pintant de grocs, taronges i rogencs les fulles dels arbres, però en aquesta ocasió hi havia també pins d'un color inapropiat i fa