Universitas
El campus dels Tarongers de la Universitat de València és definitivament lleig. Odiós? Els monolítics edificis no ofereixen aqueix espai de relaxat verdor dels recintes universitaris anglosaxons. Blocs de cantells rectes, parets planes i el color de la rajola transmeten una antipàtica idea de factoria monocroma. Els corredors i escales contribueixen, a més, a donar una certa sensació claustrofòbica. El formigó que cobreix els carrers no deixa espai per a la fantasia, ni per al clixé del grup de joves adults assentats en l’herba, davall un arbre i mentre un professor heterodox passa despistat com a part de l’ambient de fons. Si l’arquitectura es fa al servei de l’ús i dels seus usuaris ací ha fallat. Són les persones, joves majoritàriament, les que li donen sentit i ambient. Aqueix ambient que fa sospirar per aquells anys de discreta llibertat entre aules, manuals tècnics, biblioteques, pisos desmanegats i camaraderia. Aquest dia d’hivern de cels plomosos li conferia a Valè