Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  Jo vaig entrar en el món de la natació de la forma més casual que vos pugueu imaginar. Estava jo un dissabte jugant al pati de ma casa quan van tocar a la porta. Era l’amic de mon pare, Humberto Koninckx. Ell i els seus fills estaven molt involucrats en el Club Natació OJE Gandia i anaven a València eixe mateix dia a competir sota la direcció esportiva de José María Ángel, més conegut com a Pitet. El cas és que no tenien prou xiquets de set anys per a completar l'equip i, com que Humberto sabia que mon pare m’havia ensenyat a nadar —ell mateix havia competit en la seua joventut—, ens va convidar a anar-hi eixe mateix dia a competir. Va ser així com vaig acabar passant prop de huit anys vinculat a les activitats del club. Un dia de l’any 1973 va aparéixer pel pati de l’Institut Ausiàs March on, a falta de piscina, feiem esport a l'hivern,  un home amb gorra a la irlandesa, de nas ganxut i roba còmoda però elegant. Jo encara no era conscient que aquella persona em canviaria la...

   Sempre, des que era menut, he somniat viatjar al passat i contemplar com era, fa molts segles, tot allò que hui conec. Seria meravellós, encara que només fos com a testimoni mut, veure la nostra terra en temps remots: contemplar la Gandia medieval, encara reclosa darrere les muralles, o recórrer la infància dels meus pares. No ho podem fer, però ens queda la memòria. D'alguna manera, els records d'aquell xiquet que corria amb la bicicleta pel Prado o jugava amb el seu cosí Antonio en un dels cantons de la plaça són el meu modest viatge en el temps. Una drecera per a tornar a aquells anys en què la plaça encara feia olor de fruita i verdura acabades d'arribar; una aroma fresca que contrastava amb la fortor de les peces que s'havien fet malbé i que els venedors retiraven en acabar la jornada. La meua família tenia casa precisament en el cantó del carrer Mesquita. Els meus besavis hi havien tingut un negoci de cria i venda d'animals, un comerç molt propici en un llo...

La música de Ca' Boix em colpejava el cap com un martell. Aquella botiga de discos, instruments i reproductors tenia aquell estiu un únic himne, "Una Paloma Blanca" i sonava sense descans, una vegada i una altra, de matí fins a la vesprada. Aleshores jo no ho sabia, però aquell carrer encara conservava una manera de viure que estava a punt d'esvair-se. «Juan García Vidal». Així deia el rètol, amb les lletres pintades que encapçalaven la botiga de la meua família paterna. Mon pare sempre estava capficat, amb la lupa a l'ull, damunt d'aquelles maquinàries microscòpiques de precisió. Un drama era quan una peça botava i queia a terra. Amb un imant féiem passades com arqueòlegs buscant l'eslavó perdut. Era un taller diminut, però hi havia totes les eines, modernes i clàssiques, necessàries per reparar rellotges o fer joies. La part de joieria del negoci ja no existia, però encara hi quedaven les restes d'aquell temps en forma d'eines, cristallets tallat...

Hui vos porte una foto ben coneguda. Està feta, amb tota seguretat, des de les finestres o els balcons de l'antiga universitat jesuítica. Domina l'escena un camí o passeig elevat, flanquejat per dos murets de fàbrica. A banda i banda, disposats en fileres regulars, es veuen nombrosos troncs de gran grandària, tombats directament sobre la terra. Són els arbres que acabaven de ser tallats. El corresponsal de Madoz els havia conegut encara formant el passeig i els descrivia amb aquestes paraules: «Hi ha dos passejos amb arbratge. El principal és el conegut amb el nom del Prado —el Prado de València—, que es troba a l'eixida de la ciutat per la part de València, i el seu arbrat s'estén al llarg d'uns dos-cents passos.» Pel passeig i al costat dels murs s'endevinen diverses siluetes de persones —algunes dretes, altres recolzades sobre el parapet— vestides amb la indumentària popular de finals del segle XIX. Apareixen lleugerament difuminades, un efecte provocat pels ...

La realitat és un concepte efímer i fugisser. La primera qüestió seria determinar si existix això que anomenem realitat. Heràclit ja ho va dir fa vint-i-cinc segles: tot fluïx. Res no és fix; ni tan sols el riu on ens banyem és mai el mateix riu. Si això és cert per a la vida, encara ho és més per a una fotografia, que no deixa de ser un instant arrencat al temps. En aquestes imatges —que segons indica el llibre són de l'any 1902—, molt deteriorades per la limitada qualitat de l'original i pel pas de més d'un segle, veiem els voltants del que hui és el pont més antic dels dos que unixen els nuclis del Grau de Gandia. La séquia de l'Auir acabava de passar pel costat del Caseriu del Llavador i s'unia amb el riuet de Sant Nicolau aproximadament per davall de l'actual església de la barriada. Encara hui es pot veure, als peus del pont i de l'edifici, el túnel que amaga la séquia, aleshores a cel obert. L'altra fotografia mostra una passarel·la de fusta que p...

Hi ha fotografies que documenten un fet, i n'hi ha d'altres que retraten tota una societat. Aquesta n'és una. A primera vista sembla el funeral d'una aristòcrata. En realitat és una representació del poder a la Gandia de començaments del segle XX. Els soterraments són tant un homenatge al difunt o la difunta com una demostració de l'estatus social de la persona i de la seua família. També ens parlen d'una època i, de vegades, de morts que commocionaren tota una societat. És el 7 de juliol de 1908. Probablement és migdia. El carrer Major bull tant per la calor de l'estiu com per la multitud que segueix el dol darrere de les autoritats religioses. A primer colp d'ull podria semblar una de les grans processons de la ciutat, però és el funeral de Maria del Carme Trénor i Palavicino, marquesa de González de Quirós, morta amb només quaranta anys. La fotografia està construïda com una autèntica escenificació del poder. Res no sembla casual. El seguici l'obr...