Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Recorde una vesprada de setembre mentre una tempesta imponent s’apoderava del nord. Davant d’aquell cel de plom, una bandada de flamencs tancava files cap al sud, fugint del mal oratge. Ho feien amb una elegància majestuosa, una harmonia que sembla desafiar la fisonomia d’uns ocells tan llargs i aparentment desmanegats. Amb el coll estirat i les potes com agulles rosades traçant línies en l’aire, travessaven el cel amb una calma solemne, com si el mateix vent, reverencial, els sostinguera. L’any de la pandèmia, quan el confinament es va relaxar i ens permeteren recórrer la província, el Parc Natural de Pego-Oliva esdevingué un territori gairebé oníric; un paratge on el paisatge semblava haver oblidat el brogit del món. De sobte, una visió: una bandada descendia amb parsimònia sobre els camps d’arròs inundats. Ens hi vam apropar amb un silenci expectant, gairebé furtiu, per no trencar l'encís del moment. Els adults lluïen aquell plomatge magenta, negre i blanc que els fa semblar con...

“Qui té hort, té sort” Quan jo vaig nàixer la nostra terra encara era prou semblant a com havia sigut en el passat. És clar que un impuls imparable, associat amb el turisme i la modernitat estaven canviant a poc a poc les formes de viure. Recorde aquells carrers on els gossos particulars passejaven ells sols sense ningú humà els controlara. Els carros amb càrrega de material d’obra amb un tir de cavalls transitaven tranquils pels carrers. El tren a vapor que venia d’Alcoi passava des dels camps als carrers de Gandia i la gent utilitzava els autobusos de línia hereus de les centenàries tartanes. Ma mare feia la compra cada dia, anava a la tenda de Marqués als porxos, al costat de l’ajuntament, i li servien una tallada de formatge o paté embolicat amb paper de cera. L’abastiment familiar es feia diàriament caminant pels carrers de Gandia: ous al carrer vicaris, carn a ca mon tio Vicent al Prado, vi i queviures a ca Jorge Cabanilles, al final del carrer dels Pellers. Moltes vegades no cal...

El fort vent de ponent arrossegava núvols bulbosos com floricols de vapor que cavalcaven les serres amb una pressa frenètica. Altres, més altes, al fons del llenç, es dibuixaven com ones perfectes d’una corba ondulada, oferint una autèntica lliçó de meteorologia escrita en el blau. Caminàvem amb pas viu per aquells confins de l’altiplà de la Serra Grossa de Marxuquera, intentant cosir amb les nostres petjades els pobles de Pinet i Ròtova, refent rutes que la memòria guarda com a mapes íntims, sovint separats pel mur silent de les muntanyes. Necessitàvem el tacte de l’aire pur. Després de setmanes d’un oratge tancat i obsessiu que ens havia impedit xafigar l’aspra pedra calcària —suport mineral de tantes corregudes per sendes d’un passat que s’esvaeix—, el cos demanava espai. Ja feia anys que no recorria aquest tram del camí del Surar, on la senda es caragola per tossals arrodonits, ara vestits pel violent groc encés de les argelagues. És un contrast ferotge, gairebé elèctric, contra la...

La primera llum del dia encara no havia acaronat el fons del barranc quan veiérem la Serra Falconera retallada sobre un cel pintat amb els colors delicats de l’alba. Eren pinzellades de blau i un rosa suau que semblen desmentir les terribles tempestes que ens estan arribant de l’interior. Mentre un oratge cruel porta la misèria a milers d’andalusos amb diluvis quasi bíblics, ací patíem un altre excés: un vent que, setmana rere setmana, bufa amb una obstinació que acaba per embogir-nos. Havíem triat, per això, una ruta amb certa protecció d’aquest ponent que colpeja amb violència tot allò —i tots aquells— que se li interposen. De vegades sembla que la natura castigue l’arrogància humana, encara que siga a una escala tan petita com la nostra mentre caminem pel Barranc de les Voltes. Com una comitiva, avançàvem pels túnels de murta, llentiscle, romer i pebrella. Velles garroferes de temps indòmits resistien l’abandonament d’un lloc on cada racó útil havia estat dissenyat com una avantguar...

Contava ahir l’amic Villaplana com s’arriscava en el passat per a estudiar els nius de les àguiles. Baixava per llocs inversemblants per a estudiar les egagròpiles, que són boles de material indigerible que mostren la dieta diària d’aquestes aus. Coses que amb vint anys va fer, ara li semblen massa arriscades per a repetir-les. L’edat ja no perdona i tampoc valorem els riscos de la mateixa manera que quan som joves. La Safor, la nostra comarca, és més muntanyenca del que sembla i, afortunadament, l’orografia ha creat barrancs i racons on l’ésser humà mai no ha intervingut, ni amb les activitats típiques del medi rural ni amb construccions. Hui, però, ja no és el mateix. Les activitats esportives s’han convertit en una moda i la muntanya s’ha omplit d’entusiastes que volen caminar, córrer o grimpar, de vegades per sendes més o menys establertes, però també per indrets fins ara verges. Jo no soc aliè a aquest fenomen, però en el nostre cas ens limitem a caminar per sendes i pistes, sense...

Fa poc més d'un any que un gat negre ens visita. Des del solar del costat de casa arriba a la tanca de la façana i, caminant amb parsimònia felina, bota per l'antiga caseta del gos per a posar-se davant de la porta amb mirada seriosa i impenetrable. Ve a demanar menjar, però sense cap mostra de gratitud. És un mascle corpulent amb un cap gairebé de la mida d'una pilota gran, ulls verds quasi de rèptil i un pelatge negre que, en els seus millors moments, el mostra com un animal preciós. Les dues gossetes lladren com a boges només senten que aquest descarat ha envaït el seu territori. A ell no li importa gaire. Ja ens ha agafat certa confiança, sempre acompanyada d'una fera resistència a qualsevol afalac. De tant en tant, se li escapa algun bufit que mostra la seua part més salvatge. Ignorem completament les seues aventures pels voltants de casa. Va estar desaparegut quasi mig any i el véiem patrullant els horts de darrere de casa, les avingudes i els solars abandonats on...