Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

El sol no pintava aquell dia el paisatge: el feia, el desfeia i el tornava a construir a mesura que les hores passaven. Només eixir de l’amagatall des d’on havíem fotografiat els voltors, vam intentar trobar un lloc per dinar. Torrejón el Rubio, el poble més pròxim, té més llits hotelers que habitants. Però aquell migdia estava buit. Carrers sense veu, portes tancades, una quietud estranya, com si el poble s’haguera retirat sota la pressió d’un cel que ja anunciava tempesta. Vam reprendre la marxa entrant de ple en aquella amenaça que feia hores que creixia. Núvols densos, apilats, amb aquella solidesa gairebé mineral que precedeix les grans tempestes d’estiu. En passar al costat del Salto del Gitano, la pluja va caure de colp, sense transició. Un mur d’aigua sobre el Tajo i els turons dels voltants. El paisatge es va esborrar. Els verds van perdre profunditat, els ocres es van tornar fang, la llum va caure com un tel. Tot es va tornar gris mortal. Però, tanmateix, la primavera ací no ...

Sembla que el problema de l’habitatge no és tal per a les cigonyes extremenyes. Des de la carretera es veuen, pertot arreu, torres de les línies elèctriques ocupades per nius de cigonya en els llocs més inversemblants. De vegades apareixen pals punxeguts destinats a impedir la mania d’aquestes aus elegants d’encimbellar-se sobre les estructures metàl·liques. En altres ocasions, els mateixos propietaris dels edificis —posem per cas una església— instal·len suports de ferro que suggereixen als ocupants alats on seria millor construir el niu. Prop de Zarza de Granadilla, vam vore una cigonya fent guàrdia al seu niu damunt d’un pal de la llum. D’entre les branques que el conformaven eixien teuladins oportunistes que havien aprofitat l’obra de les cigonyes en benefici propi. Vam arrimar el cotxe a un costat de la carretera i vam fotografiar l’au, que ens observava amb una parsimònia gairebé aristocràtica, sense cap intenció de fugir. En travessar el poble ens vam endinsar per una carretera ...

El sol anava davallant al Parc Nacional de Monfragüe mentre el nostre vehicle passava per les pinedes solitàries on els cérvols pasturaven i observaven amb parsimònia els humans, que els tornaven la ullada amb curiositat i amb les càmeres preparades. Era un sentiment quasi infantil: el de la sorpresa de trobar-se amb éssers bells, quasi esperits purs del bosc, que poques vegades tenim l’oportunitat d’albirar. La mirada d’un animal és sempre fascinant: és eixa realitat de la vida que pren possessió de l’espai, lluita per sobreviure i jutja les oportunitats o els perills que l’envolten. Per més que la ciència ha avançat amb tècniques d’anàlisi neuronal que permeten saber cada vegada més sobre com pensen els animals, seguim sense saber què pensen realment, com ens veuen o què és allò que desapareix quan contemplem els ulls sense vida d’un animal mort. Eixa espurna misteriosa que connectava l’ésser viu amb l’univers s’esvaeix sobtadament, i nosaltres ignorem on ha anat aquella consciència ...

Realment no vaig arribar a Plasència amb cap idea predeterminada ni una preparació prèvia. Allà vam anar els quatre mosqueters, guiats per la veu suggerent del Google Maps, que ens va indicar que aparcarem a la vora del riu Jerte, en la zona coneguda com l’Illa. Efectivament, la ciutat s’alça sobre un tossal a la vora de l’aigua i, per això, les autoritats han instal·lat un sistema d’ascensors i escales mecàniques que salva la diferència de nivell que impediria a molts arribar al centre o els faria suar i panteixar com si acabaren de pujar a l’Everest. Encara que tots som nominalment part d’Espanya, ràpidament es veu que aquesta terra té uns mites històrics molt allunyats de la nostra Mediterrània. Només acabar l’escala et trobes de cara amb l’estàtua eqüestre d’Alfons VIII, rei de Castella, fundador de la ciutat l’any 1186. No és estrany que els extremenys se senten part d’aquest concepte d’Espanya lligat a la castellanitat, si em deixeu utilitzar el terme, de la mateixa manera que ja...

Els voltors oloren la sang abans que la carronya siga dipositada en la clariana de terra argilosa de la devesa. Damunt de les carrasques disperses pels tossals verds d’aquest dia de primavera es retallen les siluetes dels primers exemplars, quiets i pacients, esperant el desdejuni. A la llunyania semblen personatges barrocs emboçats en una capa, vigilant l’arribada d’algú a qui assaltar. Els pobletans han trobat un bon filó amb l’observació i la fotografia d’aus. Cada dia alimenten els rapinyaires amb restes d’escorxador. Les impressionants aus ho saben i, des d’altures de vertigen, albiren l’arribada de la furgoneta que ja coneixen. No tarden a davallar en bandades extretes d’un film de dinosaures. Arriben en formació, destacant sobre un cel carregat de núvols de tempesta. La dorsal de la Serra de Monfragüe s’endevina entre les cortines d’aigua. En pocs minuts, negres i lleonats es disputen les despulles en una batalla desordenada on tot sembla un combat cos a cos. La supervivència no...

Des que vaig llegir els textos de Konrad Lorenz i els seus deixebles, vaig començar a entendre els mecanismes que ens relacionen amb els animals, tant com aquells que ens separen d'ells pel que fa al comportament. Ara, ja un home jubilat amb temps, vaig amb freqüència a les marjals o a la natura i tinc visions privilegiades dels animals, les seues relacions amb els seus iguals o la lluita constant per sobreviure. Observar la natura ens pot conduir a reflexions sobre la nostra condició animal, però també sobre allò que ens en separa. Els ximpanzés, que durant molt de temps es consideraven pacífics, han mostrat conductes violentes en determinats contextos. Els goril·les, en canvi, solen ser més tranquils, tot i la seua aparença imponent. Cap d'aquests exemples no ens diu com hem de viure: ens diuen, tot just, d'on venim. Tendim a atorgar valors humans als animals. La seua configuració corporal, en general, ens porta a considerar alguns com a "simpàtics" o "grac...