Entrades

Murs oblidats de la Mariola.

Imatge
Ja feia temps que evitàvem les rutes més feixugues. A poc a poc, a mesura que passen els anys, gaudim més de fer una ruta tranquil·la que no ficar-se en un vesper. De la darrera ruta per la Mariola que vaig fer fa dues setmanes em va quedar per fer el castell i, per tal de fer la ruta circular, estava previst baixar pel vessant nord per qui semblava un camí. D'alguna ruta ja feta el vaig afegir, perquè a pesar de ser camí de cabres portava perfectament al Racó del Cirer (no confondre amb la font homònima) i a la Cava de Xàtiva. Prop de les huit vam aparcar a la zona habilitada a la Font de Mariola i per una senda prou clara vam ascendir guanyant perspectiva cap al sud. El sol jugava amb els núvols en un contrallum a les siluetes de la pineda. La pujada era exigent, però res que poguera amb nosaltres. La torre de vigilància, el que en queda, s'alça en un puntal que domina l'accés sud a la Mariola i les alqueries dels voltants. Es veuen per tota la zona les pedres soltes i le...

Contraplà: Serra de les Raboses

Imatge
  La primera rampa, costeruda, quasi al límit. L'esforç ens feia panteixar i avançar pas a pas, guanyant altura. Ahir érem cinc del nostre grup. Teníem com a meta el banc de fusta que l'Ajuntament de Cullera havia instal·lat sobre la bassa de Sant Llorenç, mirant cap als pobles afectats per la DANA. Un tronc arrossegat per la mar faria de senzill homenatge a les víctimes de les inundacions, mentre que el caminant trobaria un lloc per a seure i reflexionar mirant l'extensa plana, sempre a punt de recuperar la seua natura primigènia de llac litoral. El vent s'accelerava furiós quan topava amb les parets calcàries de la serra de les Raboses. Semblava voler fer-nos eixir volant sobre la mar, que s'estenia més enllà de l'exèrcit de formigó que s'alça darrere de les badies de Cullera. Tot plegat sembla una termitera humana. Incomptables balcons, teulades i terrasses donen fe del nombre immens de persones que poden arribar a habitar aquesta ciutat que ara, a la tar...

El caminant solitari

Imatge
Un llibre aparentment senzill, però que em va impactar, va ser «La història del senyor Sommer», de l'alemany Patrick Süskind. La història transcorre durant la infància d'un xiquet en un poble que sembla situat al sud d'Alemanya. Hi ha un personatge secundari, amb una vida que sembla paral·lela a la del protagonista, que guanya força simbòlica al llarg del relat. El llibre pren precisament el nom d'aquest personatge, el senyor Sommer, encara que en realitat ens parla de la vida, els sentiments i les fantasies d'un xiquet amb qui m'identifique per eixe món imaginari que crea: volar, pujar als arbres, sentir estima per una xiqueta, no entendre de vegades els adults i tantes altres coses que recorde d'aquells anys. El contrapunt és un home vell, de cames primes com pals, amb un bastó de caminant i una marxa desenfrenada cap enlloc. Un caminant solitari que recorre diàriament el paisatge abans d'endinsar-se en un llac, sense deixar de caminar, quasi de manera...

El magnetisme dels colors de la tardor

Imatge
Centenars de caminants i ciclistes recorren els camins del Parc Natural de la Font Roja. La tardor avança discretament i el carrascar, cobert d’un verd sobri des de la primavera, mostra ara els colors dels arbres dissidents — o potser més aviat temorosos? — que s’amaguen del fred que ve en els racons més recòndits dels seus troncs i arrels. Faran veure que estan morts quan arriben les urpades del fred i de la neu que, de vegades, ompli de blanc tota la serra. Les carrasques, en canvi, arbres durs i resilients, miren cap a la Valleta de Polop fent front a tot el fred que vindrà. Encara no eren les nou i ja arribaven els primers caminants, que esperaven l’arribada de Jordi, tècnic del parc natural, per a fer un passeig —mai li diria ruta— per la pista que puja del centre fins al Mas de Tetuan. Els grups d’amics conversaven a l’espera de l’inici de l’explicació. Com sol passar, es va formar un públic divers: dues turistes asiàtiques que no entendrien res, però que seguien l’explicació; un...

Tardor a la Mariola

Imatge
Per als saforencs, pujar a la serra de Mariola és sempre com viatjar a regions distants. El paisatge, el clima, la vegetació i la configuració geològica s'allunyen de la realitat costanera i ens porten a un indret verd i bonic com pocs. Precisament volíem aprofitar el dia fent una ruta circular per fonts i masos, amb inici a la Font de Mariola. Ja feia fred. Nou graus que anunciaven la plenitud de la tardor. Caminant, gaudíem del paisatge de camps, zones de pineda, carrasques i tossals. Alguns dels masos continuen habitats i remodelats; altres van dissolent-se en el paisatge, retornant la pedra a la terra mentre la fusta de les bigues cau sobre els sostres i les parets enderrocades. És així com l'herba ompli els espais, fent-nos recordar que la natura es cobra sempre els deutes amb els humans. Entre els masos que sobreviuen a la ruïna sonen les remors d'una vella llegenda que va donar nom a la serra. Conten que Mariola era una jove i bella donzella romana, filla de Sext Mar...

La Vall d’Albaida secreta

Imatge
Els que coneixem la comarca de la Vall d’Albaida l’associem a camps de terra blanca, terrasses amb fruiters i rierols i barranquets sota la majestuosa presència del Benicadell. Moltes vegades ens oblidem d’aquest espai on ni la Costera és la Costera, ni la Safor és la Safor, ni tampoc ho és la Vall d’Albaida. Parle de la zona de Pla de Corrals, que administrativament pertany a la Safor i forma part del terme d’un poble de la Valldigna, però geogràficament sembla una altra cosa. Pla de Corrals s’estenia sota la protecció dels cingles del Buixcarró, sempre tan feréstecs com espectaculars. La tardor anava manifestant-se amb la caiguda de les fulles dels arbres i la humitat de les darreres pluges, que havien reverdit tota la natura. Sols cal caminar uns minuts perquè el Camí de Quatretonda s’endinse en el terme d’aquesta població. És una zona certament bonica, entre tossals que miren al nord i que han format un bosc de pins i màquia tan dens que de vegades sembla una jungla tropical. L’asp...

No m'agrada la fruita

No vaig a parlar de política. Sols d’educació. A ma casa em van ensenyar a respectar a les persones, fins i tot a polítics que no el mereixen. Insultar no és fer política, és ultrapassar la línia del dret democràtic a la opinió per a deshumanitzar el contrari. Darrerament veig a persones que considerava educades i suposadament moderades en el seu pensament polític fent gracietes amb el «m’agrada la fruita». He de dir que la frase que es va dir en el congrés dels diputats, lloc que mereix respecte, perquè representa la voluntat dels votants, per més que la que la persona que la va emetre després no va ser ni valenta per a mantenir que l’havia dit: va ser una canallada encara que el cor de palmers li riguera la gracieta. Hui ha vingut el president a Oliva a informar-se dels problemes de les inundacions i un grup de persones estava amb la cantilena de «Pedro Sánchez, hijo de puta» tot seguit del cansino «yo soy español». Altres persones s’han oposat a la falta de cortesia creant moments d...