Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Els que coneixem la comarca de la Vall d’Albaida l’associem a camps de terra blanca, terrasses amb fruiters i rierols i barranquets sota la majestuosa presència del Benicadell. Moltes vegades ens oblidem d’aquest espai on ni la Costera és la Costera, ni la Safor és la Safor, ni tampoc ho és la Vall d’Albaida. Parle de la zona de Pla de Corrals, que administrativament pertany a la Safor i forma part del terme d’un poble de la Valldigna, però geogràficament sembla una altra cosa. Pla de Corrals s’estenia sota la protecció dels cingles del Buixcarró, sempre tan feréstecs com espectaculars. La tardor anava manifestant-se amb la caiguda de les fulles dels arbres i la humitat de les darreres pluges, que havien reverdit tota la natura. Sols cal caminar uns minuts perquè el Camí de Quatretonda s’endinse en el terme d’aquesta població. És una zona certament bonica, entre tossals que miren al nord i que han format un bosc de pins i màquia tan dens que de vegades sembla una jungla tropical. L’asp...

No vaig a parlar de política. Sols d’educació. A ma casa em van ensenyar a respectar a les persones, fins i tot a polítics que no el mereixen. Insultar no és fer política, és ultrapassar la línia del dret democràtic a la opinió per a deshumanitzar el contrari. Darrerament veig a persones que considerava educades i suposadament moderades en el seu pensament polític fent gracietes amb el «m’agrada la fruita». He de dir que la frase que es va dir en el congrés dels diputats, lloc que mereix respecte, perquè representa la voluntat dels votants, per més que la que la persona que la va emetre després no va ser ni valenta per a mantenir que l’havia dit: va ser una canallada encara que el cor de palmers li riguera la gracieta. Hui ha vingut el president a Oliva a informar-se dels problemes de les inundacions i un grup de persones estava amb la cantilena de «Pedro Sánchez, hijo de puta» tot seguit del cansino «yo soy español». Altres persones s’han oposat a la falta de cortesia creant moments d...

L’amic Desi em va proposar una visita al Barranc de Borrell, seguint la senda que caragola prop de la llera fins a arribar al conegut com a Portalet, un bloc de pedra que l’erosió ha convertit en un arc natural, enclavat en un entorn tancat al fons d’un conjunt de cims que impressionen per la seua verticalitat. Ell no havia anat mai. Conec el barranc des del 2017. Un amic m’havia parlat del rierol que es formava després de fortes pluges i tenia curiositat per descobrir l’indret per mi mateix. En els anys setanta, a l’extrem on Marxuquera es tanca per a fer-se serra, es va fer una urbanització al costat del camí. Aquella era una pineda frondosa, davall de la qual s’endinsava una pista forestal. Seguint la senda, la presència d’arbres disminuïa, però abundaven un feréstec matossar i pins dispersos. Era un racó molt verd que em va encantar. Va ser l’any 2018 quan va ocórrer aquell maleït incendi que tot ho va arrasar. Ahir feia un dia meravellós de tardor. El cel lluïa blau. Per la carena...

La Vall d’Albaida feia honor a la seua fama de cassola on les boires s’entollen en les parts baixes. Per la banda de l’embassament de Bellús, un núvol pegallós es resistia a retrocedir davant els embats d’un sol que arribava per la Safor. Els camins entre bancals de fruiters, vinyes i abandonament s’estenien per totes les bandes com un sistema circulatori d’un cos venerable. La Pobla del Duc quedava a l’esquena, sempre encimbellada a la dorsal que domina lleugerament la vall i sempre acaronada pel Camí Reial, l’artèria que uneix els territoris de la mar amb les planes interiors, més fredes, més austeres. En els meus viatges d’anada i tornada, sempre a poca distància d’aquell camí ja utilitzat pels romans i segurament abans, m’ha sorprés el contrast entre l’exuberància verda costanera i la discreta austeritat d’aquest món de secà entre cadenes muntanyoses. Sols travessar el Pas de Llautó i el paisatge canvia bruscament cap a la terra blanca d’un perol d’argila on es cou una antiga histò...

  Fa unes setmanes vaig anar sol a la muntanya. Vaig fer una ruta curta aprofitant el bon oratge del final de l'estiu. Em vaig banyar en un toll d'aigua de color maragda i vaig sentir el colp violent de l'aigua brollant de l'interior de la terra. Al cap d'un parell de dies em vaig veure atacat pels símptomes d'una malaltia respiratòria. La congestió augmentava dia a dia, amb els pulmons i el nas cada vegada més tancats, sense que el cos poguera reaccionar com quan era jove. Aleshores, la regla de tres dies de pujada i tres de davallada era una constant. Amb els anys, però, la recuperació es fa més lenta. Més endavant, en notar que els pulmons estaven irritats i que la gola era com paper de vidre, vaig decidir que necessitava una actuació més contundent i vaig anar a urgències. Efectivament, em van donar una medicació forta que ha tallat el procés i sembla que remet. El cos ens recorda que no som els d'abans, i ho tinc ben a la vora. Hi ha una persona major d...

Crec que tinc una visió prou ampla del fenomen de l'habitatge perquè al llarg de la vida m'he trobat en diverses situacions. De menut vaig viure en una casa de la meua iaia que la família ens havia deixat per un acord personal. Més avant, com a estudiant i professor jove, vaig viure en diversos pisos de lloguer. Els meus pares també van necessitar la meua ajuda per a poder accedir a un habitatge i, ja casat, vaig comprar la nostra primera casa amb una hipoteca i després una segona que he pagat vint anys. Durant alguns anys, per qüestions professionals, també vam haver de recórrer al lloguer. Amb el temps, la família va anar acumulant alguna propietat, no com una inversió planificada, sinó com a conseqüència de les circumstàncies familiars. I ací vaig conéixer l'altra cara del problema: ser propietari d'un pis o d'un local i haver de tractar amb inquilins que no paguen, processos judicials llargs, promeses incomplides i desperfectes que poden convertir una renda apar...