Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

El iaio era de Vilallonga; bé, la família era provinent d'allí. A principis del segle XX van haver d'emigrar a València capital i d'allí es va dispersar. Una germana, Dolores,es va morir a Montevideo i el fill d'aquesta, Alberto crec que li deien, va ser cambrer a Viena, va estar a l'Uruguai i va morir a Austràlia, portant sempre al darrere una senyera valenciana. Es va fer mormó en un moment de la seua vida i va tornar a Vilallonga a parlar amb uns parents que mon pare coneixia per a esbrinar l'arbre genealògic i així incorporar-lo als registres dels mormons i salvar-los a tots d'una. És així com pensen. Un dia vos contaré tota la seua novel·lesca història. Quan era menut, vam ser convidats a una caseta que tenia la tia Rosa, filla d'Elvira, una germana del iaio Juan, amagada entre horts que fitaven, per una banda, al carrer de l'Estació i per darrere al Barranc de la Moneda, a Vilallonga, el poble del iaio i d'alguna forma també meu. En teoria,...

En esta etapa de la vida, abrir los armarios para encontrar algún documento necesario parece acceder a los restos apilados como estratos geológicos de un tiempo pasado. Viejos ejemplares de los cómics de la adolescencia, ídolos musicales congelados en el blanco y negro, trabajos artísticos de aquel joven estudiante que fui y tantas otras cosas acumuladas a la espera de volver a ser relevantes o, casi con mayor seguridad, de acabar en el cubo de la basura. Al fondo de una caja había una libreta azul con los apuntes que, en 1979, tomé en el cursillo de socorrista. Letra todavía infantil, dibujos toscos. Hojeándola, apareció un viejo recorte de prensa en el que, en unas pocas líneas, se hablaba de la muerte de un periodista de origen argentino llamado Ambrosio García Lao. ¿Por qué había guardado aquella noticia? Volví a aquel año 1983, a aquel verano trabajando de socorrista, al cargo, junto a mi compañero Juan, de la zona que nos correspondía. Toda la playa estaba dividida en sectores, c...

En aquesta etapa de la vida, obrir els armaris per trobar algun document necessari sembla accedir a les restes apilades com a estrats geològics d’un temps passat. Vells exemplars dels còmics de l’adolescència, ídols musicals congelats en el blanc i negre, treballs artístics d’aquell jove estudiant que vaig ser i tantes altres coses acumulades a l’espera de tornar a ser rellevants o, quasi més segur, d’acabar al poal del fem. Al fons d’una caixa estava una llibreta blava amb els apunts que, l’any 1979, vaig prendre en el curset de socorrista. Lletra encara infantil, dibuixos toscos. Fullejant-la, em va aparéixer un vell retall de premsa on, en unes poques línies, es parlava de la mort d’un periodista d’origen argentí i de nom Ambrosio García Lao. Per què havia guardat aquella notícia? Vaig tornar a aquell any 1983, a aquell estiu treballant de socorrista, al càrrec, al costat del meu company Juan, de la zona que ens pertocava. Tota la platja estava dividida en sectors, amb tres màstils ...

Cotalba ha format part de la meua vida durant molts anys, encara que durant molt de temps només el vaig poder contemplar des de fora. L’interior del monestir romania tancat amb pany i forrellat i només de tant en tant arribava alguna fotografia que ens permetia imaginar què s’amagava darrere d’aquelles portes. Els voltants, en canvi, sempre han estat oberts. Per a molta gent de la Safor, Cotalba és també un record d’infantesa: un lloc on anar a passar el dia, especialment per Pasqua, quan el bon oratge convidava a eixir de casa. Jo, de jove, hi vaig anar moltes vegades a pintar. Fins i tot vaig estar allí durant aquella famosa nevada dels anys huitanta, quan el paisatge que coneixíem es va transformar completament sota la neu. Amb els anys, els propietaris es van veure obligats a obrir el monestir de manera periòdica, en un procés en què també van ser importants les ajudes públiques destinades a la seua conservació i restauració, procedents de la Diputació, la Generalitat i fons europe...

Una foto, la de hui, de data indeterminada. Jo diria que cap al 1950, comptant que ma mare aparenta tindre disset o díhuit anys. L’escenari crec que és comú a quasi totes les generacions. Fins i tot a les actuals. Qui no ha anat algun dia a la caseta familiar d’algun amic a gaudir de la natura, a menjar-se una paella o, simplement, a passar el dia fora de casa? Jo diria que és primavera i, amb molta probabilitat, un dia de Pasqua. Alguns van en mànega de camisa i altres un poc més abrigats, una situació típica d’aquells mesos en què el sol ja comença a calfar, però encara no te’n pots fiar. També m’atreviria a situar l’escena en alguna platja dels voltants, tal vegada els Marenys, Venècia o, per què no, la mateixa platja de Gandia, encara amb aquell aspecte casolà de casetes baixes i propietaris de la nostra comarca o de les veïnes. Quan l’any 2010 parlava amb mon pare i ma mare dels seus anys joves, la Pasqua apareixia sempre com un dels moments més feliços d’aquella època. I és curió...

El dia que el Sol es va fer Lluna. El mosaic dels quatre elements “El mosaic barroc dels quatre elements del palau dels Borja es fa present: tot gira en cercles concèntrics al voltant del sol, aigua, foc, terra, vent. Els vells artesans de la ceràmica ja van representar aquesta coreografia de la creació.” Era un dia d'agost tòrrid, amb una atmosfera densa, com un fluid que ofegava a cada alè. Les velles lleis de la dansa planetària determinaven que eixe dia es produiria un atac contra un Sol sempre orgullós de ser el rei del món. No era més que una estrella entre bilions d'altres nascudes de la pols universal primigènia, però en el seu diminut regne de planetes era ell qui aportava l'energia que movia tots els engranatges d'un sistema precís. Els éssers humans, conscients de les lleis planetàries i fascinats des de sempre per elles, sentíem una atracció gravitatòria cap a la batalla que tindria lloc al capvespre. Volíem ser espectadors del desafiament de la diminuta dam...