Entradas

La fórmula de l'herber.

Imagen
fotos Bocairent va quedant a l'esquena amb la seua torre com a icona al punt de fuga d'un camí entre bancals d'oliveres. La paret nord de la Serra de Mariola és un bosc, de vegades impenetrable per l'abundància vegetal. La famosa sàlvia de Mariola, el romer, el timó, el rabet de gat, la camamilla, l'apreciat i escàs timó reial, la pebrella, l'espígol, la santònica, el pericó, el te de roca naixen pels racons d'aquesta serra d'inici abrupte i relleus suaus en la seua part central. La carretera que ve d'Ontinyent puja el port i, de sobte, el conductor albira el mur que tanca tot el nord de la serra fins a arribar a Banyeres per on continua ja a les serres d'Onil i Biar. Precisament aquesta era la vista que jo tenia quan vaig començar a treballar a Villena ja fa d’això moltes dècades. Al llarg dels anys he anat completant rogles del vessant nord de la serra i em quedava per tancar el que té per centre l'Alt de Sant Jaume. Ahir ja es feien notar

La Serra de la Carrasqueta, les corbes de la vida

Imagen
fotos Un ramell de flors de plàstic està lligat a la barana del mirador del port de la Carrasqueta. La vista és tant extensa com espectacular. Se sent per darrere el soroll dels vehicles, molts d’ells motocicletes que gaudeixen d’una carretera principal abans i hui secundària des de la construcció de l’autopista. El seu traçat, farcit de corbes, sembla que agrada als de les dues rodes. No fa ni un mes va morir un xic d’accident, ja són cinc des de principi d'any. Diu el diari que hi ha queixes dels veïns que diuen que la carretera s’ha convertit en un circuit. A les víctimes humanes cal sumar els molts animals que moren atropellats, segons indica un article. A les huit del matí la carretera estava encara deserta. Hem baixat del cotxe amb un vent que tallava l’alé com un ganivet afilat. He abrigat a les gossetes, enfardat jo mateix amb diverses capes de roba. Els pocs graus de temperatura anuncien l’arribada d’un hivern que d'ací a un mes deixarà enrere una tardor de temperature

La Valleta de Polop.

Imagen
fotos No és difícil veure en determinats programes de televisió la passió amb la qual persones adoptades busquen familiars biològics que mai han conegut. Pense que la creació de la nostra personalitat també naix del reconeixement dels orígens. Una vegada vaig fer una xicoteta enquesta sobre els huit cognoms dels iaios de la meua filla i vaig poder comprovar com som típics entre les gents de les comarques centrals del País Valencià. En el meu cas puc rastrejar avantpassats per Gandia, Xàtiva, l'Olleria, Vilallonga o Beniarjó en comarques que són veïnes i que comparteixen una història i relacions molt estretes. Sempre havia pensat que el meu cognom Polop podria vindre lligat a Polop de la Marina, ja que desconeixia que existia la Vall de Polop. Ja fa uns anys, lligat a les meues rutes per les muntanyes i als amics de la zona, vaig saber d'ella. Noms de llocs idèntics amb un dels teus cognoms et fan pensar d'algun avantpassat que va abandonar la zona i en arribar a un altre ll

Tàrbena. Sa terra

Imagen
fotos Fan anys portava als meus amics alemanys a conéixer les Marines. Anàvem per Pego, féiem una parada al mirador del Coll de Rates i seguíem endavant. A l’esquerra s’alçaven poderoses les parets quasi verticals de la Serra del Ferrer que s’enfonsaven en una fondalada ombrívola i verda. A ponent la carretera s’adaptava a un terreny rocallós fins a arribar al poble de Tàrbena. Quasi una tradició era entrar en Can Pinet i veure la decoració esquerrana i nacionalista com una curiositat local més. Seguíem cap a Guadalest deixant el poble d’arrels illenques allà penjat sobre el precipici. El dissabte vaig poder gaudir del terme de Tàrbena iniciant la ruta per la fondalada que veia tantes vegades per la carretera. A vista del mapa es fa evident l’herència mallorquina i àrab dels noms. Binortell, Font de Benissalim, es Xiquirimí, sa Foia del Serret... Són noms que parlen d’unes arrels musulmanes arrabassades violentament de la que era la seua terra i d’uns nouvinguts que van arribar a Tàrbe

Benassal, Alt Maestrat

Imagen
El viatge havia sigut preparat en pocs dies i més enllà del titular del lloc on volíem anar, no teníem la idea concreta de moltes coses que ens trobaríem. El dia finalitzava ja i vam anar a una estació de servei on fer gasolina. En anar a pagar vam comentar que no havíem trobat cap en les nostres rutes i calia aprofitar que a Benassal hi havia per tal d'omplir el dipòsit. Benassal, vista des de l’entrada sembla una població gran, però la tranquil·litat dels carrers ja et diu que no té tants habitants com aparenta. El 1900 quasi tenia 2900 habitants. Observe ara en la pàgina de Wikipedia que ha perdut quasi una tercera part de la seua població en els darrers trenta anys: dels 1444 del 1992 als 1068 que té ara. Possiblement, com passa a molts pobles, alguns no hi viuen tampoc i mantenen l’empadronament per motius sentimentals.  L'economia ha estat tradicionalment ramadera i agrícola. També va tindre una gran importància el balneari de Font En Segures i l'envasament de les seu

Visitant el Mas de la Segarra

Imagen
Des de dalt del tossal de la Foieta del Caragol es veuen les edificacions entre bancals d’ametlers, oliveres i la rambla de la Carbonera. El Mas de la Segarra està tot just a pocs metres de la fita on els termes de Catí, Albocàsser i Vilar de Canes es troben. La seua ubicació va fer que fora el lloc triat per a fer una fortificació de control del territori al costat del camí reial que pujava cap a Aragó en una cruïlla de rutes mil·lenàries. Vam pensar a vista de mapa que era un lloc ideal per a visitar el Maestrat, perquè tots els pobles estaven a vint minuts amb el cotxe. Anàvem amb una recomanació de l’amiga Rosa de Benicarló i, no puc dir més, que estava molt encertada amb el seu consell. Les primeres sensacions que vam tindre amb els primers contactes amb Mayte, neboda dels gestors de la Casa Rural van ser ja molt bones. Vam anar ajustant els dinars i els sopars a més de quedar en hores d’arribada i aquests detalls. La nit anterior la nostra gosseta es va menjar una caixa de grapes

El cim del Maestrat. Ares

Imagen
Baix de la Llotja “Perxe” es troba l’oficina de turisme d’Ares. Vaig entrar i una xica jove ens va cobrar les tres visites guiades. A aquest punt acudien en el passat mercaders i comerciants per a celebrar el mercat setmanal. A mitjan segle XIX es va instal·lar ací una carnisseria municipal de la qual resta l'argolla d'on es penjaven els caps de bestiar. Vam esperar pels voltants en un dia esplèndid amb cels blaus i una tela de núvols estratosfèrics que filtrava la llum de la tardor. Per la carretera ja havíem vist la silueta del nucli de cases, l’església i la mola que una vegada va albergar el Castell. Diu la web del poble: “Situat en la comarca de l'“Alt Maestrat” en les últimes estriacions del Sistema Ibèric en la seua part més oriental i sobre un promontori, coronat per les ruïnes del castell, que resulta una magnífica talaia sobre el paisatge muntanyenc que li envolta, es troba el municipi d'Ares amb uns 220 habitants i amb una altitud del seu terme que vària des