Entradas

Walter White va a Tibi

Imagen
fotos Ahir, encara el sol brillava per damunt dels tossals eixuts del “hinterland” d’Alacant mentre la petita expedició de senderistes recorria el paisatge desèrtic de barrancs i pistes de argila blanca. Alacant sembla ací una versió valenciana, sí, l’Alacantí també és País Valencià, del paisatge de Breking Bad amb colors terrossos, matolls i pedres acaronades per un sol sense força. La situació de la zona, ja en les proximitats d’Alacant la converteix en una zona molt estimada per ciclistes, senderistes i, per a desgràcia de la tranquil·litat de l’entorn motoristes. Sols faltava la caravana de Walter White per a tindre el decorat d’Alburquerque el professor d’institut, jo mateix, ja el tenien, ara sols faltaven la màfia mexicana, però millor no la cridem. He de dir que Alacant, la ciutat pròpiament, sempre m’ha paregut molt bonica en la part del passeig i carrers del centre i poc agraciada a mesura que creix cap a l’interior en eixos ermassos on sembla que la pols ofega cases, fàb

Curs 2020-2021. Alea jacta est

Imagen
Ahir, si no la passada setmana, vam creuar el Rubicó. Com Juli Cèsar, quan va decidir seguir endavant dient que el dau havia estat llançat, la sort d’un curs estrany ha quedat determinada. Anem a conviure amb la fórmula de grups en aula individual. Grups bambolla diuen, la bambolla pujada, dic jo. Voldria contar-vos la primera experiència d’un any acadèmic que ja, ara per ara, és diferent. En el meu trajecte de casa a l’institut on treballe passe pels pobles de Palma de Gandia i Ador quan l’alumnat està esperant l’autobús o ja pujant pocs minuts abans de les huit del matí. Ahir, al segon poble, estaven en un pilot junt al vehicle. Unes desenes d’adolescents amb mascareta sense guardar cap distància se sotmetien a l’autoritat del Pare Estat que els commina a anar a escoles. La primera reflexió és la facilitat amb la qual admetem les ordres i l’absència d’èxit de les recomanacions de mantindre les distàncies o portar la mascareta. Som un poble acostumat a les ordres però amb poca gràcia

El goig i la mort de l’aigua

Imagen
Inundació d'un camp d'arròs a Pego Ahir vaig tornar per primera vegada a la Marjal de Pego Oliva. El dia lluïa preciós amb un cel ple de valquíries de blanc i plom que cavalcaven el blau. La pluja ha omplit de verd el paisatge i ahir herba, canyes i arbres, combinades amb la terra i el blau del cel, dibuixaven una composició primaveral. Caminant per les fites dels camps d’arròs vam veure un cotxe que arribava. Era el llaurador obrint les comportes per a inundar els camps de terra fosca ja llaurada. Línies de plata anaven avançant pels cavallons mentre l’aigua amerava la terra que es transformava en fang negre, matèria primera de la vida, substància primigènia d’on la Bíblia feia sortir els éssers humans. Els dits de plata acaronaven com si foren els del rei Mides la terra seca i amb bombolles delicioses anava prenent possessió del camp. Les gavines, atrevides com poques aus, van baixar a veure si agafaven un carranc. Els agrons més tímids s’albiraven en la llunyania sense deixa

El riu.

Imagen
Vaig descobrir el riu des d’un pont metàl·lic que el travessava uns passos més enllà de la tanca de l’institut que déiem “el nou” i ara les generacions més joves “el Maria”. No quedava lluny de casa i era un lloc familiar perquè ma mare havia tingut tota la vida família pels voltants. Era el vell pont del Ferrocarril a Alcoi ja en desús però encara habilitat amb dues estretes (mínimes) passarel·les per al pas de persones. Feia vertigen veure’t als peus de l’estructura aquella superfície blanca de pedres com ous prehistòrics (fent homenatge a García Márquez). Encara el Serpis o Riu d’Alcoi feia honor al seu altre nom de Riu Blanc. Aleshores la gent utilitzava com a femer la rampa que quedava a la dreta de l’estrep i les rates fugien entre restes orgàniques i andròmines que rodaven pel fort pendent fins a arribar a les aigües verdes i térboles d’una llacuna improvisada als peus. Amb certa freqüència les restes s’encenien en foc que ennegria el pont i la mateixa pendent. Ére

La humanitat d’alguns éssers humans

Imagen
Fa temps que buscava un llibre al qual li tinc molta estima. Es tracta de l’obra “Biologia i mites dels ocells” una edició exhaurida que va escriure ja fa anys el meu amic Jesús Villaplana . Coses de tindre una biblioteca molt extensa, no el trobava en el seu lloc i, ahir, mirant si podia haver caigut per darrere de la prestatgeria, el vaig trobar desubicat entre la fila de llibres de text de la meua assignatura. Un paper solt, guardat entre la coberta i la primera pàgina deia: “Moltes gràcies pel llibre, però sobretot per ser tan alegres, simpàtics i educats. Dona gust trobar-se amb gent així. Espere que es recupere. Eva” Em va vidre a la memòria de sobte aquell mes d’agost de 2014 en què mon pare, no ho sabíem, estava a punt de morir. Els problemes intestinals el van portar a urgències i prova darrere de prova els metges no encertaven el motiu dels mals. Per l’habitació van anar passant companys de penes. Primer va ser aquell xic de Vilallonga, casat amb una ve

Carme, hauré d’emborratxar-me.

Imagen
Article publicat al Llibret de la Falla Plaça Prado de Gandia, per Jordi Garcia Polop — Carmen —, va dir Frederic en somnis. Eren les quatre de la matinada i la seua dona Geno, de Genoveva com l’àvia materna, es va despertar amb el seu crit. — Me gustas mucho —, murmurà amb boca pastosa el seu marit. De l'endormiscament inicial Geno va obrir els ulls amb una premonició al cor. Una altra vegada parlant en somnis d’una dona. —M’enganya—, va pensar horroritzada. L’home encara va murmurar unes frases més; inconnexes, sense sentit, però la sospita ja havia arrelat i Geno estava disposada a saber més. Llostrejava per llevant i encara no havia pogut pegar ull. Les cases del poble, encimbellades en un tossalet, es decoraven amb les primeres llums dels treballadors desdejunant en un ambient que tintava del malva al blau. El dia seria fred i l’araboga cobria a poc a poc el terme amb una grisa malenconia. Ells dos havien format una parella estable al caliu de la llar: sempre jun