Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Crec que l’estima que tinc per la natura ve de mon pare. Ell era un home que coneixia els animalets i els seus costums, a més de ser un apassionat de la ciència. Però, sobretot, sabia mirar. I, sense adonar-nos-en, ens va ensenyar a fer-ho. Quan anàvem els dies de Pasqua a la natura, ens feia sentir l’emoció dels exploradors, internant-nos pel matollar del convent de Sant Jeroni, fent-nos creure —o potser només suggerint— que anàvem a trobar dinosaures. Nosaltres el seguíem amb aquella barreja d’incredulitat i fe absoluta que només tenen els xiquets. El món, amb ell, era sempre un lloc a punt de revelar un secret. Eixa fantasia aventurera crec que no l’he perduda. Encara hui m’agrada perdre’m per la natura, descobrint paisatges que cada dia es presenten diferents. I, de vegades, tinc la sensació que continue caminant darrere d’aquella veu que convertia qualsevol sender en una expedició. Havíem triat fer la ruta a cavall entre la Valldigna i el terme municipal de Xeraco. A primera hora ...

  L'amic Desi buscava orquídies. Jo buscava una muntanya que havia perdut feia set anys. Aitana, però, es veia encara en plena batalla de destrucció de si mateixa. Els seus vessants nord són runars i camps erms de roques on la vida s'escola per les esquerdes i l'aigua brolla als peus de la serra. El paisatge és antic i ferit, com si la muntanya conservara encara les cicatrius d'un combat primordial. Antoni Josep Cavanilles, que la va recórrer dos segles abans que nosaltres, la va identificar com el nucli d'una cadena de serres de la zona. Com nosaltres ahir, va definir la panoràmica com a sublim i va destacar la possibilitat d'albirar fins i tot les serralades de Mallorca. Hui s'hauria quedat bocabadat veient els estranys objectes situats en un cim tancat dins d'un recinte militar, protegit per càmeres i agressives concertines. Vam partir de la Font de Partagat. Allí els tossals dels costats pareixen modelats en una matèria plàstica, quasi orgànica, com ...

Des de dalt de la torre, un paisatge encara envoltat de verd s'allunya cap als eterns perfils d'unes muntanyes que no han canviat des d'aquells inicis del segle XVII. Gandia es veu amb els seus edificis alts, que pugnen en desigual competició amb les torres de les esglésies —Sant Josep i la Seu— que un dia grataren el cel. Abril, Dilluns de Pasqua, accedim a la intimitat de les estances d'una finca que va ser donada pels ducs de Gandia, els Borja, a l'orde dels jesuïtes. Aquest "exèrcit de Déu", influents soldats de la cristiandat, governava la religió i el coneixement. La Universitat de Gandia, fundació també de la família ducal, necessitava un fons de finançament que eixiria de la producció de canyamel i vinyes a les terres cedides. Un grup de persones i alguns xiquets seguírem el guia, que anava desgranant la història de l'indret: la donació i l'erecció de la torre ex novo, segons els tasts arqueològics més recents. Durant molt de temps, la dife...

Recorde una vesprada de setembre mentre una tempesta imponent s’apoderava del nord. Davant d’aquell cel de plom, una bandada de flamencs tancava files cap al sud, fugint del mal oratge. Ho feien amb una elegància majestuosa, una harmonia que sembla desafiar la fisonomia d’uns ocells tan llargs i aparentment desmanegats. Amb el coll estirat i les potes com agulles rosades traçant línies en l’aire, travessaven el cel amb una calma solemne, com si el mateix vent, reverencial, els sostinguera. L’any de la pandèmia, quan el confinament es va relaxar i ens permeteren recórrer la província, el Parc Natural de Pego-Oliva esdevingué un territori gairebé oníric; un paratge on el paisatge semblava haver oblidat el brogit del món. De sobte, una visió: una bandada descendia amb parsimònia sobre els camps d’arròs inundats. Ens hi vam apropar amb un silenci expectant, gairebé furtiu, per no trencar l'encís del moment. Els adults lluïen aquell plomatge magenta, negre i blanc que els fa semblar con...

“Qui té hort, té sort” Quan jo vaig nàixer la nostra terra encara era prou semblant a com havia sigut en el passat. És clar que un impuls imparable, associat amb el turisme i la modernitat estaven canviant a poc a poc les formes de viure. Recorde aquells carrers on els gossos particulars passejaven ells sols sense ningú humà els controlara. Els carros amb càrrega de material d’obra amb un tir de cavalls transitaven tranquils pels carrers. El tren a vapor que venia d’Alcoi passava des dels camps als carrers de Gandia i la gent utilitzava els autobusos de línia hereus de les centenàries tartanes. Ma mare feia la compra cada dia, anava a la tenda de Marqués als porxos, al costat de l’ajuntament, i li servien una tallada de formatge o paté embolicat amb paper de cera. L’abastiment familiar es feia diàriament caminant pels carrers de Gandia: ous al carrer vicaris, carn a ca mon tio Vicent al Prado, vi i queviures a ca Jorge Cabanilles, al final del carrer dels Pellers. Moltes vegades no cal...

El fort vent de ponent arrossegava núvols bulbosos com floricols de vapor que cavalcaven les serres amb una pressa frenètica. Altres, més altes, al fons del llenç, es dibuixaven com ones perfectes d’una corba ondulada, oferint una autèntica lliçó de meteorologia escrita en el blau. Caminàvem amb pas viu per aquells confins de l’altiplà de la Serra Grossa de Marxuquera, intentant cosir amb les nostres petjades els pobles de Pinet i Ròtova, refent rutes que la memòria guarda com a mapes íntims, sovint separats pel mur silent de les muntanyes. Necessitàvem el tacte de l’aire pur. Després de setmanes d’un oratge tancat i obsessiu que ens havia impedit xafigar l’aspra pedra calcària —suport mineral de tantes corregudes per sendes d’un passat que s’esvaeix—, el cos demanava espai. Ja feia anys que no recorria aquest tram del camí del Surar, on la senda es caragola per tossals arrodonits, ara vestits pel violent groc encés de les argelagues. És un contrast ferotge, gairebé elèctric, contra la...