Entrades

La Pobla del Duc, camins i memòria

Imatge
La Vall d’Albaida feia honor a la seua fama de cassola on les boires s’entollen en les parts baixes. Per la banda de l’embassament de Bellús, un núvol pegallós es resistia a retrocedir davant els embats d’un sol que arribava per la Safor. Els camins entre bancals de fruiters, vinyes i abandonament s’estenien per totes les bandes com un sistema circulatori d’un cos venerable. La Pobla del Duc quedava a l’esquena, sempre encimbellada a la dorsal que domina lleugerament la vall i sempre acaronada pel Camí Reial, l’artèria que uneix els territoris de la mar amb les planes interiors, més fredes, més austeres. En els meus viatges d’anada i tornada, sempre a poca distància d’aquell camí ja utilitzat pels romans i segurament abans, m’ha sorprés el contrast entre l’exuberància verda costanera i la discreta austeritat d’aquest món de secà entre cadenes muntanyoses. Sols travessar el Pas de Llautó i el paisatge canvia bruscament cap a la terra blanca d’un perol d’argila on es cou una antiga histò...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El pou i el pèndol

Imatge
  Fa unes setmanes vaig anar sol a la muntanya. Vaig fer una ruta curta aprofitant el bon oratge del final de l'estiu. Em vaig banyar en un toll d'aigua de color maragda i vaig sentir el colp violent de l'aigua brollant de l'interior de la terra. Al cap d'un parell de dies em vaig veure atacat pels símptomes d'una malaltia respiratòria. La congestió augmentava dia a dia, amb els pulmons i el nas cada vegada més tancats, sense que el cos poguera reaccionar com quan era jove. Aleshores, la regla de tres dies de pujada i tres de davallada era una constant. Amb els anys, però, la recuperació es fa més lenta. Més endavant, en notar que els pulmons estaven irritats i que la gola era com paper de vidre, vaig decidir que necessitava una actuació més contundent i vaig anar a urgències. Efectivament, em van donar una medicació forta que ha tallat el procés i sembla que remet. El cos ens recorda que no som els d'abans, i ho tinc ben a la vora. Hi ha una persona major d...
1 comentari
Més informació

Llogaters, inquilins i propietats llogades

Imatge
Crec que tinc una visió prou ampla del fenomen de l'habitatge perquè al llarg de la vida m'he trobat en diverses situacions. De menut vaig viure en una casa de la meua iaia que la família ens havia deixat per un acord personal. Més avant, com a estudiant i professor jove, vaig viure en diversos pisos de lloguer. Els meus pares també van necessitar la meua ajuda per a poder accedir a un habitatge i, ja casat, vaig comprar la nostra primera casa amb una hipoteca i després una segona que he pagat vint anys. Durant alguns anys, per qüestions professionals, també vam haver de recórrer al lloguer. Amb el temps, la família va anar acumulant alguna propietat, no com una inversió planificada, sinó com a conseqüència de les circumstàncies familiars. I ací vaig conéixer l'altra cara del problema: ser propietari d'un pis o d'un local i haver de tractar amb inquilins que no paguen, processos judicials llargs, promeses incomplides i desperfectes que poden convertir una renda apar...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Benestar

Imatge
  Una cadena d’hotels vol transmutar el Monestir de Sant Jeroni en un «spa», en paraules valencianes un establiment de salut, benestar i cura personal. Els tractaments, teràpies i activitats es basen en l’ús de l’aigua que no ha de ser necessàriament mineromedicinals. El venerable edifici es convertiria aleshores en un lloc de luxe on, aquells que ho pogueren pagar, trobarien relaxament en un lloc exclusiu. Òbviament quedaria en gran part tancat i reservat als clients i necessitaria, supose, un bon subministrament d’aigua. Hui volia pujar a la serra. El meu cap ha pegat moltes voltes fins que m’he decidit per una opció pròxima a casa, en concret per Ròtova. Prou tard he agafat a les gossetes i un poc de pa i fruita i he pujat cap a la Font de les Galeries. L’oratge comença a canviar i tal vegada era l’única oportunitat aquesta setmana. Curiosament, he passat per sota l’aqüeducte on mon pare, ja farà quasi setanta anys, va fer una excursió amb amics en un paisatge prou canviat per l...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Quan la platja va deixar de ser la que era

Imatge
L'evolució de la platja de Gandia als anys seixanta va ser espectacularment ràpida. La primera foto és d'origen desconegut, pel que sembla com a part d'un material turístic, ja que el peu de foto diu «Luftbild des Strandes von Gandia, Valencia» i «Feste und Sport» («Vista aèria de la Platja de Gandia, València» i «Festes i esport»). Sembla el retall d'un catàleg o publicació adreçada al turisme alemany. La tinc, amb tota probabilitat, per les germanes Künneke i per la quantitat de material fotogràfic que em feien arribar. Mirant els detalls, s'aprecia l'evolució de la llargària i l'envergadura de les construccions. Coneixem testimonis fotogràfics de 1958 en què tan sols apareix l'hotel Bayren en construcció, sense cap altre edifici al voltant; eixa data, per tant, ja no pot ser la d'esta foto, perquè ací ja se n'hi veuen molts més aixecats. Els apartaments roigs de dalt a l'esquerra semblen ser els Apartaments Álamo, construïts a partir de 19...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La Tia Rosa i altra parentela

Imatge
El iaio era de Vilallonga; bé, la família era provinent d'allí. A principis del segle XX van haver d'emigrar a València capital i d'allí es va dispersar. Una germana, Dolores,es va morir a Montevideo i el fill d'aquesta, Alberto crec que li deien, va ser cambrer a Viena, va estar a l'Uruguai i va morir a Austràlia, portant sempre al darrere una senyera valenciana. Es va fer mormó en un moment de la seua vida i va tornar a Vilallonga a parlar amb uns parents que mon pare coneixia per a esbrinar l'arbre genealògic i així incorporar-lo als registres dels mormons i salvar-los a tots d'una. És així com pensen. Un dia vos contaré tota la seua novel·lesca història. Quan era menut, vam ser convidats a una caseta que tenia la tia Rosa, filla d'Elvira, una germana del iaio Juan, amagada entre horts que fitaven, per una banda, al carrer de l'Estació i per darrere al Barranc de la Moneda, a Vilallonga, el poble del iaio i d'alguna forma també meu. En teoria,...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El final del túnel

Imatge
En esta etapa de la vida, abrir los armarios para encontrar algún documento necesario parece acceder a los restos apilados como estratos geológicos de un tiempo pasado. Viejos ejemplares de los cómics de la adolescencia, ídolos musicales congelados en el blanco y negro, trabajos artísticos de aquel joven estudiante que fui y tantas otras cosas acumuladas a la espera de volver a ser relevantes o, casi con mayor seguridad, de acabar en el cubo de la basura. Al fondo de una caja había una libreta azul con los apuntes que, en 1979, tomé en el cursillo de socorrista. Letra todavía infantil, dibujos toscos. Hojeándola, apareció un viejo recorte de prensa en el que, en unas pocas líneas, se hablaba de la muerte de un periodista de origen argentino llamado Ambrosio García Lao. ¿Por qué había guardado aquella noticia? Volví a aquel año 1983, a aquel verano trabajando de socorrista, al cargo, junto a mi compañero Juan, de la zona que nos correspondía. Toda la playa estaba dividida en sectores, c...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació