Sic transit gloria mundi. El cementeri d’Alcoi.
El vent serpenteja entre les parets dels monuments i fuig pels corredors infinits. Per damunt dels murs, per totes les bandes, les muntanyes tanquen les perspectives del cementeri d’Alcoi. La Serreta, els penya-segats del Barranc del Cint o la Font Roja, difuminats per ombrívols núvols grisos que filtren la llum solar, semblen gegants benèvols, companys en vida i ara a la mort, d’aquesta multitud de difunts encaixats en el seu espai final. Cada classe social es manifesta d’acord amb les pretensions i possibles de cada família davant dels vius que visitaran els recintes. Els més rics ocupen un lloc a l’entrada com recordant-nos qui van ser i quina importància van tindre — i volen seguir tenint —, els més pobres tenen petits cubículums amagats en edificis de líbies infinites on els punts de fuga, la repetició i el mòdul, els igualen en la mort. Vaig entrar jo sol aquell divendres d’abril recorrent pausadament la ciutat dels morts. El dit Cementeri Municipal de Sant Antoni Abat és una de ...
