Entradas

Sot de Xera

Imagen
fotos En acabar l’activitat d’observació d’aus els participants, jo diria que prop d’una vintena, ens vam reunir a la biblioteca de Sot de Xera a tastar algunes especialitats locals que ens havia preparat el personal de l’ajuntament. Un dels companys de grup era de la localitat i, encara que hi tenia casa, semblava arrelat feia molts anys a València. Ell em va confirmar que gran part de la localitat està format per edificis buits que sols els caps de setmana o a l’estiu estan ocupats. Molts dels natius mantenen aquestes propietats on tornen quan volen reconnectar amb les seues arrels. El cas és que la població censada el 2023 era de 423 ànimes en un conjunt que podria albergar probablement tres o quatre vegades més. Jo diria que és un déjà-vu en molts indrets de l’interior: al costat d’un rierol, en una vall tancada, amb castell i més espai i habitatges que els ocupats per la comunitat censada. Les fórmules per a alçar el vol són de llibre: Cases rurals, gastronomia i restauració, acti
Publicar un comentario
Leer más

El Cocoll. Sonoritats Mallorquines

Imagen
fotos Encara no ha eixit el sol quan passem pel Coll de Rates. Entrem en un territori, el de Tàrbena, on els noms ens porten a les Balears. Sa Foieta Fonda, depressió del terreny tancada per orient per la Serra del Ferrer, és ara una extensió coberta de pins cremats fins les Penyes de s’Ombria ja arribant al crestall i als imponents penya-segats i runars que sempre m’han impactat per la seua magnificència. La carretera zigzagueja en un graó obert a la Serra del Carrascar de Parcent fins que l’abandonem per a ascendir per una altra fins al Colladet de les Peres i ja als Plans d’Aialt. Sembla que hem abandonat la càlida i acollidora plana costanera per a arribar a un territori molt més dur i agrest envoltat de serres espectaculars. Qui diria que Alacant té paisatges solitaris i gelats on la despoblació és un fet. Ja feia temps que tenia en el meu llistat una visita al Cocoll. Com bé diuen moltes webs de senderisme, aquest és un cim que passa desapercebut entre tantes muntanyes veïnes esp
Publicar un comentario
Leer más

Serra dels Castellets, a l’ombra del Puigcampana

Imagen
Fotos Encara s’alça tan sols uns pocs graus aquest sol de setembre per la rodalia de Finestrat. Fa uns anys vaig acompanyar un amic inversor a visitar una urbanització fallida entre els plecs del terreny pel sud als peus del Puigcampana. No veig molta més activitat des d’aleshores, perquè sols es veuen algunes cases perdudes entre els solars plens de matoll. Finestrat, el poble, viu al costat de la zona hiperurbanitzada de Benidorm amb una franja mínima, tan sols uns pocs metres, de contacte amb la mar, però amb un espai prop de la línia de costa on han crescut els centres comercials i les urbanitzacions, ruscos de centenars de casetes on fregar el paradís de la fantasia mediterrània. A mesura que entrem a l'interior, més encara una vegada es deixa Finestrat enrere passem a una zona dita el Realet on les cases són més disperses i encara preval el paisatge agrícola del passat. La carretera, estreta, tortuosa i, de vegades, enlairada és de les que et fa témer l’arribada d’un vehicle
Publicar un comentario
Leer más

Dènia, fer i desfer, la faena del matalafer, fer i desfer.

Imagen
Fotos Vos confesse que tinc una atracció especial per Dénia que ve de les primeres visites encara sent xiquet i adolescent i després en els anys en els quals la meua dona treballava a la immensa oficina del Banc de València del Carrer Campos. —Ara hi ha un Ale-Hop— Aleshores jo treballava a Pego i la portava a primera hora a aquesta meravellosa via sempre vibrant i cosmopolita tornant per ella ja a les tres de la vesprada. Dénia té dues cares, l'amable, turística, paisatgística i cinematogràfica i una altra més negra lligada al poder dels nazis expatriats en els anys de la dictadura o amb la corrupció urbanística que tan bé queden reflectides en les obres de Manuel Vicent o Rafael Chirbes. Paco, el meu amic i company de docència, un home bondadós i de la millor pasta, ell natiu d’Oliva, també em confessava l’atracció que tenia per a ell la capital de la Marina Alta. Si no fora per moltes més coses, diríem que és l'atracció magnètica pel pare Montgó, eixa silueta estimada que cr
Publicar un comentario
Leer más

L’avenc de la Colomera i la Serra de Bugarra.

Imagen
fotos La plana costanera que envolta València va a poc a poc guanyant altura en els primers tossals que freguen ja la zona castellana-parlant. El Túria en el transcurs de les eres geològiques ha tallat profunds canyons que creen penya-segats de vertigen, però a mesura que va passant per Xestalgar, Bugarra i Pedralba té un discórrer més amable jugant amb les formes dels tossals abans d'arribar a la conurbació del cap i casal. El conreu del taronger va guanyant espai als venerables garrofers entre parcel·les de xalets o camps de plaques solars. El sol està eixint entre les restes dels núvols que han quedat dels darrers dies de pluja. És divendres i l’amic Juan no està dalt d’una escala maniobrant amb els cables elèctrics, jo ja tinc el privilegi de poder anar a les serres entre setmana, quan les invasions del clan de la nevera, la cadira de càmping i l'ombrel·la ni estan ni se les espera. Vam aparcar en el punt final d’un tortuós recorregut per les inevitables carreteres i camins
Publicar un comentario
Leer más

Xestalgar, la calma després de la tempesta.

Imagen
Fotos No us ha passat mai que el navegador de Google vos ha portat per carreteretes infames? Doncs això ens va passar dijous de camí a Xestalgar. Alguna de les carreteres autonòmiques no deixa de ser un camí rural estret i sinuós com ens va passar amb la combinació oferida pel navegador. En la foscor de l’alba ens vam trobar amb un camió del fem que no es va parar i del qual tan sols un pam ens separava. Vam arribar a la nostra destinació per un portet que més aviat semblava una muntanya russa. Es veu que les grans inversions per a millorar les carreteres transversals no compensen — políticament parlant — amb la densitat poblacional de l’interior i es veu una xarxa viària que, en aquest cas, més aviat recorda altres temps. L'aparició de Xestalgar enllumenat pels primers rajos d’un sol esmortit va ser un alleujament després de tanta revolta. Cal dir que la imatge era prometedora, perquè es veia la poderosa torre de l’església i les ruïnes del castell per damunt del conjunt de cases.
Publicar un comentario
Leer más

Tabarca. Qui va obrir les portes al monstre?

Imagen
L’interior de l’autobús està banyat per una lluminositat verda més pròpia d’una nau espacial que d’un vehicle farcit d’excursionistes. Trobe algunes cares conegudes, ens saludem, però la majoria són desconeguts. Alguna família viatja amb les filles, una menuda i encara riallera i l’altra adolescent amb cara de pòquer. És eixa edat on semblen permanentment enfadats amb el món —amb els pares — a menys que estiguen amb els amics. Filant com un gat el vehicle surt de l’estació encara en la penombra de les primeres hores del dia. Em sembla el meu primer viatge típic del jubilat; pagues el cost i et porten sense més maldecaps al lloc turístic amb gent amb forces encara per a viatjar, però fora ja del mercat laboral. No és realment el cas, més aviat és una excursió d’un dia per a aprofitar l’estiu. És el darrer dissabte d’agost. El dilluns, ja serà dia de treball de setembre i l’autopista està repleta de cotxes que van i venen per la llarga serp que baixa per les Marines fins a l’Alacantí i m
Publicar un comentario
Leer más