Entrades

La violència pot arreglar la violència?: Respecte a la sèrie “Així aprendràs”

Imatge
La violència pot arreglar la violència? Hi ha moments en què la resposta sembla evident: sí. Quan veus una situació d’abús, de crueltat o d’humiliació, costa molt no pensar que la solució seria ben simple: que apareguera algú més fort que els violents i els tornara el mateix. Que els fera tastar la seua medicina. Que els parara els peus d’un colp. I durant uns segons això fins i tot sembla just. Ha vist el primer capítol sobre la violència escolar “Així aprendràs”. Apareix el personatge dur, el que no dubta, el que imposa ordre a base de força, i una part de tu pensa: per fi. Per fi algú que no mira cap a un altre costat. Per fi algú que no es perd en discursos, protocols o excuses. Per fi algú que actua. La temptació és comprensible. Quan el món et sembla brut, injust o covard, la força té una aparença seductora. Sembla ràpida, clara, eficaç. El problema és que també és enganyosa. No et parle d’això des d’una superioritat moral, com si jo haguera tingut sempre les idees clares. Ni de ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Volar més alt

Imatge
D'adolescent, vaig descobrir l'obra, aleshores molt popular, Joan Salvador Gavina. Efectivament, era la història d'una au que no es conformava a volar com totes les altres, sinó que volia ultrapassar els límits imposats per la societat a la qual pertanyia. Quan torne a mirar les fotografies dels voltors que vaig fer al castell de Monfragüe recorde les coreografies precises d'aquestes aus de mirada fera, caminar maldestre i vol perfecte. Veníem d'un matí a Granadilla, prou més al nord, i volíem acabar el dia al parc nacional. Abans d'arribar al castell férem una parada a la Font del Francés, un indret ombrívol i tranquil que va ser l’escenari d’una història trista. El nom recorda Maurice Jonson, un jove francés que, segons conten, va perdre la vida a finals dels anys setanta quan intentava salvar una au a les aigües del Tajo. La memòria popular ha conservat el seu gest i la font s'ha convertit en una mena de discret homenatge a aquell acte de generositat. A l...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La Murta, un cadaver exquisit.

Imatge
Un cadàver exquisit: La Murta A primera hora del matí encara feia frescor al fons de la Vall de la Murta. El camí que s'endinsa en la vall avança entre l'ombra dels pins, els cants matiners dels ocells i el murmuri constant de l'aigua. No costa tant imaginar per què aquest indret silenciós, envoltat per les serres de Corbera i les Agulles, va ser durant segles un dels centres espirituals i culturals més importants de les terres valencianes. Hui les ruïnes emergixen entre la vegetació com un record persistent del pas del temps, però també de la fragilitat de les obres humanes enfront del ritme de la natura i la geologia. Aquest racó amagat no ha perdut mai el seu poder d'atracció, des dels temps remots en què els eremites cercaven ací refugi del soroll del món. Però el tipus humà ha canviat. Ara, hui mateix, desenes de corredors de muntanya bufen com locomotores per les pistes i les sendes que serpentegen entre la vegetació. El silenci d'altres èpoques s'ha trans...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El sol que pinta el paisatge

Imatge
El sol no pintava aquell dia el paisatge: el feia, el desfeia i el tornava a construir a mesura que les hores passaven. Només eixir de l’amagatall des d’on havíem fotografiat els voltors, vam intentar trobar un lloc per dinar. Torrejón el Rubio, el poble més pròxim, té més llits hotelers que habitants. Però aquell migdia estava buit. Carrers sense veu, portes tancades, una quietud estranya, com si el poble s’haguera retirat sota la pressió d’un cel que ja anunciava tempesta. Vam reprendre la marxa entrant de ple en aquella amenaça que feia hores que creixia. Núvols densos, apilats, amb aquella solidesa gairebé mineral que precedeix les grans tempestes d’estiu. En passar al costat del Salto del Gitano, la pluja va caure de colp, sense transició. Un mur d’aigua sobre el Tajo i els turons dels voltants. El paisatge es va esborrar. Els verds van perdre profunditat, els ocres es van tornar fang, la llum va caure com un tel. Tot es va tornar gris mortal. Però, tanmateix, la primavera ací no ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Amb ell vivíem millor

Imatge
Sembla que el problema de l’habitatge no és tal per a les cigonyes extremenyes. Des de la carretera es veuen, pertot arreu, torres de les línies elèctriques ocupades per nius de cigonya en els llocs més inversemblants. De vegades apareixen pals punxeguts destinats a impedir la mania d’aquestes aus elegants d’encimbellar-se sobre les estructures metàl·liques. En altres ocasions, els mateixos propietaris dels edificis —posem per cas una església— instal·len suports de ferro que suggereixen als ocupants alats on seria millor construir el niu. Prop de Zarza de Granadilla, vam vore una cigonya fent guàrdia al seu niu damunt d’un pal de la llum. D’entre les branques que el conformaven eixien teuladins oportunistes que havien aprofitat l’obra de les cigonyes en benefici propi. Vam arrimar el cotxe a un costat de la carretera i vam fotografiar l’au, que ens observava amb una parsimònia gairebé aristocràtica, sense cap intenció de fugir. En travessar el poble ens vam endinsar per una carretera ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La mirada

Imatge
El sol anava davallant al Parc Nacional de Monfragüe mentre el nostre vehicle passava per les pinedes solitàries on els cérvols pasturaven i observaven amb parsimònia els humans, que els tornaven la ullada amb curiositat i amb les càmeres preparades. Era un sentiment quasi infantil: el de la sorpresa de trobar-se amb éssers bells, quasi esperits purs del bosc, que poques vegades tenim l’oportunitat d’albirar. La mirada d’un animal és sempre fascinant: és eixa realitat de la vida que pren possessió de l’espai, lluita per sobreviure i jutja les oportunitats o els perills que l’envolten. Per més que la ciència ha avançat amb tècniques d’anàlisi neuronal que permeten saber cada vegada més sobre com pensen els animals, seguim sense saber què pensen realment, com ens veuen o què és allò que desapareix quan contemplem els ulls sense vida d’un animal mort. Eixa espurna misteriosa que connectava l’ésser viu amb l’univers s’esvaeix sobtadament, i nosaltres ignorem on ha anat aquella consciència ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Plasència

Imatge
Realment no vaig arribar a Plasència amb cap idea predeterminada ni una preparació prèvia. Allà vam anar els quatre mosqueters, guiats per la veu suggerent del Google Maps, que ens va indicar que aparcarem a la vora del riu Jerte, en la zona coneguda com l’Illa. Efectivament, la ciutat s’alça sobre un tossal a la vora de l’aigua i, per això, les autoritats han instal·lat un sistema d’ascensors i escales mecàniques que salva la diferència de nivell que impediria a molts arribar al centre o els faria suar i panteixar com si acabaren de pujar a l’Everest. Encara que tots som nominalment part d’Espanya, ràpidament es veu que aquesta terra té uns mites històrics molt allunyats de la nostra Mediterrània. Només acabar l’escala et trobes de cara amb l’estàtua eqüestre d’Alfons VIII, rei de Castella, fundador de la ciutat l’any 1186. No és estrany que els extremenys se senten part d’aquest concepte d’Espanya lligat a la castellanitat, si em deixeu utilitzar el terme, de la mateixa manera que ja...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació