Entrades

Cotalba: hotel boutique?

Imatge
Cotalba ha format part de la meua vida durant molts anys, encara que durant molt de temps només el vaig poder contemplar des de fora. L’interior del monestir romania tancat amb pany i forrellat i només de tant en tant arribava alguna fotografia que ens permetia imaginar què s’amagava darrere d’aquelles portes. Els voltants, en canvi, sempre han estat oberts. Per a molta gent de la Safor, Cotalba és també un record d’infantesa: un lloc on anar a passar el dia, especialment per Pasqua, quan el bon oratge convidava a eixir de casa. Jo, de jove, hi vaig anar moltes vegades a pintar. Fins i tot vaig estar allí durant aquella famosa nevada dels anys huitanta, quan el paisatge que coneixíem es va transformar completament sota la neu. Amb els anys, els propietaris es van veure obligats a obrir el monestir de manera periòdica, en un procés en què també van ser importants les ajudes públiques destinades a la seua conservació i restauració, procedents de la Diputació, la Generalitat i fons europe...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Pasqua. Naix la vida

Imatge
Una foto, la de hui, de data indeterminada. Jo diria que cap al 1950, comptant que ma mare aparenta tindre disset o díhuit anys. L’escenari crec que és comú a quasi totes les generacions. Fins i tot a les actuals. Qui no ha anat algun dia a la caseta familiar d’algun amic a gaudir de la natura, a menjar-se una paella o, simplement, a passar el dia fora de casa? Jo diria que és primavera i, amb molta probabilitat, un dia de Pasqua. Alguns van en mànega de camisa i altres un poc més abrigats, una situació típica d’aquells mesos en què el sol ja comença a calfar, però encara no te’n pots fiar. També m’atreviria a situar l’escena en alguna platja dels voltants, tal vegada els Marenys, Venècia o, per què no, la mateixa platja de Gandia, encara amb aquell aspecte casolà de casetes baixes i propietaris de la nostra comarca o de les veïnes. Quan l’any 2010 parlava amb mon pare i ma mare dels seus anys joves, la Pasqua apareixia sempre com un dels moments més feliços d’aquella època. I és curió...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El dia que el Sol es va fer Lluna. El mosaic dels quatre elements

Imatge
El dia que el Sol es va fer Lluna. El mosaic dels quatre elements “El mosaic barroc dels quatre elements del palau dels Borja es fa present: tot gira en cercles concèntrics al voltant del sol, aigua, foc, terra, vent. Els vells artesans de la ceràmica ja van representar aquesta coreografia de la creació.” Era un dia d'agost tòrrid, amb una atmosfera densa, com un fluid que ofegava a cada alè. Les velles lleis de la dansa planetària determinaven que eixe dia es produiria un atac contra un Sol sempre orgullós de ser el rei del món. No era més que una estrella entre bilions d'altres nascudes de la pols universal primigènia, però en el seu diminut regne de planetes era ell qui aportava l'energia que movia tots els engranatges d'un sistema precís. Els éssers humans, conscients de les lleis planetàries i fascinats des de sempre per elles, sentíem una atracció gravitatòria cap a la batalla que tindria lloc al capvespre. Volíem ser espectadors del desafiament de la diminuta dam...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Pati d'Armes

Imatge
Hui vos mostre una foto molt coneguda del Palau dels Borja. La imatge el retrata en un estat de gran decadència, a les darreries del segle XIX, al Pati d'Armes, en els anys anteriors a l'adquisició de l'edifici per la Companyia de Jesús. S'hi observa una façana despullada i deteriorada, amb la calç esquerdada, fustes malmeses i l'entramat vist, al costat de l'escala exterior i la gran porta de fusta. L'edició de la fotografia, en tons freds d'hivern, conserva tres figures humanes vestides amb roba civil de l'època i difuminades per la llarga exposició, capturant un instant suspés i melancòlic entre la passada glòria dels Borja i la posterior recuperació de l'edifici. Dalt de les escales, en el saló de Corones, una inscripció diu «oficina del excel·lentíssim senyor Duc», el duc d'Osuna, que tenia de tot menys d'excel·lentíssim. Jo no ho sabia llavors, però trepitjava cada dia aquell mateix pati, ja allunyat de la decadència que retrata la ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El Càmping Caudeli

Imatge
Des del mes de maig la piscina del Càmping Caudeli —Xeresa del Monte ara mateix— estava operativa, i era allà on entrenàvem els xiquets del Club de Natació OJE Gandia, resultat de l’escissió del Club Natació Gandia. El club tenia un conveni amb els propietaris, amb certes concessions per a ajudar al negoci del càmping, i la primera d’eixes concessions era netejar la piscina al principi de la temporada. Imagineu xiquets i adolescents fregant la superfície de la piscina buida amb lleixiu, respirant els gasos i tocant productes que hui consideraríem perillosos, fins a deixar-la neta com una patena. L’endemà ja estava omplint-se amb una aigua de pou que brollava generosa per una gran canonada i, amb la inconsciència de la joventut, ens llançàvem a l’aigua tan prompte com hi havia prou profunditat per a patir-ne el fred intens entre bromes i rialles. No cal dir que els primers dies d’entrenament estàvem tremolant com un ninot fet amb molls i eixíem de l’aigua blancs com un llençol. Cada dia...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Vint-i-nou anys després.

Imatge
Fa ja vint-i-nou anys que hi vam anar. Aleshores travessàvem el camí dels trenta als quaranta. Encara teníem els cabells negres i els fills eren menuts. El meu amic era comerciant de fruita i em va convidar a veure de prop com era la seua faena. Els vehicles tot terreny encara no havien conquerit aquests camins i els recorreguts es feien amb berlines d'alta gamma per pistes que semblaven més pròpies de les cabres que de les persones. En aquella primera visita vaig conéixer el patriarca d'una família de corredors que feien d'intermediaris entre llauradors i comerciants i el seu fill. El pare era un home menut, xerraire, tallat a l'estil tradicional, amb uns dots de persuasió i negociació heretades d'un altre temps en què la paraula ho era tot. Vaig fotografiar algunes d'aquelles escenes en què els protagonistes acordaven un preu davant d'un muntó de melons. Vaig tornar més vegades, aquestes ja de forma professional, per a documentar i obtindre material gràfic...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El dia que Rosario va cantar

Imatge
De xiquet solia passar els estius entre casa i la Drova, on llogàvem una caseta. També visitàvem sovint dues cosines de ma mare, Pilarin i Carmencita, que passaven temporades d'estiu en una caseta propietat dels seus parents per part de pare. Vagament recorde una casa a Ròtova, però molt més una altra que tenien a la dreta de la carretera pujant a la Drova, molt prop de l'entrada al camí del Llosar. La caseta era senzilla: una sala central, unes habitacions menudes als costats, parets emblanquinades amb calç i una parra que, després d'uns graons, conduïa a una zona d'ombra sota els pins. Ma mare passava una bona estona xarrant amb les cosines mentre nosaltres jugàvem pels voltants, això sí, amb la prohibició estricta d'acostar-nos a la carretera. No hi havia cap tanca, però l'espai que teníem per les altres bandes ens semblava infinit. Sovint estava amb elles una nebodeta a qui deien Susana i, com fan els xiquets, no ens costava gens fer colla i passar hores cor...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació