Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Foto de 1964. Germanes Künneke. Recreada amb IA Encara vaig conéixer el Riuet de Sant Nicolau com el grau que sempre havia sigut. Grau, segons diu el diccionari, era un punt del litoral que podia servir de desembarcador. En una costa com la nostra, amb ben poques condicions d’abric per als vaixells, la franja de terra situada entre la desembocadura del riu Serpis i el riuet feia d’embarcador natural i, segons indiquen els vestigis, va ser aprofitada, com a mínim, des de l’època romana. La primera constància escrita apareix al Llibre dels Fets del rei Jaume I. Se suposa que la ràbita de què parla aquest document estava davant del castell, a la zona on ara hi ha el Molí de Santa Maria. Textos posteriors de Sanz i Forés parlen d’una anomenada Casa del Grau, un casalot amb torre fortificada a càrrec de soldats del rei que vigilaven el tram de costa entre Xeraco i Piles. L’edificació tenia una zona destinada a les mercaderies i, amb el pas del temps, es va subdividir entre dèsset veïns. La ...

La violència pot arreglar la violència? Hi ha moments en què la resposta sembla evident: sí. Quan veus una situació d’abús, de crueltat o d’humiliació, costa molt no pensar que la solució seria ben simple: que apareguera algú més fort que els violents i els tornara el mateix. Que els fera tastar la seua medicina. Que els parara els peus d’un colp. I durant uns segons això fins i tot sembla just. Ha vist el primer capítol sobre la violència escolar “Així aprendràs”. Apareix el personatge dur, el que no dubta, el que imposa ordre a base de força, i una part de tu pensa: per fi. Per fi algú que no mira cap a un altre costat. Per fi algú que no es perd en discursos, protocols o excuses. Per fi algú que actua. La temptació és comprensible. Quan el món et sembla brut, injust o covard, la força té una aparença seductora. Sembla ràpida, clara, eficaç. El problema és que també és enganyosa. No et parle d’això des d’una superioritat moral, com si jo haguera tingut sempre les idees clares. Ni de ...

D'adolescent, vaig descobrir l'obra, aleshores molt popular, Joan Salvador Gavina. Efectivament, era la història d'una au que no es conformava a volar com totes les altres, sinó que volia ultrapassar els límits imposats per la societat a la qual pertanyia. Quan torne a mirar les fotografies dels voltors que vaig fer al castell de Monfragüe recorde les coreografies precises d'aquestes aus de mirada fera, caminar maldestre i vol perfecte. Veníem d'un matí a Granadilla, prou més al nord, i volíem acabar el dia al parc nacional. Abans d'arribar al castell férem una parada a la Font del Francés, un indret ombrívol i tranquil que va ser l’escenari d’una història trista. El nom recorda Maurice Jonson, un jove francés que, segons conten, va perdre la vida a finals dels anys setanta quan intentava salvar una au a les aigües del Tajo. La memòria popular ha conservat el seu gest i la font s'ha convertit en una mena de discret homenatge a aquell acte de generositat. A l...

Un cadàver exquisit: La Murta A primera hora del matí encara feia frescor al fons de la Vall de la Murta. El camí que s'endinsa en la vall avança entre l'ombra dels pins, els cants matiners dels ocells i el murmuri constant de l'aigua. No costa tant imaginar per què aquest indret silenciós, envoltat per les serres de Corbera i les Agulles, va ser durant segles un dels centres espirituals i culturals més importants de les terres valencianes. Hui les ruïnes emergixen entre la vegetació com un record persistent del pas del temps, però també de la fragilitat de les obres humanes enfront del ritme de la natura i la geologia. Aquest racó amagat no ha perdut mai el seu poder d'atracció, des dels temps remots en què els eremites cercaven ací refugi del soroll del món. Però el tipus humà ha canviat. Ara, hui mateix, desenes de corredors de muntanya bufen com locomotores per les pistes i les sendes que serpentegen entre la vegetació. El silenci d'altres èpoques s'ha trans...

El sol no pintava aquell dia el paisatge: el feia, el desfeia i el tornava a construir a mesura que les hores passaven. Només eixir de l’amagatall des d’on havíem fotografiat els voltors, vam intentar trobar un lloc per dinar. Torrejón el Rubio, el poble més pròxim, té més llits hotelers que habitants. Però aquell migdia estava buit. Carrers sense veu, portes tancades, una quietud estranya, com si el poble s’haguera retirat sota la pressió d’un cel que ja anunciava tempesta. Vam reprendre la marxa entrant de ple en aquella amenaça que feia hores que creixia. Núvols densos, apilats, amb aquella solidesa gairebé mineral que precedeix les grans tempestes d’estiu. En passar al costat del Salto del Gitano, la pluja va caure de colp, sense transició. Un mur d’aigua sobre el Tajo i els turons dels voltants. El paisatge es va esborrar. Els verds van perdre profunditat, els ocres es van tornar fang, la llum va caure com un tel. Tot es va tornar gris mortal. Però, tanmateix, la primavera ací no ...

Sembla que el problema de l’habitatge no és tal per a les cigonyes extremenyes. Des de la carretera es veuen, pertot arreu, torres de les línies elèctriques ocupades per nius de cigonya en els llocs més inversemblants. De vegades apareixen pals punxeguts destinats a impedir la mania d’aquestes aus elegants d’encimbellar-se sobre les estructures metàl·liques. En altres ocasions, els mateixos propietaris dels edificis —posem per cas una església— instal·len suports de ferro que suggereixen als ocupants alats on seria millor construir el niu. Prop de Zarza de Granadilla, vam vore una cigonya fent guàrdia al seu niu damunt d’un pal de la llum. D’entre les branques que el conformaven eixien teuladins oportunistes que havien aprofitat l’obra de les cigonyes en benefici propi. Vam arrimar el cotxe a un costat de la carretera i vam fotografiar l’au, que ens observava amb una parsimònia gairebé aristocràtica, sense cap intenció de fugir. En travessar el poble ens vam endinsar per una carretera ...