Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Hi ha indrets que acaben formant part del nostre paisatge interior. Encara que no hi pugem sovint, sabem que són allí, immutables, acompanyant el pas dels dies. Per als gandians, el tossal de Santa Anna és un d'eixos llocs. La seua silueta, coronada per la modesta ermita, forma part de l'horitzó de la ciutat des de fa més de sis segles. Ha sigut una presència discreta que ha contemplat la plana de la Safor, el Mediterrani i les muntanyes que tanquen la comarca, abans que la proliferació de torres de vidre i formigó li furtara bona part del protagonisme visual. Encara als anys seixanta, Santa Anna era un lloc on anar els dies de Pasqua. Algunes fotografies meues de xiquet donen continuïtat a les dels meus pares en aquells passejos de diumenge fins a este contrafort de la serreta, separat per la partida de la Banyosa i unit, alhora, a la serra del Mondúver. Anys més tard també hi vam pujar quan la meua dona esperava la nostra filla, perquè la patrona de Gandia protegira el part, ...

A ma mare li agradava molt visitar la tomba dels seus pares, especialment els primers anys després de la mort de la meua àvia Amparo. Em preguntava si l’acompanyava i la nostra gosseta pòinter, Daisy, es posava dreta sobre les potes del darrere mirant per la finestra. Sabia perfectament què significava aquella pregunta i també quina en seria la resposta. Del carrer Sant Ramon enfilàvem pel costat de l’institut i, després de passar el pont de ferro, aleshores ja en desús com a pont ferroviari, arribàvem, seguint el camí de l’antiga via i una senda, fins a la porta principal del cementeri de Gandia. Podíem travessar el recinte pel centre, passant pel monument als afusellats durant la guerra, o bé girar a la dreta fins al fons del cementeri, on encara descansen les restes dels meus avis Salvador i Amparo. Molt prop hi havia la tomba dels meus besavis, on descansa també una neta seua, cosina germana de ma mare, de nom Vicenta. Els esmalts mostraven uns rostres gairebé perduts pel desenfoca...

La tia Teresita era parenta per part de ma mare, però no em pregunteu com, perquè ara per ara ho ignore. Supose que devia ser cosina germana o cosina segona de la meua àvia Amparo. No era una dona d'estar-se quieta. Fadrina i moderna, lliure sense estridències igualitàries, vivia la vida que volia entre València, Gandia i el nord d'Espanya, on tenia família. Era una persona alegre i eixerida. D'aquelles que pareixen portar l'alegria posada com si fora una peça més de la roba. En una època en què les dones eren, sobretot, mares i mestresses de casa, sempre pendents de tindre-ho tot a punt per a l'home i els fills, Teresita anava una mica a la seua. Sense desafiar ningú, però sense deixar que ningú li diguera com havia de viure. Teresita anava i tornava. De tant en tant apareixia per casa com si ens haguérem vist el dia abans. Ens contava històries d'ací i d'allà, dels llocs on havia estat i de la família que tenia escampada pel nord d'Espanya. No tenia ca...

  Jo vaig entrar en el món de la natació de la forma més casual que vos pugueu imaginar. Estava jo un dissabte jugant al pati de ma casa quan van tocar a la porta. Era l’amic de mon pare, Humberto Koninckx. Ell i els seus fills estaven molt involucrats en el Club Natació OJE Gandia i anaven a València eixe mateix dia a competir sota la direcció esportiva de José María Ángel, més conegut com a Pitet. El cas és que no tenien prou xiquets de set anys per a completar l'equip i, com que Humberto sabia que mon pare m’havia ensenyat a nadar —ell mateix havia competit en la seua joventut—, ens va convidar a anar-hi eixe mateix dia a competir. Va ser així com vaig acabar passant prop de huit anys vinculat a les activitats del club. Un dia de l’any 1973 va aparéixer pel pati de l’Institut Ausiàs March on, a falta de piscina, feiem esport a l'hivern,  un home amb gorra a la irlandesa, de nas ganxut i roba còmoda però elegant. Jo encara no era conscient que aquella persona em canviaria la...

   Sempre, des que era menut, he somniat viatjar al passat i contemplar com era, fa molts segles, tot allò que hui conec. Seria meravellós, encara que només fos com a testimoni mut, veure la nostra terra en temps remots: contemplar la Gandia medieval, encara reclosa darrere les muralles, o recórrer la infància dels meus pares. No ho podem fer, però ens queda la memòria. D'alguna manera, els records d'aquell xiquet que corria amb la bicicleta pel Prado o jugava amb el seu cosí Antonio en un dels cantons de la plaça són el meu modest viatge en el temps. Una drecera per a tornar a aquells anys en què la plaça encara feia olor de fruita i verdura acabades d'arribar; una aroma fresca que contrastava amb la fortor de les peces que s'havien fet malbé i que els venedors retiraven en acabar la jornada. La meua família tenia casa precisament en el cantó del carrer Mesquita. Els meus besavis hi havien tingut un negoci de cria i venda d'animals, un comerç molt propici en un llo...

La música de Ca' Boix em colpejava el cap com un martell. Aquella botiga de discos, instruments i reproductors tenia aquell estiu un únic himne, "Una Paloma Blanca" i sonava sense descans, una vegada i una altra, de matí fins a la vesprada. Aleshores jo no ho sabia, però aquell carrer encara conservava una manera de viure que estava a punt d'esvair-se. «Juan García Vidal». Així deia el rètol, amb les lletres pintades que encapçalaven la botiga de la meua família paterna. Mon pare sempre estava capficat, amb la lupa a l'ull, damunt d'aquelles maquinàries microscòpiques de precisió. Un drama era quan una peça botava i queia a terra. Amb un imant féiem passades com arqueòlegs buscant l'eslavó perdut. Era un taller diminut, però hi havia totes les eines, modernes i clàssiques, necessàries per reparar rellotges o fer joies. La part de joieria del negoci ja no existia, però encara hi quedaven les restes d'aquell temps en forma d'eines, cristallets tallat...