Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

La música de Ca' Boix em colpejava el cap com un martell. Aquella botiga de discos, instruments i reproductors tenia aquell estiu un únic himne, "Una Paloma Blanca" i sonava sense descans, una vegada i una altra, de matí fins a la vesprada. Aleshores jo no ho sabia, però aquell carrer encara conservava una manera de viure que estava a punt d'esvair-se. «Juan García Vidal». Així deia el rètol, amb les lletres pintades que encapçalaven la botiga de la meua família paterna. Mon pare sempre estava capficat, amb la lupa a l'ull, damunt d'aquelles maquinàries microscòpiques de precisió. Un drama era quan una peça botava i queia a terra. Amb un imant féiem passades com arqueòlegs buscant l'eslavó perdut. Era un taller diminut, però hi havia totes les eines, modernes i clàssiques, necessàries per reparar rellotges o fer joies. La part de joieria del negoci ja no existia, però encara hi quedaven les restes d'aquell temps en forma d'eines, cristallets tallat...

Hui vos porte una foto ben coneguda. Està feta, amb tota seguretat, des de les finestres o els balcons de l'antiga universitat jesuítica. Domina l'escena un camí o passeig elevat, flanquejat per dos murets de fàbrica. A banda i banda, disposats en fileres regulars, es veuen nombrosos troncs de gran grandària, tombats directament sobre la terra. Són els arbres que acabaven de ser tallats. El corresponsal de Madoz els havia conegut encara formant el passeig i els descrivia amb aquestes paraules: «Hi ha dos passejos amb arbratge. El principal és el conegut amb el nom del Prado —el Prado de València—, que es troba a l'eixida de la ciutat per la part de València, i el seu arbrat s'estén al llarg d'uns dos-cents passos.» Pel passeig i al costat dels murs s'endevinen diverses siluetes de persones —algunes dretes, altres recolzades sobre el parapet— vestides amb la indumentària popular de finals del segle XIX. Apareixen lleugerament difuminades, un efecte provocat pels ...

La realitat és un concepte efímer i fugisser. La primera qüestió seria determinar si existix això que anomenem realitat. Heràclit ja ho va dir fa vint-i-cinc segles: tot fluïx. Res no és fix; ni tan sols el riu on ens banyem és mai el mateix riu. Si això és cert per a la vida, encara ho és més per a una fotografia, que no deixa de ser un instant arrencat al temps. En aquestes imatges —que segons indica el llibre són de l'any 1902—, molt deteriorades per la limitada qualitat de l'original i pel pas de més d'un segle, veiem els voltants del que hui és el pont més antic dels dos que unixen els nuclis del Grau de Gandia. La séquia de l'Auir acabava de passar pel costat del Caseriu del Llavador i s'unia amb el riuet de Sant Nicolau aproximadament per davall de l'actual església de la barriada. Encara hui es pot veure, als peus del pont i de l'edifici, el túnel que amaga la séquia, aleshores a cel obert. L'altra fotografia mostra una passarel·la de fusta que p...

Hi ha fotografies que documenten un fet, i n'hi ha d'altres que retraten tota una societat. Aquesta n'és una. A primera vista sembla el funeral d'una aristòcrata. En realitat és una representació del poder a la Gandia de començaments del segle XX. Els soterraments són tant un homenatge al difunt o la difunta com una demostració de l'estatus social de la persona i de la seua família. També ens parlen d'una època i, de vegades, de morts que commocionaren tota una societat. És el 7 de juliol de 1908. Probablement és migdia. El carrer Major bull tant per la calor de l'estiu com per la multitud que segueix el dol darrere de les autoritats religioses. A primer colp d'ull podria semblar una de les grans processons de la ciutat, però és el funeral de Maria del Carme Trénor i Palavicino, marquesa de González de Quirós, morta amb només quaranta anys. La fotografia està construïda com una autèntica escenificació del poder. Res no sembla casual. El seguici l'obr...

  Els voltors de la Portilla del Tiétar romanien encara endormiscats i, com a avis xerrant de les seues coses, es veien en grupets encimbellats sobre les pedres de formes quasi geomètriques del penya-segat. Semblava que encara no eren prou forts els corrents tèrmics per a deixar-se caure al buit i elevar-se, cada vegada més amunt, en les seues elegants coreografies. Els fotògrafs, puntuals a la cita, ja estaven preparats al mirador amb càmeres i llargavistes. El turisme d'observació de fauna és ja una realitat en ascens i els aficionats fan bones inversions en tecnologia i òptiques. Tot siga per tindre davant dels ulls eixa au que tant es fa de pregar. Aquell matí volíem pujar per la solitària carretera que s'endinsa a Monfragüe a la recerca d'allò que poguérem capturar. No teníem un pla concret; la ruta està esguitada de punts habilitats per a aparcar i contemplar la fauna o el paisatge. Vam decidir tornar al Mirador de la Bàscula, on havíem rebut la visita de la rabosa ...

La casa s’alçava bonica i orgullosa sobre un tossal. Uns immensos eucaliptus l’escortaven a l’entrada, amb dos accessos: un pel jardí, impecable i ordenat, i l’altre cap als magatzems i habitatges dels masovers. Érem a Palau Haza de la Concepción, antiga mansió senyorial, avui convertida en hotel rural. Quan hi vam arribar, el primer que cridava l’atenció era la solitud de l’edifici enmig d’una extensa devesa, dominant el paisatge amb l’aire venerable d’aquelles cases antigues que semblen guardar més vida de la que mostren. Una escenografia perfecta per a una novel·la d’Agatha Christie. Ara és la classe mitjana qui persegueix, per uns dies, la il·lusió d’ocupar l’espai on abans aquells terratinents ho tenien tot sense esforç aparent, només estenent la mà cap al benefici del treball aliè. Molt han canviat els temps. Hui, una família gestiona la concessió de l’hotel i acull viatgers atrets per la proximitat del Parc Nacional de Monfragüe. Sovint, l’hoste té la sensació d’estar sol. Només...