Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Hi ha fotografies que documenten un fet, i n'hi ha d'altres que retraten tota una societat. Aquesta n'és una. A primera vista sembla el funeral d'una aristòcrata. En realitat és una representació del poder a la Gandia de començaments del segle XX. Els soterraments són tant un homenatge al difunt o la difunta com una demostració de l'estatus social de la persona i de la seua família. També ens parlen d'una època i, de vegades, de morts que commocionaren tota una societat. És el 7 de juliol de 1908. Probablement és migdia. El carrer Major bull tant per la calor de l'estiu com per la multitud que segueix el dol darrere de les autoritats religioses. A primer colp d'ull podria semblar una de les grans processons de la ciutat, però és el funeral de Maria del Carme Trénor i Palavicino, marquesa de González de Quirós, morta amb només quaranta anys. La fotografia està construïda com una autèntica escenificació del poder. Res no sembla casual. El seguici l'obr...

  Els voltors de la Portilla del Tiétar romanien encara endormiscats i, com a avis xerrant de les seues coses, es veien en grupets encimbellats sobre les pedres de formes quasi geomètriques del penya-segat. Semblava que encara no eren prou forts els corrents tèrmics per a deixar-se caure al buit i elevar-se, cada vegada més amunt, en les seues elegants coreografies. Els fotògrafs, puntuals a la cita, ja estaven preparats al mirador amb càmeres i llargavistes. El turisme d'observació de fauna és ja una realitat en ascens i els aficionats fan bones inversions en tecnologia i òptiques. Tot siga per tindre davant dels ulls eixa au que tant es fa de pregar. Aquell matí volíem pujar per la solitària carretera que s'endinsa a Monfragüe a la recerca d'allò que poguérem capturar. No teníem un pla concret; la ruta està esguitada de punts habilitats per a aparcar i contemplar la fauna o el paisatge. Vam decidir tornar al Mirador de la Bàscula, on havíem rebut la visita de la rabosa ...

La casa s’alçava bonica i orgullosa sobre un tossal. Uns immensos eucaliptus l’escortaven a l’entrada, amb dos accessos: un pel jardí, impecable i ordenat, i l’altre cap als magatzems i habitatges dels masovers. Érem a Palau Haza de la Concepción, antiga mansió senyorial, avui convertida en hotel rural. Quan hi vam arribar, el primer que cridava l’atenció era la solitud de l’edifici enmig d’una extensa devesa, dominant el paisatge amb l’aire venerable d’aquelles cases antigues que semblen guardar més vida de la que mostren. Una escenografia perfecta per a una novel·la d’Agatha Christie. Ara és la classe mitjana qui persegueix, per uns dies, la il·lusió d’ocupar l’espai on abans aquells terratinents ho tenien tot sense esforç aparent, només estenent la mà cap al benefici del treball aliè. Molt han canviat els temps. Hui, una família gestiona la concessió de l’hotel i acull viatgers atrets per la proximitat del Parc Nacional de Monfragüe. Sovint, l’hoste té la sensació d’estar sol. Només...

Arran de la sèrie de Netflix “Així aprendràs” —“Educació vertadera” en el coreà original—, que acabe de veure, em venen al cap una sèrie de pensaments contraposats. Resulten inquietants moltes de les notícies que arriben dels sistemes educatius d’arreu del món i, amb les seues peculiaritats, també les que arriben de Corea. Els problemes que afronten els personatges de la sèrie són, amb escales diferents, els mateixos que observem a les aules d’ací. No vull dir que la sèrie siga un manual acadèmic sobre educació. És una ficció destinada a entretindre i, per això, exagera comportaments i situacions (no oblidem, però, que també l’audiovisual genera ideologia). Hi apareixen alumnes sotmesos als matons del centre, famílies obsessionades amb l’èxit acadèmic, professors desautoritzats, xarxes socials que amplifiquen qualsevol conflicte i una burocràcia incapaç de protegir qui encara intenta ensenyar. La caricatura exagera els trets, però continua sent recognoscible. Com a exdocent que ha vist...

Les fotografies que acompanyen esta publicació són una recreació amb IA  i edició digital de les originals les quals representen els primers treballs de construcció del dic nord del port de Gandia. Estan publicades al llibre Història del Port de Gandia, el autor és desconegut i formen part de les col·leccions de Tívoli. El projecte venia a donar resposta a una necessitat històrica: la connexió marítima que ja existia pel Riuet de Sant Nicolau resultava insuficient i poc segura per a la càrrega i descàrrega dels productes agrícoles locals. Aquella limitació encaria els costos de transport i, en conseqüència, feia augmentar els preus dels productes, reduint-ne la competitivitat. Arran d'això, un parell de capitalistes locals, Sinibaldo Gutiérrez Más i José Rausell Rivas, decidiren sol·licitar la concessió, tot valent-se dels seus contactes i de la seua posició. La construcció del port començà oficialment en 1884, quan el Govern concedí el projecte als esmentats capitalistes. L'ob...

Fotografia recreada a partir de l'original publicat al llibre "Gandia en Blanc i Negre", de Tívoli. Aproximadament de l'any 1900. No indica autor. Ja mirant la fotografia m'hi fixe primer en un detall: al fons, a l'esquerra, un xiquet està botant sense fer cas del fotògraf. Henri Cartier-Bresson té una imatge molt similar, en què un home salta un toll. És una de les màximes expressions de la fotografia: aquell instant fugaç que queda congelat per sempre, una realitat efímera atrapada per la càmera. A la fotografia hi ha una vintena de xiquets i adolescents que han acudit en estol, atrets pel fotògraf, que, aparentment, només volia retratar unes barques, un pont en construcció i un paisatge de cases i muntanyes. Alguns fins i tot es posen davant de l'objectiu. No oblidem que les fotografies eren llavors objectes escassos, gairebé màgics: em recorden els xiquets africans o els cubans que vaig conéixer quan hi vaig viatjar, que no sols es deixen fotografiar, ...