Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Des del mes de maig la piscina del Càmping Caudeli —Xeresa del Monte ara mateix— estava operativa, i era allà on entrenàvem els xiquets del Club de Natació OJE Gandia, resultat de l’escissió del Club Natació Gandia. El club tenia un conveni amb els propietaris, amb certes concessions per a ajudar al negoci del càmping, i la primera d’eixes concessions era netejar la piscina al principi de la temporada. Imagineu xiquets i adolescents fregant la superfície de la piscina buida amb lleixiu, respirant els gasos i tocant productes que hui consideraríem perillosos, fins a deixar-la neta com una patena. L’endemà ja estava omplint-se amb una aigua de pou que brollava generosa per una gran canonada i, amb la inconsciència de la joventut, ens llançàvem a l’aigua tan prompte com hi havia prou profunditat per a patir-ne el fred intens entre bromes i rialles. No cal dir que els primers dies d’entrenament estàvem tremolant com un ninot fet amb molls i eixíem de l’aigua blancs com un llençol. Cada dia...

Fa ja vint-i-nou anys que hi vam anar. Aleshores travessàvem el camí dels trenta als quaranta. Encara teníem els cabells negres i els fills eren menuts. El meu amic era comerciant de fruita i em va convidar a veure de prop com era la seua faena. Els vehicles tot terreny encara no havien conquerit aquests camins i els recorreguts es feien amb berlines d'alta gamma per pistes que semblaven més pròpies de les cabres que de les persones. En aquella primera visita vaig conéixer el patriarca d'una família de corredors que feien d'intermediaris entre llauradors i comerciants i el seu fill. El pare era un home menut, xerraire, tallat a l'estil tradicional, amb uns dots de persuasió i negociació heretades d'un altre temps en què la paraula ho era tot. Vaig fotografiar algunes d'aquelles escenes en què els protagonistes acordaven un preu davant d'un muntó de melons. Vaig tornar més vegades, aquestes ja de forma professional, per a documentar i obtindre material gràfic...

De xiquet solia passar els estius entre casa i la Drova, on llogàvem una caseta. També visitàvem sovint dues cosines de ma mare, Pilarin i Carmencita, que passaven temporades d'estiu en una caseta propietat dels seus parents per part de pare. Vagament recorde una casa a Ròtova, però molt més una altra que tenien a la dreta de la carretera pujant a la Drova, molt prop de l'entrada al camí del Llosar. La caseta era senzilla: una sala central, unes habitacions menudes als costats, parets emblanquinades amb calç i una parra que, després d'uns graons, conduïa a una zona d'ombra sota els pins. Ma mare passava una bona estona xarrant amb les cosines mentre nosaltres jugàvem pels voltants, això sí, amb la prohibició estricta d'acostar-nos a la carretera. No hi havia cap tanca, però l'espai que teníem per les altres bandes ens semblava infinit. Sovint estava amb elles una nebodeta a qui deien Susana i, com fan els xiquets, no ens costava gens fer colla i passar hores cor...

Hi ha indrets que acaben formant part del nostre paisatge interior. Encara que no hi pugem sovint, sabem que són allí, immutables, acompanyant el pas dels dies. Per als gandians, el tossal de Santa Anna és un d'eixos llocs. La seua silueta, coronada per la modesta ermita, forma part de l'horitzó de la ciutat des de fa més de sis segles. Ha sigut una presència discreta que ha contemplat la plana de la Safor, el Mediterrani i les muntanyes que tanquen la comarca, abans que la proliferació de torres de vidre i formigó li furtara bona part del protagonisme visual. Encara als anys seixanta, Santa Anna era un lloc on anar els dies de Pasqua. Algunes fotografies meues de xiquet donen continuïtat a les dels meus pares en aquells passejos de diumenge fins a este contrafort de la serreta, separat per la partida de la Banyosa i unit, alhora, a la serra del Mondúver. Anys més tard també hi vam pujar quan la meua dona esperava la nostra filla, perquè la patrona de Gandia protegira el part, ...

A ma mare li agradava molt visitar la tomba dels seus pares, especialment els primers anys després de la mort de la meua àvia Amparo. Em preguntava si l’acompanyava i la nostra gosseta pòinter, Daisy, es posava dreta sobre les potes del darrere mirant per la finestra. Sabia perfectament què significava aquella pregunta i també quina en seria la resposta. Del carrer Sant Ramon enfilàvem pel costat de l’institut i, després de passar el pont de ferro, aleshores ja en desús com a pont ferroviari, arribàvem, seguint el camí de l’antiga via i una senda, fins a la porta principal del cementeri de Gandia. Podíem travessar el recinte pel centre, passant pel monument als afusellats durant la guerra, o bé girar a la dreta fins al fons del cementeri, on encara descansen les restes dels meus avis Salvador i Amparo. Molt prop hi havia la tomba dels meus besavis, on descansa també una neta seua, cosina germana de ma mare, de nom Vicenta. Els esmalts mostraven uns rostres gairebé perduts pel desenfoca...

La tia Teresita era parenta per part de ma mare, però no em pregunteu com, perquè ara per ara ho ignore. Supose que devia ser cosina germana o cosina segona de la meua àvia Amparo. No era una dona d'estar-se quieta. Fadrina i moderna, lliure sense estridències igualitàries, vivia la vida que volia entre València, Gandia i el nord d'Espanya, on tenia família. Era una persona alegre i eixerida. D'aquelles que pareixen portar l'alegria posada com si fora una peça més de la roba. En una època en què les dones eren, sobretot, mares i mestresses de casa, sempre pendents de tindre-ho tot a punt per a l'home i els fills, Teresita anava una mica a la seua. Sense desafiar ningú, però sense deixar que ningú li diguera com havia de viure. Teresita anava i tornava. De tant en tant apareixia per casa com si ens haguérem vist el dia abans. Ens contava històries d'ací i d'allà, dels llocs on havia estat i de la família que tenia escampada pel nord d'Espanya. No tenia ca...