Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Molt apropiadament valdria allò de dir que estàvem “al cinqué pi”, perquè a primera hora del matí, quan els primers rajos de sol fregaven la copa dels arbres ja estàvem en una zona inhòspita i solitària entre Bicorb i Millars. El camí de pujada és tan enrevessat que difícilment se superen els quaranta quilòmetres per hora per una carretera estreta i plena de corbes. Ja en la pujada veiem la forma tallada pels núvols d’un sol de fresa de forma circular perfecta. Prop del kilòmetre deu de la carretera, ja en terme de Millars, passa per davall d’un pont el Barranc de Tambuc. Millars, durant els segles VIII al XIII va estar habitat i freqüentat per berbers que parlaven el amazic. Per això conserva topònims com Tambuc, que comparteix etimologia amb la cèlebre ciutat i regió de Timbuctu, situada en el confí desèrtic i meridional del Sàhara. Se'n diu Tingues-Buqt en el dialecte berber tamasheq i significa ‘la part més allunyada’. Curiosament, Tambuc se situa en el confí desèrtic i m

   fotos Setembre és el mes on a pesar d’estar en estiu els indrets abans congestionats, tan sols fa uns dies, es mostren una altra vegada amb la tranquil·litat de la temporada baixa. Efectivament, vam arribar, pense, jo els primers i vam gaudir de les espectaculars vistes sense interferències visuals. La primera part de la senda dels "pantaners" o dels ponts ja mostra les parets verticals dels dits “Calderons” que són els penya-segats oberts a tall de ganivet pel riu Túria. En els anys cinquanta hi havia una ruta per als treballadors que estaven fent l’embassament de Loriguilla. Per tal de poder accedir a la pressa es va fer un camí per la llera del riu amb dos ponts. Aquests van caure amb el temps i l’ajuntament els va rehabilitar creant una ruta molt popular pel sentit aventurer i popular que tenen els ponts que, per altra banda, estan protegits i són prou segurs. Res a veure amb la feina dels raiers, que així es diuen, d’abans que conduïen els troncs riu cap a baix i podi

fotos Recorde aquella vesprada fa cinc anys en la qual una immensa columna de fum es va alçar per ponent. Va ser el principi del paorós incendi de Llutxent que va cremar la "Serra Grossa de Marxuquera". Tots vam témer per la sort del bosc únic de sureres anomenat "El Surar". Estiu de 2023. Pugem per la senda per a gaudir de la posta de sol i sopar en la foscor de la muntanya. La vegetació baixa s'ha recuperat i només les branques pelades i els troncs morts dels pins recorden el foc de 2018. La surera, en canvi, ha resistit bé i el xicotet bosc ha renascut de les seues cendres. Només en els troncs, encara carbonitzats, s'aprecien les petjades del foc. Els pins que es van plantar en el passat van morir, però una nova generació dels seus descendents creix amb força. Arribem per fi als miradors. Una plataforma de pedra s'obri al "Barranc de Borrell" i mostra un paisatge de parets de pedra vertical i el curs fluvial que l'aigua ha excavat al lla

fotos Buixcarró , fotos Mondúver La Serra Grossa, tot i no ser tan nomenada com la Calderona o La d’Espadà és un conjunt impressionant de paisatges que queden units en una cadena de muntanyes que va canviant creant diferents racons, cadascú amb la seua pròpia identitat. Es pot dir que el meu paradís de la infantesa va ser la Drova, una vall diminuta entre dos plecs de la Serra Grossa, pel sud l'obaga de l'Aldaia i pel nord l’esquerp i eixut vessant del Mondúver. Al matí, amb la inestimable companyia del meu amic Jesús vam anar per l’obaga del Buixcarró, per un camí que mor en una pedrera abandonada, a la recerca d’una papallona que menja la goteta de mel que ix pel melic de les figues. El dia estava i estaria enterbolit per núvols producte de la calor i la humitat d’aquests dies. Les penyes d’aquest racó són impressionats. Agulles de pedra, parets de colors ataronjats, covetes i esquerdes que amaguen boscos secrets. En el passat aquesta era una zona de conreus, però l’abandonam

fotos Quatre amics en un cotxe. Viatgem cap al nord-oest. L’estiu d'intensa calor està portant-nos a disminuir la llargària de les rutes que fem, buscar noves alternatives i augmentar el radi dels nostres viatges. Per si faltava poc, aquests dies les zones forestals estaven subjectes a les mesures per la preemergència de nivell 3 que prohibia taxativament el senderisme. Vam trobar al Facebook una activitat organitzada pel Museu de Prehistòria de València i, feta la consulta, se’ns va dir que continuava endavant. Mai havia sentit parlar del jaciment del Molón de Camporrobles i sols anava amb una idea aproximada del que anàvem a veure a partir de les informacions que hi havia a la Internet. El sol s’alçava com un disc ataronjat entre les torres d’apartaments del Perelló mentre viatjàvem per l’autopista amb més cotxes dels que sol ser normal. Calia trencar cap a l’oest seguint l’autovia A3 en direcció Madrid. L’abandonament de la plana costanera es destaca amb un edifici que sembla un

La plana costanera s’abandona per una carretera entre urbanitzacions que creixen com a bolets entre els tossals. A poc a poc la carretera s’endinsa en un paisatge quasi estepari de vegetació esclarissada ascendint cap al territori de les muntanyes. No hi ha cap edificació llevat d’alguns corrals arruïnats, les gegantines torres d’alta tensió i el misteriós polvorí que ja vam veure en la nostra visita a l’Alt de la Colaita, prop de la Serra del Cavalló. En un indret solitari s’alcen edificacions que semblen d’un centre militar secret, però que sembla que és un polvorí de l'empresa Maxam, fundada per Nobel que, com sabeu, va fer una fortuna amb els explosius. La web d’aquesta empresa és molt discreta i costa esbrinar a què es dediquen. Sembla que estava en una llista d’empreses que seguien amb contacte econòmic amb Rússia tot i el bloqueig decretat. Almenys així ho va dir Zelensky. A mesura que arribem a Dosaigües la muntanya adquireix més relleu i, si trenquem cap al sud la carreter