Entrades

Plasència

Imatge
Realment no vaig arribar a Plasència amb cap idea predeterminada ni una preparació prèvia. Allà vam anar els quatre mosqueters, guiats per la veu suggerent del Google Maps, que ens va indicar que aparcarem a la vora del riu Jerte, en la zona coneguda com l’Illa. Efectivament, la ciutat s’alça sobre un tossal a la vora de l’aigua i, per això, les autoritats han instal·lat un sistema d’ascensors i escales mecàniques que salva la diferència de nivell que impediria a molts arribar al centre o els faria suar i panteixar com si acabaren de pujar a l’Everest. Encara que tots som nominalment part d’Espanya, ràpidament es veu que aquesta terra té uns mites històrics molt allunyats de la nostra Mediterrània. Només acabar l’escala et trobes de cara amb l’estàtua eqüestre d’Alfons VIII, rei de Castella, fundador de la ciutat l’any 1186. No és estrany que els extremenys se senten part d’aquest concepte d’Espanya lligat a la castellanitat, si em deixeu utilitzar el terme, de la mateixa manera que ja...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Món juràssic a Monfragüe

Imatge
Els voltors oloren la sang abans que la carronya siga dipositada en la clariana de terra argilosa de la devesa. Damunt de les carrasques disperses pels tossals verds d’aquest dia de primavera es retallen les siluetes dels primers exemplars, quiets i pacients, esperant el desdejuni. A la llunyania semblen personatges barrocs emboçats en una capa, vigilant l’arribada d’algú a qui assaltar. Els pobletans han trobat un bon filó amb l’observació i la fotografia d’aus. Cada dia alimenten els rapinyaires amb restes d’escorxador. Les impressionants aus ho saben i, des d’altures de vertigen, albiren l’arribada de la furgoneta que ja coneixen. No tarden a davallar en bandades extretes d’un film de dinosaures. Arriben en formació, destacant sobre un cel carregat de núvols de tempesta. La dorsal de la Serra de Monfragüe s’endevina entre les cortines d’aigua. En pocs minuts, negres i lleonats es disputen les despulles en una batalla desordenada on tot sembla un combat cos a cos. La supervivència no...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La Manada

Imatge
Des que vaig llegir els textos de Konrad Lorenz i els seus deixebles, vaig començar a entendre els mecanismes que ens relacionen amb els animals, tant com aquells que ens separen d'ells pel que fa al comportament. Ara, ja un home jubilat amb temps, vaig amb freqüència a les marjals o a la natura i tinc visions privilegiades dels animals, les seues relacions amb els seus iguals o la lluita constant per sobreviure. Observar la natura ens pot conduir a reflexions sobre la nostra condició animal, però també sobre allò que ens en separa. Els ximpanzés, que durant molt de temps es consideraven pacífics, han mostrat conductes violentes en determinats contextos. Els goril·les, en canvi, solen ser més tranquils, tot i la seua aparença imponent. Cap d'aquests exemples no ens diu com hem de viure: ens diuen, tot just, d'on venim. Tendim a atorgar valors humans als animals. La seua configuració corporal, en general, ens porta a considerar alguns com a "simpàtics" o "grac...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Buscant dinosaures

Imatge
Crec que l’estima que tinc per la natura ve de mon pare. Ell era un home que coneixia els animalets i els seus costums, a més de ser un apassionat de la ciència. Però, sobretot, sabia mirar. I, sense adonar-nos-en, ens va ensenyar a fer-ho. Quan anàvem els dies de Pasqua a la natura, ens feia sentir l’emoció dels exploradors, internant-nos pel matollar del convent de Sant Jeroni, fent-nos creure —o potser només suggerint— que anàvem a trobar dinosaures. Nosaltres el seguíem amb aquella barreja d’incredulitat i fe absoluta que només tenen els xiquets. El món, amb ell, era sempre un lloc a punt de revelar un secret. Eixa fantasia aventurera crec que no l’he perduda. Encara hui m’agrada perdre’m per la natura, descobrint paisatges que cada dia es presenten diferents. I, de vegades, tinc la sensació que continue caminant darrere d’aquella veu que convertia qualsevol sender en una expedició. Havíem triat fer la ruta a cavall entre la Valldigna i el terme municipal de Xeraco. A primera hora ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Aitana. Camp de batalla

Imatge
  L'amic Desi buscava orquídies. Jo buscava una muntanya que havia perdut feia set anys. Aitana, però, es veia encara en plena batalla de destrucció de si mateixa. Els seus vessants nord són runars i camps erms de roques on la vida s'escola per les esquerdes i l'aigua brolla als peus de la serra. El paisatge és antic i ferit, com si la muntanya conservara encara les cicatrius d'un combat primordial. Antoni Josep Cavanilles, que la va recórrer dos segles abans que nosaltres, la va identificar com el nucli d'una cadena de serres de la zona. Com nosaltres ahir, va definir la panoràmica com a sublim i va destacar la possibilitat d'albirar fins i tot les serralades de Mallorca. Hui s'hauria quedat bocabadat veient els estranys objectes situats en un cim tancat dins d'un recinte militar, protegit per càmeres i agressives concertines. Vam partir de la Font de Partagat. Allí els tossals dels costats pareixen modelats en una matèria plàstica, quasi orgànica, com ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Els estrats de la memòria

Imatge
Des de dalt de la torre, un paisatge encara envoltat de verd s'allunya cap als eterns perfils d'unes muntanyes que no han canviat des d'aquells inicis del segle XVII. Gandia es veu amb els seus edificis alts, que pugnen en desigual competició amb les torres de les esglésies —Sant Josep i la Seu— que un dia grataren el cel. Abril, Dilluns de Pasqua, accedim a la intimitat de les estances d'una finca que va ser donada pels ducs de Gandia, els Borja, a l'orde dels jesuïtes. Aquest "exèrcit de Déu", influents soldats de la cristiandat, governava la religió i el coneixement. La Universitat de Gandia, fundació també de la família ducal, necessitava un fons de finançament que eixiria de la producció de canyamel i vinyes a les terres cedides. Un grup de persones i alguns xiquets seguírem el guia, que anava desgranant la història de l'indret: la donació i l'erecció de la torre ex novo, segons els tasts arqueològics més recents. Durant molt de temps, la dife...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nòmades de la sal i el vent.

Imatge
Recorde una vesprada de setembre mentre una tempesta imponent s’apoderava del nord. Davant d’aquell cel de plom, una bandada de flamencs tancava files cap al sud, fugint del mal oratge. Ho feien amb una elegància majestuosa, una harmonia que sembla desafiar la fisonomia d’uns ocells tan llargs i aparentment desmanegats. Amb el coll estirat i les potes com agulles rosades traçant línies en l’aire, travessaven el cel amb una calma solemne, com si el mateix vent, reverencial, els sostinguera. L’any de la pandèmia, quan el confinament es va relaxar i ens permeteren recórrer la província, el Parc Natural de Pego-Oliva esdevingué un territori gairebé oníric; un paratge on el paisatge semblava haver oblidat el brogit del món. De sobte, una visió: una bandada descendia amb parsimònia sobre els camps d’arròs inundats. Ens hi vam apropar amb un silenci expectant, gairebé furtiu, per no trencar l'encís del moment. Els adults lluïen aquell plomatge magenta, negre i blanc que els fa semblar con...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació