Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

La casa s’alçava bonica i orgullosa sobre un tossal. Uns immensos eucaliptus l’escortaven a l’entrada, amb dos accessos: un pel jardí, impecable i ordenat, i l’altre cap als magatzems i habitatges dels masovers. Érem a Palau Haza de la Concepción, antiga mansió senyorial, avui convertida en hotel rural. Quan hi vam arribar, el primer que cridava l’atenció era la solitud de l’edifici enmig d’una extensa devesa, dominant el paisatge amb l’aire venerable d’aquelles cases antigues que semblen guardar més vida de la que mostren. Una escenografia perfecta per a una novel·la d’Agatha Christie. Ara és la classe mitjana qui persegueix, per uns dies, la il·lusió d’ocupar l’espai on abans aquells terratinents ho tenien tot sense esforç aparent, només estenent la mà cap al benefici del treball aliè. Molt han canviat els temps. Hui, una família gestiona la concessió de l’hotel i acull viatgers atrets per la proximitat del Parc Nacional de Monfragüe. Sovint, l’hoste té la sensació d’estar sol. Només...

Arran de la sèrie de Netflix “Així aprendràs” —“Educació vertadera” en el coreà original—, que acabe de veure, em venen al cap una sèrie de pensaments contraposats. Resulten inquietants moltes de les notícies que arriben dels sistemes educatius d’arreu del món i, amb les seues peculiaritats, també les que arriben de Corea. Els problemes que afronten els personatges de la sèrie són, amb escales diferents, els mateixos que observem a les aules d’ací. No vull dir que la sèrie siga un manual acadèmic sobre educació. És una ficció destinada a entretindre i, per això, exagera comportaments i situacions (no oblidem, però, que també l’audiovisual genera ideologia). Hi apareixen alumnes sotmesos als matons del centre, famílies obsessionades amb l’èxit acadèmic, professors desautoritzats, xarxes socials que amplifiquen qualsevol conflicte i una burocràcia incapaç de protegir qui encara intenta ensenyar. La caricatura exagera els trets, però continua sent recognoscible. Com a exdocent que ha vist...

Les fotografies que acompanyen esta publicació són una recreació amb IA  i edició digital de les originals les quals representen els primers treballs de construcció del dic nord del port de Gandia. Estan publicades al llibre Història del Port de Gandia, el autor és desconegut i formen part de les col·leccions de Tívoli. El projecte venia a donar resposta a una necessitat històrica: la connexió marítima que ja existia pel Riuet de Sant Nicolau resultava insuficient i poc segura per a la càrrega i descàrrega dels productes agrícoles locals. Aquella limitació encaria els costos de transport i, en conseqüència, feia augmentar els preus dels productes, reduint-ne la competitivitat. Arran d'això, un parell de capitalistes locals, Sinibaldo Gutiérrez Más i José Rausell Rivas, decidiren sol·licitar la concessió, tot valent-se dels seus contactes i de la seua posició. La construcció del port començà oficialment en 1884, quan el Govern concedí el projecte als esmentats capitalistes. L'ob...

Fotografia recreada a partir de l'original publicat al llibre "Gandia en Blanc i Negre", de Tívoli. Aproximadament de l'any 1900. No indica autor. Ja mirant la fotografia m'hi fixe primer en un detall: al fons, a l'esquerra, un xiquet està botant sense fer cas del fotògraf. Henri Cartier-Bresson té una imatge molt similar, en què un home salta un toll. És una de les màximes expressions de la fotografia: aquell instant fugaç que queda congelat per sempre, una realitat efímera atrapada per la càmera. A la fotografia hi ha una vintena de xiquets i adolescents que han acudit en estol, atrets pel fotògraf, que, aparentment, només volia retratar unes barques, un pont en construcció i un paisatge de cases i muntanyes. Alguns fins i tot es posen davant de l'objectiu. No oblidem que les fotografies eren llavors objectes escassos, gairebé màgics: em recorden els xiquets africans o els cubans que vaig conéixer quan hi vaig viatjar, que no sols es deixen fotografiar, ...

Foto de 1964. Germanes Künneke. Recreada amb IA Encara vaig conéixer el Riuet de Sant Nicolau com el grau que sempre havia sigut. Grau, segons diu el diccionari, era un punt del litoral que podia servir de desembarcador. En una costa com la nostra, amb ben poques condicions d’abric per als vaixells, la franja de terra situada entre la desembocadura del riu Serpis i el riuet feia d’embarcador natural i, segons indiquen els vestigis, va ser aprofitada, com a mínim, des de l’època romana. La primera constància escrita apareix al Llibre dels Fets del rei Jaume I. Se suposa que la ràbita de què parla aquest document estava davant del castell, a la zona on ara hi ha el Molí de Santa Maria. Textos posteriors de Sanz i Forés parlen d’una anomenada Casa del Grau, un casalot amb torre fortificada a càrrec de soldats del rei que vigilaven el tram de costa entre Xeraco i Piles. L’edificació tenia una zona destinada a les mercaderies i, amb el pas del temps, es va subdividir entre dèsset veïns. La ...

La violència pot arreglar la violència? Hi ha moments en què la resposta sembla evident: sí. Quan veus una situació d’abús, de crueltat o d’humiliació, costa molt no pensar que la solució seria ben simple: que apareguera algú més fort que els violents i els tornara el mateix. Que els fera tastar la seua medicina. Que els parara els peus d’un colp. I durant uns segons això fins i tot sembla just. Ha vist el primer capítol sobre la violència escolar “Així aprendràs”. Apareix el personatge dur, el que no dubta, el que imposa ordre a base de força, i una part de tu pensa: per fi. Per fi algú que no mira cap a un altre costat. Per fi algú que no es perd en discursos, protocols o excuses. Per fi algú que actua. La temptació és comprensible. Quan el món et sembla brut, injust o covard, la força té una aparença seductora. Sembla ràpida, clara, eficaç. El problema és que també és enganyosa. No et parle d’això des d’una superioritat moral, com si jo haguera tingut sempre les idees clares. Ni de ...