Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Ahir em vaig sentir com augmentava la sensació de malestar típica de quan estàs acatarrat. Vaig dubtar si anar hui o no a la muntanya per si em sentia defallir durant la ruta. Juan va buscar una de la seua col·lecció d’espinetes clavades i vam acordar fer-la. La teníem pensada per a fa un parell de setmanes, però l’incendi en la zona de la Vall de la Casella ens va fer desistir per precaució. En principi no anava a ser cap ruta amb complicacions, uns huit quilòmetres amb quatre-cents metres de desnivell. Gran part del camí el coneixíem de rutes anteriors fetes sense major dificultat. Amb un paracetamol al cos no em sentia especialment cansat i hem anat entre casetes de cap de setmana de la rodalia de Corbera fins a arribar a una canonada que agafàvem i deixàvem per a rodejar el tossal més pròxim i ascendir per la part més septentrional de la serra, on aquesta deixa pas a la immensa plana al·luvial que arriba com a poc fins a l’Albufera i València. Cal deixar clar que La serra de

fotos Sempre m’ha sorprés la realitat de la frontera lingüística del País Valencià. De sobte estàs en un poble on el valencià és la llengua comuna i, passes uns pocs quilòmetres i ja accents, nom dels accidents geogràfics i tradicions canvien sobtadament. És aquest el cas de La Font de la Figuera, poble aquest que penetra cap a l’oest, ja pujant a l’altiplà castellà, tancat al sud per Villena i al nord per Énguera. Sols cal caminar uns passos i la frontera invisible es creua passant a indrets amb noms amb eixa sonora cadència del castellà. Certament la llengua és un signe identitari que es manté fins i tot en condicions de repressió i és interessant com Villena, tot i ser part de la província d’Alacant, parla amb un accent més aviat murcià que altra cosa i els fontins amb un valencià de soca-rel. Així ho vaig experimentar quan vaig treballar a Villena i vaig conèixer companys dels termes municipals veïns de parla valenciana, barrejats amb villeners o cabdetans amb accents ben marcats.

El dia venia des del primer moment tort. En el nostre viatge cap a Casinos vèiem la pantalla de groc ataronjat brillant darrere dels perfils fugaços d'un paisatge de siluetes en permanent fugida. Abans d'arribar vaig recordar que havia oblidat la corretja de les meues dues gosses. Ja no era qüestió de tornar. Vaig confiar que amb la corretja de l'estoig de la càmera podria arreglar-me-les en cas d'haver de lligar-les. Juan em va confirmar que tot el recorregut seria per camins rurals amb poc trànsit i una senda de muntanya. Arribàvem prop de les huit al qui havia de ser el punt d'inici. En realitat, Google ens estava portant a quasi un quilòmetre i mig d'on ens hauria d'haver indicat que no era, ni més ni menys, que el peu de la immensa cascada artificial que descendix escalonada al costat de l'autopista que conduïx a la comarca dels Serrans. En els meus primers viatges cap a Xulilla, una vegada passada la ciutat de Llíria, es percebia un canvi gradual e

fotos Hui era una ruta en família. Havia de ser una cosa senzilla i curta. Un passeig més que altra cosa. Després d’oferir moltes possibilitats hem decidit anar a Gorga i veure la ja famosa i coneguda olivera que es diu bi-mil·lenària de Gorga. La primera qüestió seria si donar per bona la informació del fet que té uns dos-mil anys. Realment sembla una afirmació repetida de web en web sense cap cita a un estudi científic. De moment respectem el nom amb totes les precaucions. Si va ser una casa o no, es compartix una foto en totes les webs com a prova. Fent una recerca inversa en google sols apareix vinculada a Gorga. De tota manera un usuari de Facebook ha posat als comentaris del nostre perfil "Paratges, paisatges i personatges" que és una foto d'un olivar andalús. Per altra banda podria ser que fora una barraca, refugi ocasional en temps de tasques agrícoles, fins i tot habitatge per uns dies, però una família vivint de seguit em sembla menys probable. Si algú té les da

fotos Dies de pasqua i temps assolellat. Cadascú aprofita el seu temps lliure com més li agrada i jo trobe la meua pau interior a les muntanyes. Tenim molta sort els que vivim per aquestes terres i ens agrada la natura. No ens és necessari anar molt lluny per a gaudir de la mar, l’horta i les muntanyes. El dijous anàrem a Terrateig, poblet aquest encimbellat en el vessant ombrívol de la Serra d’Ador. És el primer poble de la Vall d’Albaida, menut i sense la indústria que s’hi dona a l’altra banda de la comarca. La pista forestal que naix a la font del poble ràpidament ascendeix i va oferint les primeres vistes al caminant. Terrateig es veu com un poble de joguet encara desemperesint-se d’una nit tranquil·la. El paisatge difuminat per una cortina de boira ens mostra a poc a poc tantes serres i muntanyes conegudes i que ja hem trepitjat. S’ha fet una bona tasca de neteja i les sendes estan ben desbrossades. Passem per on una vegada va estar la font de la Sabata. Una solsida farà uns seta

Ròtova. El paisatge de la vida. La Lluna s’amaga per les parets enderrocades del Castell de Palma. La visió màgica, quasi irreal fa que m’ature uns minuts a capturar un moment efímer. La blanca esfera lunar s’amaga darrere de la muntanyeta. El joc planetari per un moment és perceptible. Vaig cap a Ròtova. Tots som el paisatge de la nostra infància. Em costa dir que soc de Gandia. En realitat el solar de les meues arrels és el territori de muntanyes i planes entre Xeraco pel nord i el Montgó pel sud. El Coll de Llautó ha sigut també la barrera invisible on ja no tinc aquests records de dies saltant marges i grimpant als arbres. Hui vos parlaré de Ròtova. Tal vegada els primers records són a una caseta que ara no sabria trobar. Sé que hi era als tossals que fan barrera al riu de Vernissa, conegut també pel nom de Balaçat per aquestes terres, abans d’acaronar el poble. Vagament, recorde dies d’estiu d’un xiquet protegit, estimat i feliç que jugava pels bancals de la rodalia de la caseta q

fotos El sol no havia encara eixit per darrere de les parets de la Penya de l’Aventador. Havíem triat una eixida molt matinera en prevenció de la calor que s’anunciava per al migdia i quan vam aparcar el cotxe la llum era encara escassa. L’Estret de les Aigües tenia un aspecte diferent amb les tasques de retirada de canyes que estaven duent-se endavant. Tot i mantenir ella bellesa indòmita es feia notar un cert aspecte de solar en obres. Una retroexcavadora semblava un animal prehistòric endormiscat al bell mig de l’arbreda. Ja es veien per determinades zones grans superfícies cobertes per un plàstic negre que evita la proliferació d’aquestes plantes invasores que abans eren útils i ara ningú no sap com aturar-les. Els gossos menuts, lloc comú al principi de cada excursió, anaven i tornaven a la carrera a una energia que semblava inesgotable. La més major, Llum, anava tranquil·la lluny de les bogeries dels jovenets. Vam carregar motxilles i, assossegadament, vam iniciar la ruta. Juan v