Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Vesprada de Nadal: entre les pel·lícules disponibles apareix l'estrena de la nova versió de la Bella i la Bèstia de Disney amb personatges humans. És una pel·lícula que em porta el record de la meva filla, gairebé un nadó, cantant la cançó principal i a mi mateix intentant anotar-la per ajudar-li a recordar-la. Sempre em va resultar simpàtic el personatge femení de la pel·lícula i, fins a cert punt, m'agradava l'enfocament. Bella era una dona amb inquietuds intel·lectuals i fortalesa mental com per prendre decisions en un món masclista. Fins i tot semblava apropiat aquest enfocament intel·ligent amb el qual aconsegueix calmar La Bèstia i treure el seu costat tendre. No estava malament en el seu moment aquesta lectura feminista del personatge. De menut al parvulari, probablement amb bona intenció, em deien: els homes no ploren són forts i valents, les nenes són boniques, ximples i plorones. La societat ens inculca des de petits els models amb els quals ens

Tarde de Navidad: entre las películas disponibles aparece el estreno de la nueva versión de la Bella y la Bestia de Disney con personajes humanos. Es una película que me trae el recuerdo de mi hija, casi un bebé, cantando la canción principal y a mí mismo tratando de anotarla para ayudarle a recordarla. Siempre me resultó simpático el personaje femenino de la película y, hasta cierto punto, me gustaba el enfoque. Bella era una mujer con inquietudes intelectuales y fortaleza mental como para tomar decisiones en un mundo machista. Incluso parecía apropiado ese enfoque inteligente con el que logra calmar a La Bestia y sacar su lado tierno. No estaba mal en su momento esa lectura feminista del personaje. De pequeño en el parvulario, probablemente con buena intención, me decían: los hombres no lloran son fuertes y valientes, las niñas son guapas, tontas y lloronas. La sociedad nos inculca desde pequeños los modelos con los que nos hemos de regir. Mucho han cambiado las cosas en unas

Desembre de núvols alts que anuncien la pluja. Cels de plata i blau retallen el suau relleu dels turons pelats que precedeixen l'ermita del Sant Crist. Anem parlant de temes transcendents, el sentit de la vida, com aprofitar el que ens queda en aquest equilibri de tall de navalla entre el que ens fa feliç i la rutina que ens permet viure. Recorrem, ignorants, un mapa noms amb ressons a passat, l'Alt del Quincaller, Alt dels Carlistes, l'Infern. George s'atura a la part alta del turó i amb un contrallum èpic beu de la seva ampolla. Al fons, difuminada suaument per la boira del matí, la silueta de la capella i els edificis annexos. La distància sembla poca entre la desolació d'una vegetació escassa i corcada per l'últim incendi, però les muntanyes sempre tenen un tàlveg o un barranc al qual baixar per tornar a pujar esbufegant. Ja, superat l'últim turó, apareixen a la vista un altiplà de matoll, algun pi arrasat pel foc i un grup de xiprers mor