El batec del cor

Són dies d’exàmens. Quasi tots els estudiants es preocupen en absorbir els últims retalls dels temes. Nerviosos i cansats, armats amb els seus bolígrafs, ataquen el paper subratllant, escrivint o dibuixant esquemes. Febrer finalitza amb un matí amb un sol que li costa calfar els quatre graus amb què ens hem alçat.

La maquinària d’un institut de segona ensenyança s’ha posat en marxa fa ja una estona. Embalbits de fred cadascú dels membres d’aquesta comunitat s’ha alçat entre els últims negres de la nit i els blaus de l’alba. Alguns vénen de llars acollidores amb pares implicats. Altres deixen arrere l’infern d’una llar sense ànima. Com impel·lits per un magnetisme han anat replicant trajectes, formant grups i pujant als vehicles. Van carregats de motxilles unes vegades plenes de somnis de futur i altres buides d’inquietud intel·lectual.

Els professors repeteixen rutines mentre esgoten els seus últims minuts abans d’enfrontar-se al treball de Sísif. En el jardí posterior, fora del recinte, alumnes encaputxats, rebels matutins, fumen la seua última calada. Si no els veuen poden fins a entrar més animats del que estaven. Pareixen preparats per a botar com un ressort davant de qualsevol reprimenda. Semblen trobar el seu sentit vital provocant l’autoritat.

Cada docent pren la terminal de control de faltes de la gran consola i s’encaminen a les aules. Els conserges, des de la seua cabina envidrada, comencen la seua rutina entre fotocòpies d’apunts o exàmens , obertura i tancament de portes o atenció al telèfon. El timbre vibra elèctric i la descàrrega espenta a les escales a aqueixa multitud d’adolescents amb robes diverses però sota els criteris de la moda de les sabatilles, els pantalons vaquers, les malles, les jaquetes esportives i quasi sempre amb referències a les marques de l’esport o de la moda. Els adolescents pateixen tals canvis en el seu desenrotllament que n’hi ha diminuts, infantils i juganers, alts i baixos, grossos, formats, adults, elegants o deixats. Prompte es mesclen en una multitud oscil·lant que es distribueix per tots els espais. L’aldarull de la primera hora s’esvaeix en l’aire en uns minuts i només queda el pas precipitat dels ressagats.

Com sempre ha ocorregut alguns estan contents perquè una professora està de baixa i no van a haver de fer un examen. Altres, estan angoixats perquè arriba un control d’història que durarà molt més d’allò que els agradaria i això suposa que ho tenen de saber tot. Són els més majors, a punt de deixar l’institut. S’enfronten a la pressió del futur i els professors posen tota la carn en el rostidor per a embotir-los coneixements. La pols de la clarió comença a surar per l’aire mentre les matemàtiques prenen cos en la pissarra. Del gimnàs ixen fileres de corredors que pegaran voltes al pati, alguns amb entusiasme i altres gandulejant metres tafanegen. La llum matutina hivernal pinta amb ones suaus les cúspides de les teulades i la pròxima serra. Recórrer ara l’institut és percebre aqueixa íntima simfonia de murmuris apagats, instruments de música, martellades, veus o ecos. 

Dos estudiants han eixit d’una aula. Un d’ells porta una acreditació i pareix seriós, l’altre posa cara de "jo no he sigut, em té mania". Porta una motxilla quasi buida. En el seu interior bota un bolígraf, una llibreta desmanegada, l’esmorzar, un telèfon intel·ligent, tabac i un encenedor. Van a l’aula de convivència, nom políticament correcte, de la famosa i en altre temps temuda habitació de les rates. Si tenen sort es trobaran amb algun amic del grup del jardí posterior.

En la cafeteria se serveixen les primeres infusions del matí als  treballadors que tenen un buit o a aquells que s’han anticipat al següent canvi de classe. La secretaria obri la seua finestreta i l’administratiu de torn mou papers i ompli caselles. El sol ja comença a envair les aules que donen a l’est quan sona el següent timbre. La multitud continguda torna a veure’s sacsada per l’enrampada i els adolescents s’estiren després d’una hora tenallats pel pupitre. L’algaravia torna als centre. Sempre a punt de violar les normes, molts s’ixen al corredor i són tornats a les aules entre amenaces pels professors que s’afanyen a arribar al següent grup. No tardaran a arribar els encarregats de la guàrdia fent la ronda i preguntant a aquells que no han entrat a les classes. Eventualment alguns mostren la targeta que el professor els ha prestat per a anar al servei. Si són prou atrevits inclús s’acostaran al bar amb l’excusa d’anar a beure i compraran alguna llepolia a més de prendre l’aire. Si no tenen sort hauran de donar la volta davant d’un vociferant professor de guàrdia que els adverteix de les seues obligacions.

Es va acostant la meitat del matí i un grup de deprimits professors es lamenta dels retallades de sou, de drets, l’augment d’obligacions i la desconsideració amb què els tracten els seus patrons. Assentats en una llarga taula prenen l’entrepà davant d’un plat de cacauets, olives, un refresc i acaben amb el cafè amb llet. Cada dia es reprodueix una espècie de teràpia col·lectiva que els reforça com a grup i els permet carregar les bateries físiques i mentals. Molts d’ells ja porten dècades en la professió i el cansament desgasta. En el despatx de la direcció d’estudis un estudiant rep una reprimenda. S’ha hagut de llevar la gorra que portava, intenta mantenir el tipus de gamberro d’institut, però es posa a plorar en quant li comuniquen que estarà expulsat. Se eixuga les llàgrimes i encerta a compondre un somriure de perdonavides; és el pati i ningú el té de veure així.

El timbre sona ja per quarta vegada i les escales vomiten multituds en desbandada. Avui farà fred en el pati. El recinte obert entre murs i pistes d’esports s’ompli de grups distribuïts aleatòriament. Una xica rossa, menuda, d’aparença innocent però negra ànima, s’encrueleix criticant els seus companys. Amb tota l’eloqüència que és capaç estripa i burxa vida i fama d’alumnes i professors. Una altra s’obri camí en el servei a espentes. Com et xives et mate. Ningú óssa contradir-la. Els xics són diferents. Pura testosterona. Si és el cas s’entretenen més amb reptes físics i rituals molt menys sofisticats. Poden donar-se espentes fins a acabar en una baralla multitudinària o passar-se l’hora suant darrere d’un baló. Els marginats deambulen solitaris com si repel·liren els contactes humans o vegeten en un banc tranquil. Algun lladregot juga al ratolí i al gat pels corredors dels pisos alts i dos enamorats es roben un bes apassionat. En el bar, amuntonats enfront de la barra, desenes de xiquets s’afarten de creïlles fregides i dolços com si en això els fóra la vida. El professor de guàrdia, tal qual el de la presó, va emboçat en una gruixuda jaqueta. Mira avorrit per tots els costats. Detecta fum en un racó i quan inicia el seu camí desenes de xicotets gests delaten que li estan vigilant tant com ell a ells. Quan arriba li saluden amb un somriure irònic.

Així a colp de timbre, com un gran pulmó, com un cor que batega rítmicament, l’institut prossegueix la seua jornada. Comença a fer calor en les classes prop del migdia. Una parella de pares taciturns s’entrevista amb el tutor que els transmet amb gravetat el problema d’un fill que no vol fer absolutament res. El cansament va fent mossa i cada vegada hi ha més revoltosos que han d’abaixar a l’aula de convivència. Els professors de guàrdia han de barallar amb l’etern desig dels alumnes d’escapar al pati encara que caminen curts de temps per a preparar les seues tasques. Tots comencen ja a estar cansats i desitgen que s’acabe allò prompte. Els terminals van digerint tot un dia d’informació, faltes, amonestacions o notes als pares que seran bolcats a la consola i es convertiran en el quadre impressionista dels esdeveniments del dia.

L’últim timbre és el cop de bandera final d’eixida. Els alumnes dels primers cursos ja fa una hora que s’han anat. Els més majors ixen molt més tranquils, sense empentar -se, a vegades parlant més de tu a tu amb un professor. L’experiència té els seus privilegis i les relacions purament professionals s’han anat convertint de vegades, passats els anys, en amistats i bons records per a tota una vida. Ixen els ressagats i les dones de la neteja prenen possessió dels dominis acadèmics. Amb els seus carros replets de graneres, mopes i productes de neteja recorreran els corredors mentre una escandalosa ràdio emet música i anuncis. Gràcies al seu silenciós treball l’orde guanyarà novament la batalla al caos. En algun moment es tancaran les llums i la clau girarà el pany. L’última figura es perdrà entre les ombres i els feixos dels fanals. L’edifici quedarà solitari a l’espera del següent timbre.