Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Article publicat al Llibret de la Falla Plaça Prado de Gandia, per Jordi Garcia Polop — Carmen —, va dir Frederic en somnis. Eren les quatre de la matinada i la seua dona Geno, de Genoveva com l’àvia materna, es va despertar amb el seu crit. — Me gustas mucho —, murmurà amb boca pastosa el seu marit. De l'endormiscament inicial Geno va obrir els ulls amb una premonició al cor. Una altra vegada parlant en somnis d’una dona. —M’enganya—, va pensar horroritzada. L’home encara va murmurar unes frases més; inconnexes, sense sentit, però la sospita ja havia arrelat i Geno estava disposada a saber més. Llostrejava per llevant i encara no havia pogut pegar ull. Les cases del poble, encimbellades en un tossalet, es decoraven amb les primeres llums dels treballadors desdejunant en un ambient que tintava del malva al blau. El dia seria fred i l’araboga cobria a poc a poc el terme amb una grisa malenconia. Ells dos havien format una parella estable al caliu de la llar: sempre jun

Passem o no passem? Al llit del riu Toixa (Túejar), també reconegut després de moltes disputes per "Rio de Chelva", per la ruta oficial turística de l’aigua, ens havíem trobat amb una batuda de javalins i un xic ens advertia de la possible presència d'una horda de gossos que podia atacar a la gosseta que portàvem si aquesta lladrava. Estàvem lluny dels nostres dominis habituals, dins de la València castellana més enllà de Llíria. Si bé, per motius de comoditat geogràfica les comarques centrals i les seues muntanyes són les nostres habituals, volíem aprofitar l'oportunitat de l’autopista oberta per a explorar més la zona de Xelva i, especialment, les famoses restes de l’aqüeducte. Fotos de la ruta Vam aparcar al poble i pel barri del "Arrabal" vam accedir al riu. No vam poder gaudir d’una visita tranquil·la al nucli urbà del poble, però el seu urbanisme intricat de caràcter medieval es feia notar en els carrers estrets i sinuosos de cases emblanquinade

Matinada del dissabte u de febrer de dos-mil-vint, un anglès ja fa una estona que condueix la seua furgoneta encara de nit. Ja fa anys que viu i treballa ací amb nosaltres. No vol tornar al seu país d’origen tot i que parla un espanyol una mica macarrònic. Ens vam conèixer en el primitiu grup d’anglesos senderistes al qual vaig ser convidat fa ja uns anys. Alguns es van fer vells, altres ganduls i altres se’n van tornar, per si de cas, abans que el Brèxit els agafara ací i es quedaren atrapats i sense serveis. Sols queden dos i algun que s’apunta ocasionalment. Nick arribà a la rotonda de la Mercedes on haviem quedat, Xavier i jo vam pujar, Juan ho faria a Rótova i George, el segon anglès, a Palomar on viu ja fa anys. Tres valencians i dos anglesos. George, homenot simpàtic i pràctic, ha decidit recuperar la nacionalitat irlandesa dels seus avantpassats per a no perdre els drets de ciutadà europeu. Té la sort de poder jugar a dues bandes. És un home que li agrada fer viatges per t