Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Ahir era l’aniversari de Juan i calia honorar el seu dia amb una ruta. No és costum nostra eixir els diumenges, però la ocasió tan especial ho requeria.  Prop de les set del matí vam enfilar cap a Benialí, cap i casal dels huit pobles de la Vall de Gallinera. En les seues gàbies de transport els tres gossets, Curro, el de Juan i Bianca i Llum, les meues compartien viatge i ruta amb nosaltres. Era la primera vegada que portàvem als dos menuts, ara amb cinc mesos, a més de la nostra Llum que, a dies d’ara, ha pujat a la majoria de cims reconeguts del País Valencià. Els pobles de la Vall de Gallinera són encisadors. Conserven l'estructura irregular dels pobles moruns on la corba i la disposició laberíntica creen racons únics, uns on s’albiren els penyals de la Serra de la Foradada, altres farcits de flors i gats filòsofs amb la tranquil·litat d’un lloc on el temps va a una altra velocitat. Moltes de les cases són ara xicotets hotels rurals arreglats amb bon gust. La Vall de Gall

fotos El dia de Sant Joan l’havia iniciat a vora mar banyant-me els peus a l’aigua cada vegada més càlida de la Mediterrània. A l’esquena desenes de fogueres pintaven cercles taronja on les siluetes i les figures de les persones es banyaven amb foc al davant els atrevits suraven en les tranquil·les aigües fosques de la mar. Allà, dalt del terrat d’un conegut hotel, desenes de persones llançaven globus de color blanc que suraven en la càlida negror com asteroides ingràvids en el seu vol cap a dins de la mar. La platja es veia com una coreografia de moviments aleatoris dels milers de participants en el ritual del foc. Les seues siluetes es retallaven front al fulgor de la foguera municipal i les espurnes acolorides del castell de focs d’artifici. Els lluminosos cartells dels locals i els fanals complementaven aquesta imatge de llum i nit. Les llums blaves dels vehicles policials i les ambulàncies recordaven que Sant Joan és una nit tant màgica com salvatge.  Després de tres anys torna la

  Fotos del text La Llacuna s’estén a dues bandes de la fita dels termes de Vilallonga i la Vall de Gallinera. La carretera que escala les muntanyes va obrint la perspectiva més majestuosa de la comarca de la Safor i, a partir d’un moment determinat, de Forna i la Serra de Mostalla. La Llacuna era en els anys setanta un lloc molt remot. No feia molt que s’havia obert una carretera que permetia arribar a l’altiplà amb vehicle de motor. Una vegada vam fer una excursió de diumenge i ens vam trobar amb un forner de Gandia que havia comprat una parcel·la que escalava el vessant de la Safor que fa esquena a l'impressionant circ. Orgullós ens va mostrar la seua propietat en un moment on la Llacuna era un indret tradicionalment agrícola però sense cap infraestructura. La Llacuna, ubicada entre les serres de La Safor i l'Almirall, és una conca càrstica de terres argiloses i avencs que engulen l’aigua que pel subsol acaba arribant a la font dels setze dolls de Vilallonga. Els més maj

Les fotos Dalt de tot semblava que el món sencer girava al voltant de la penya màgica. La ciutat, ultrapassats els límits del centre urbà antic, va iniciar un moviment envoltant que va deixar la penya com un con irregular sorgit de la terra eixuta i blanca de l’Alacantí. Les avingudes ondulants nuaven les torres desmesurades per totes les direccions. Alacant sempre m’ha paregut una ciutat contradictòria amb una façana marítima espectacular que va degradant-se en barris força caòtics que van estenent-se pel desèrtic ermàs a ponent. A vista del teleobjectiu de la càmera encara sembla més bigarrada l’acumulació infinita de cases i carrers que sols s’acaben on el perfil de la ciutat retalla les serres. Feia molts anys que no havia tornat al castell i el recordava vagament. Amb un dia calorós, ja més canícula que primavera, vaig voler pujar amb el cotxe i, vist que la carretera d’accés estava tallada amb tanques i pels voltants els vehicles ocupaven en línies seguides tots els carrers, vaig

fotos de la visita Esperances i somnis Rosalia i Mara caminen darrere o davant de mi mentre jo capture instants amb imatges. El jardí de Santos de Penàguila queda unit al centre urbà per una avinguda tranquil·la i verda que segueix el perfil que envolta el frondós i quasi selvàtic Barranc d’Aladrach. La visita d’ahir era, a diferència de les frenètiques rutes per la muntanya, tranquil·la. Venia la meua sogra que ja és prou major i calia anar amb calma. L’avinguda del Jardí de Santos recorda inevitablement als camins romans. A les avingudes de les ciutats romanes es plantaven xiprers per a donar la benvinguda als visitants, a les tropes o als generals victoriosos. Els prohoms romans distingien les seues cases amb fileres de xiprers paral·lels a les portes. Joaquim Rico i Soler va voler unir la seua casa familiar amb el seu estimat jardí a la manera romana. Ahir el jardí lluïa esplendorós amb el regal d’una primavera molt plujosa i unes temperatures que ja eren de ple estiu. La basa rect

Al centre mèdic, policlínica li diuen, tot és un anar i tornar de persones. De tant de trobar a gent que, en la majoria, parlen en castellà, ja quasi ni esperes interacció en la nostra llengua. Esperes amb estoïcisme una conversa en castellà. Em ve al cap el personatge de la pel·lícula Gran Torino, el magnífic iaio encarnat per Clint Eastwood, el qual va a buscar el metge de capçalera i troba una doctora d’origen asiàtic, hindú, si no recorde mal. Aquesta pel·lícula parla de la difícil convivència dels més majors en un món on les arrels culturals pròpies estan sent substituïdes per les de comunitats immigrants que aporten les seues llengües i costums. A Gandia el valencià està en una baralla on, per una banda, els xiquets el coneixen i poden fer ús d’ells, com es veu en el cas de les falleres majors i els nouvinguts que adopten el castellà generalment per falta de més gana i perquè aquest està consolidat a la ciutat ducal. Pel que fa als metges veig que els “de tota la vida” van desapa

(fotos de la excursió) El soroll irritant d’una serra radial rebotava en les parets còncaves de l’abric i es va reproduir com l’udol d’un monstre en les parets del Miserat. Una veïna ho va escoltar, pensava si seria algú fent llenya; era temps de pasqua i la gent es mou més per les zones rurals. El que ningú no sabia és que un grup d’individus havia forçat les proteccions de l'abric de Benirrama i estava tallant sengles plaquetes quadrades de la roca calcària ataronjada pels minerals. Sobre la superfície hi havia figures pintades amb color roig pels habitants de la zona a la prehistòria feia cinc mil anys. Sols ells, aquells avantpassats remots, sabrien quins motius els van portar a dibuixar de forma esquemàtica éssers humans per molts abrics del vessant de ponent de la Mediterrània del que ara és la Península Ibèrica. En moltes d’elles es veuen representades les tasques de la vida d’aquelles persones. La ferida va quedar a l’aire com un signe de la vergonya de no haver pogut prese