Entradas

Mostrando entradas de enero, 2023

Memòria de la Calderona.

Imagen
Fotos La meua sogra mai ha perdut el seu sentiment de pertinència a l’Horta. Quan parla de l’Horta es refereix a eixe espai pla que envolta el Cap i Casal i més concretament a la zona de Carpesa i l’Alqueria del Pi on va nàixer. Malauradament està entrant en la desmemòria i va confonent passat i present atorgant el paper de gendre al de cunyat o el de fill al net. Tot i això els records del passat els conserva i va saber perfectament on anava quan li vaig dir que anàvem a fer ruta per Serra, poble aquest ubicat al si de la Serra Calderona molt prop ja dels límits amb Castelló. Per a ella i la seua família la zona de muntanya més propera era la Calderona a uns vint quilòmetres d’on vivien i encara recorda molts viatges i excursions amb els pares o amb els germans. -Ja fa temps que no hi he anat-, va dir amb un punt de melancolia. No és gens estrany que encara hui el Parc Natural de la Serra Calderona siga el pulmó de la immensa plana on s’ha creat eixa conurbació al voltant de València.

Pic de la Blasca. Prop de la frontera.

Imagen
fotos La primera vegada que vaig arribar a aquestes terres de frontera va ser allà als finals dels anys huitanta quan, com a professor de dibuix a Villena, havia de pujar el costerut i aleshores estret port de Bocairent, passar per l’amalgama de cases de Bocairent i, ja en la província d’Alacant, ataüllar el tossal cobert d’edificacions que es culmina amb la vertical torre del Castell de Banyeres de Mariola. Jo continuava per la canal de Beneixama fins a passar Camp de Mirra i arribar a l’altre costat de la frontera lingüística. Villena ja era un lloc on al valencià sols el parlaven els alumnes que arribaven de Biar. Tan a prop era el Castell del poble vehí que es veia a poca distància des dels finestrals de la meua aula de dibuix. Si parlava valencià amb els de Biar, sempre tenia el comentari desdenyós d’algun alumne del poble que no li agradava no entendre bé el que déiem i remugava ofés. No obstant la relació amb villeners i biaruts era més que bona. No cal dir que aquests petits co