Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Diu la llegenda (que m’acabe d’inventar) que el bandoler Jaume el Barbut , abans de ser esquarterat i fregit a trossos, va maleir a tots els que presenciaven la seua execució convertint la Serra de Crevillent, en parts també dita Serra d’Albatera, en un lloc tan inhòspit que els que la caminaren patirien senders de pedra solta, polsosos, costeruts i per moments perillosos. Aquesta serra, domini una vegada del barbut, està just en la frontera entre les zones on encara es parla valencià i aquelles on no volen ni sentir-lo. Albira ja les terres del Regne de Múrcia que es deixen veure a pocs quilòmetres . Lluny de la Safor és un terreny aspre i sec on poc li falta per a ser com el desert d’Arizona. El dia que anàrem estava carregat d’una polsegosa calima que creava una visió del paisatge certament asfixiant. Aparcàrem el cotxe en el portet que uneix Albatera i el Fondó dels Frares i per la senda del Corral del Sastre, connectàrem amb una pista de cudols solts d’on eixia una variant,

fotos Ahir València em recordava vagament als escenaris de la pel·lícula Blade Runner. Una ciutat amb desenes de parades oferint menjar, el fum de les xurreries, els estrangers amb les bicicletes, hindús amb el turbant, asiàtics d’ulls allargats i cabell llis, pantalles amb tipografies efímeres i vídeos en constant canvi. Això sí, l’atmosfera, encara que enterbolida per una boira apegalosa, gaudia de la llum d’una primavera avançada. El cuc farcit de carn humana, al límit de la seua capacitat, va penetrar en les entranyes de la ciutat i va vomitar gran part de la seua càrrega a la plaça d’Espanya. Són dies de falles i la ciutat està de gom a gom. El que és ja un barri xinés al cor de València —no confondre amb el vell “Barri Xino”— recupera esperit valencià per uns dies amb una immensa falla presidint l’espai buit entre els quatre cantons. El monument efímer, de les grans, s’alça ple de color al centre d’una massa d’adoradors que com en un ritual van pegant-li la volta. No cal dir que

  fotos Seiem davant la vista d’una vall que s’obria a la Mediterrània abraçada per les muntanyes. La rectoria, una subcomarca històrica de la Marina Alta fèrtil i verda contrastava amb les muntanyes que té al nord, Segària i la Serra de Migdia, terrible i solitària, que arriba a enfrontar-se a la Vall de Laguar a l’altra banda del profund tall del riu Girona. Al fons, per llevant,   es veia la silueta del Montgó que en aquesta zona es presenta davant dels perfils bromosos d’Eivissa, gelós de la seua germana que sura en soledat sobre el blau de la Mediterrànea. Obrir la finestra de casa i tindre una vista com aquesta és un regal impagable de vida. Esmorzàvem tots junts el grup d’uns vint i cinc senderistes “sènior” que, convocats per la Federació de Muntanya, fèiem una ruta curta i senzilla pels camins de la Vall de Laguar. Ens acompanyava Maria Roselló de la empresa Endèmica i Laura López tancant el grup per darrere. En la meua experiència com a professor de secundària han passa

fotos La catedral del senderisme, li diuen. No he pogut esbrinar en quin moment va ser batejada amb aquest nom, però com se sol dir el relat ho és tot i sols el nom és un potent imant que atrau desenes de senderistes i ahir centenars de corredors en una cursa de muntanya que ahir mateix ens va atrapar en plena ruta. Si bé el nom sembla més relacionat amb la titànica tasca de construcció de les sendes que salven desnivells de vertigen jo diria que també ha esdevingut en la capella on peregrinen aquells que han fet de les muntanyes el lloc on submergir-se en el mite de la natura. Els zigurats, les piràmides, l’Olimp dels déus, les ermites, la muntanya, les altures són sempre una invitació a l'espiritualitat. Dic mite perquè som hereus d’una visió romàntica d’un paisatge que simplement era l’amagatall dels marginats. Els musulmans valencians van haver d’abandonar les fèrtils planes costaneres i fer d’aquells desnivells insalvables un lloc on sobreviure. El paisatge, parcialment cremat