Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos La Serra de l’Ombria és el nom que agafa a Ontinyent la llarga cadena de muntanyes que naixen amb el nom de “Serra d’Ador” a la Safor i moren ja a Villena dient-se “Sierra del Morrón”. La fita més significativa de tota la llarga línia de muntanyes és el Benicadell. Ve a ser la germana bessona de la Serra Grossa que, a l’altre costat de la Vall d’Albaida o dels Alforins, crea una canal natural que comunica i porta els vents de la Mediterrània fins a Fontanars dels Alforins refredant i aportant frescor i aigua a la producció vinícola de qui ara es diu “la Toscana valenciana”. No es tracta en aquest sector que vam visitar, d’una orografia espectacular, com pot ser la zona central del Benicadell, més aviat tossals de formes suaus i coberts de pins amb barrancs, fonts i algun rierol que aporta verdor al paisatge. La zona va patir incendis en els anys noranta per la banda de la Finca de Fuset, de la qual tot seguit us parlaré, i un altre terrible l’estiu del 2019 un poc més a l’oest a

fotos Si alguna cosa té de bo l’estiu, combinat amb les vacances, són aquests dies llargs on el major patrimoni que tenim les persones està a la nostra disposició: Temps. A poc a poc hem convertit la pujada al cim del Mondúver a l’hora del crepuscle en una tradició estiuenca. Ho vam fer per primera vegada la meua filla i hem repetit més vegades perquè cal dir que és una experiència meravellosa. Ahir vam tornar a pujar. Érem cinc persones i tres gossets. Cal dir que es nota que els animals gaudeixen de l'experiència a la seua manera. Si nosaltres som visuals, ells són més olfactius. Com a maquinetes anaven olorant la quantitat de rastres que trobaven pel camí. Els més menuts dels tres germans no paraven en cap moment d'envestir-se en una brega continua. És sorprenent l’energia que tenen aquests cadells de cinc mesos comparant-ho amb la parsimònia de la més major que els bonegava amb una dentada si es posaven molt pesats. La temperatura d’aquestes setmanes ha sigut molt dolenta.

fotos La tribu ha triat un bon amagatall. Una cova en una cornisa que permet dominar la vall i les marjals. El mar no queda lluny i el riu que passa als peus de la serra atrau un bon nombre d’animals. Un home de formes robustes, musculatura ben formada i rostre de característiques primitives colpeja una pedra amb una altra. La concentració en la seua tasca i els moviments hàbils demostren que sap què vol obtindre. Una dona allunyada uns metres prepara el foc a la llar de la cova. La seua cara seria considerada hui com brutal o, com a mínim antiestètica amb el seu nas gran, les celles marcades per l'estructura òssia, amb un front mínim i mandíbula prominent. Tots dos són neandertals d’una llarga nissaga que va ocupar l’indret. És la Cova de Bolomor en algun moment entre els anys cent mil i cinc-cents mil abans de Crist. L’espai guanyat a uns bancals de tarongers és ara l’aparcament i zona de serveis per a turistes de la propera excavació. Un homo sàpiens amb samarreta grisa amb el l

Ahir vaig rebre la trista notícia del decés d’una amiga de l’adolescència. Una altra amiga de la facultat em va contar els seus problemes de salut amb un pronòstic dolent. Em va arribar al tendre, com se sol dir. Jo mateix, porte un any on sembla que el cos ha començat a manifestar-se com a vell, feble i fràgil. És aquest moment en què t'adones que estàs entrant en la dita “tercera edat”. En algun lloc vaig llegir que d’alguna manera som el resultat dels anys que vam passar a l’institut. Certament és aquesta etapa de la vida, amb els que passes a la facultat, o en els primers treballs, el que ens donen forma ideològica i definició personal. En realitat són uns pocs anys de la nostra vida, en total uns deu, els que marquen en gran mesura les següents dècades, per no dir tota la vida. Són anys intensos on el cos sembla aquest objecte perfecte del desig i on inconscientment es percep la vida com a eterna. Els anys d’estudi ens fan coincidir amb persones i projectes que ens marcaran to

fotos En les meues visites a Xàtiva en dècades passades sempre em fixava en els edificis que es veien dalt de dos tossals que destacaven en sobre la plana. Al Puig de Santa Maria vaig anar un dia entre setmana fa uns anys gaudint de l'experiència solitària de visitar un monument amb centenària història, en ruïnes, però amb la dignitat intacta. Per ser un lloc on costa arribar sembla que el vandalisme no ha sigut tan cruel com a l’ermita de Santa Anna. Llegint la recopilació de Novell i Sorribes “Nou viatge al País Valencià”, vaig saber de la llegenda el “Pam de Déu” i les desavinences de les dues ermitanes de Santa Anna i Santa Maria. Sembla que tant volien destacar una sobre l’altra que finalment va haver d’intervindre Déu per tal d’acabar amb la baralla. D’una forta manotada va tallar la connexió de tossalets que unien les dues capelles i es va crear la zona plana d’uns quatre quilòmetres que les separa. He de dir que desitjava ja feia temps pujar a Santa Anna i anar a l’extrem d