Faldes escoceses i calcetins

Els alumnes del meu institut solen eixir per la part posterior del pati. La diferència d’horaris entre el "Col·legi Santa Anna" i "L'Institut d’educació secundària Vall de la Safor" permet que, quasi des que recorde, es veuen els alumnes d’uniforme del centre concertat a l’eixida del centre. Elles, segons conta la meua filla, van amb els seus scooters a trobar-se probablement amb amics dels quals els pares, amb tota probabilitat, els han intentat separar. Resulta xocant aqueixa contradicció entre l’uniforme que vol donar el toc xic dels centres religiosos amb aqueixa tendència universal dels adolescent de trencar les barreres i buscar els amors i les amistats més enllà dels desitjos dels pares. Fins a l’uniforme es converteix en un element de provocació acurtant faldes i ajustant camisetes. Els adults fem les normes i els joves les qüestionen. Res de nou davall el sol.

El dijous vaig visitar aquest col·legi per a entregar un sobre. Les relacions sempre han sigut cordials i inclús recorde la seua col·laboració fa molts anys per un assumpte de vandalisme comès per un grup d’adolescents d’ambdós centres. L’entrada i els corredors ja tenen aqueix ambient característic d’una escola catòlica. Murals amb missatges cristians en les parets, capella, conserge amb aire de sagristà i arquitectura semblant als col·legis catòlics de la meua infància. Per les escales baixaven alumnes i alguns d’ells em van reconèixer. Tres, en concret, van començar el curs en el meu institut i un altre va ser alumne l’any anterior. Em van saludar i em van preguntar pel motiu de la meua visita. Van passar, mentre esperava, xiquets dels primers cursos de primària amb les seues mirades indiscretes i descarades producte d’aqueixa franca innocència dels més menuts.

En un poble d’uns milers d’habitants convivim, tant com competim, un centre públic i un altre concertat. No serè jo qui diré que els professors d’un o altre lloc són millors o pitjors. Si bé pense que el sistema d’accés a la pública és més rigorós i exempt de la designació per relacions socials o ideològiques crec, d’altra banda, que hi ha bons i mals professors en ambdós xarxes. El professor és un personatge fonamental en la vida dels alumnes i de la seua implicació naixen vocacions i futurs. Si en quelcom tenim avantatge els de la pública és que no tenim la pressió del negoci i, per això, sobre la nota.

Molts pares, preocupats per l’ambient en la formació dels seus fills, estan apartant-los de la pública i els porten a la concertada amb la idea que en aquesta "estan més controlats que en l’institut". ¿Fins a quin punt açò és cert? ¿Fins a quin punt són profecies autocomplides?

Les administracions el Partit Popular porten anys insistint que el model privat i la llibertat d’elecció dels pares és el que importa. Sempre han vist que l’escola pública ben finançada és un perill per a l’orde social que ells consideren el correcte. Portem vint anys en els quals s’ha anat desmuntant pas a pas l’escola pública per asfíxia. Vam començar per la rebaixa en les dotacions als instituts. Vam seguir amb la no-renovació de materials. Vam patir els sous dels més baixos entre tot el professorat públic de l’estat espanyol. Enguany, entre generalitzacions contra tot el funcionariat, patim d’un augment d’hores i de ràtio en els instituts. L’any passat l’ardor de la nostra lluita va donar lloc a una percepció falsa de què la pública era un caos. Les classes, el treball intern ha continuat amb la mateixa dedicació molta o poca que sempre hem tingut. Què ha canviat llavors?

Un interessant documental "freakonomics" mostra perquè els xiquets que són portats als museus a la més tendra infància o a aprendre violí tenen més possibilitats de triomfar en els estudis posteriors. En realitat no és que estimulen la seua intel·ligència prompte és l’actitud dels pares respecte a la seua educació la que canvia tot i aqueixa crec que és la pedra clau de tota la volta.

Espanya és un país que sempre ha depès en gran manera de l’escola concertada. En els temps de la dictadura anar a les anomenades "Escoles nacionals" era considerat socialment com una alifac. Una espècie de senyal social de ser de classe baixa, fill d’obrers de mig pèl. Quan s’arribava a la secundària, no obstant això, era normal entrar en la pública i seguir en ella fins a la Universitat. Generacions de professionals excel·lentment formats són fruit d’una Universitat totalment pública.

Qual és la situació actual? Juguem en el mateix camp amb les mateixes regles? Jo diria que no. Els professors de l’educació concertada cobren menys i han de treballar més. Sé per companys que si han d’acceptar hores extres ho fan per la pressió ambiental. O fas allò que et diuen o eres mal vist. Les vagues no es fan perquè precisament aqueix és un dels acords tàcits. Els estudiants deuen de pensar el més just, no aprendre a ser ciutadans que reclamen drets. El finançament en teoria fa gratuïta l’ensenyança concertada, però és ben sabut que les quantitats que es cobren a través de les associacions de pares generen una font d’ingressos que permet moltes vegades marcar la diferència. Els pares comprenen que ja que el col·legi ha acceptat els seus fills  ells no poden ser menys que la resta de pares. Els col·legis concertats utilitzen mil i un subterfugis per a admetre al tipus d’alumnes que desitgen i a més a més la intenció dels pares de portar-los a la concertada ja és un signe de consciència de la importància de l’educació en el futur d’una persona. Un negoci privat requereix resultats i per això les notes han de ser més elevades. Si mirem algun dels batxillerats privats de Gandia veiem que trien als alumnes amb millors notes de tots els concertats i així tenen al seu favor pares implicats, nivells socioeconòmics més elevats i alumnes triats. Quin institut públic de Gandia juga amb aquest avantatge?

 Xiquets de classe mitjana, triats, pares implicats, finançament encoberta pressió sobre la nota, supressió de la capacitat reivindicativa ( o no necessitat d’ella ja que se saben privilegiats per la capacitat econòmica de les seues famílies). Finalment volen fer-nos creure que tots juguem amb les mateixes regles però no és així.

Les societats del nord d’Europa ho tenen molt més clar. Hi ha escassa presència de l’educació privada o concertada. Els diners s'injecten per igual en totes les escoles i es paga igual a tots els professors. Com estan tots, tenen tots els tipus de famílies i pares i per això la situació entre escoles no marca les diferències que ací tenim. No hi ha finançaments encobertes. Els professors treballen les mateixes hores i cobren el mateix.  La consciència sobre l’educació és tal que els serveis socials acudeixen i actuen en quant un xiquet falta a classe més del normal. A Alemanya, inclús, tenen tres tipus de batxillerat segons les expectatives dels estudiants. Finalment l’alumne de Gymnasium sap perfectament que està en un centre amb requeriments i exigències alts i que ha de posar-se a l’altura sense dependre dels seus orígens econòmics.

No vull dir que l’ensenyança pública no tinga problemes i no siga susceptible de ser reformada però per a començar hauríem de jugar amb les mateixes regles. Professors de la concertada? Sí, però després d’oposició, independents, amb el mateix horari i ben pagats. Quotes per a les associacions de pares? No. És l’estat el que ha de fer-se càrrec de tots els despeses del sistema.

Des del moment que hi ha aquestes diferències es marca estil i la mini falda escocesa és el signe de la diferència. Després els adolescents són com són i es mesclen, fumen junts i s’obliden de les diferències que imposen els adults. No ens oblidem que tots naixem despullats amb el nostre patrimoni genètic i després és la cultura i el nostre entorn social els que fan de nosaltres sers únics.