Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Arribem als peus de Benimassot amb les primeres llums d’un dia que segueix a les tempestes de tota la setmana . El cel blau innocent no diu res d’un oratge de tardor i anuncia un càlid dia de l’estiuet de Sant Miquel. Un diumenge 22 de febrer del 1874, inclús abans de l’hora a la qual hem arribat, una quadrilla de trenta-quatre bandolers, encapçalats per Josep Tomàs Garcia, àlies Josep 'de la Tona', es va plantar a Benimassot, un poble que en aquells dies tenia a penes 276 habitants, amb la finalitat d'assaltar als més rics del lloc mentre assistien a la missa de les sis del matí. Hui, si fora el cas, trobarien molts menys natius en els carrers del poble ja que sols 103 benimassoters estaven censats el 2020. El poble, ens els moments de la nostra visita, estava solitari tant a primera hora com a la tornada de la ruta ja prop de la una. Però seguim amb el grup de trenta-quatre bandits, que més tard se'n va dir 'la companyia de segrestadors de la Marina. Aquest

fotos Recorde de jove tindre i gaudir del llibre Joan Salvador gavina un llibre espiritual i motivador. Era aquell que deia "Hi ha qui obeeix les seues pròpies regles; qui troba un especial plaer en superar-se a si mateix; qui endevina el que està més enllà del que veuen els seus ulls; qui prefereix volar a comprar i menjar." Passats els anys no sé si m'agradaria volar tan alt com per a pegar-me el bac i si la protecció del ramat i de la família no és també un consol. De joves somniem, de majors sí, ens agrada seguir volant alt, però ja tenim una visió de la vida diferent. En arribar a casa he vist una bandada d'estornells nerviosos sobre els cables de la llum. Els estornells, a diferència de les gavines, són com cridaners, nerviosos, gregaris i, a la vegada, individuals. Són animals que en bandada dibuixen formes suggerents al cel fent monstres dinàmics que es contrauen i es dilaten fent remolins. He volgut aprofitar l'estètica d'aquell llibre de la gavina d&

fotos Apurant els darrers rajos de sol els visitants de la platja de Gandia es destacaven hui sobre el cel fúnebre que enfosquia els contorns del Montgó. És el dia en el qual l'estiu diu adeu i demà la senyora tardor imposarà el seu mantell de grisos al cel i ocres i rojos a la terra. Els cicles de la vida es repeteixen inexorablement i el públic de la platja ja no és el de joves i xiquets de l'estiu. És l'hora de les calbes, les panxes, els gaiatos i els barrets de palla. Els jubilats ja han pres el seu territori de migració estacional. Les famílies ja estan a la rutina repetida del dia a dia. El socorrista allà dalt de la cadira mira el mòbil i sols algun atrevit li fa front a l'escuma blanca desafiant a la bandera roja que com un punt de color destaca sobre la grisor. Diuen que plourà. Allà al fons de la mar la negror diu que ja plou a les Balears.

fotos Ja fa dos mesos que vam anar a Llíria a visitar el centre històric amb Manolo. Tenia en el rebost les fotos d’aquell dia encara d’estiu que va donar per a tant que ja he publicat un parell d’entrades. Tal vegada la vila edetana siga de les més complexes de tota la nostra terra per les vegades que, com l'au fènix, s’ha reinventat. Seria molt interessant veure en una pel·lícula a fotogrames els canvis des de l'època preromana, a l'època de les termes, els temps dels visigots i els àrabs amb els banys i la muralla envoltant el tossal. Els cristians de la conquesta es van fer amb la part més alta i, com a soldats en una fortificació del desert americà, vivien amb gent d’altres religions que eren majoria. Els pactes de pau que es van fer no es van complir i, a poc a poc els carrers de la part alta, jueria i moreria van anar fent-se cristians sense perdre aquesta estructura urbana tan característica. El Forn de la Vila, com veureu en les fotos, s’ha mantingut amb unes estru