Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

"Viatjar és obrir la ment" proverbi espanyol. Pare, una cosa..., m'escriu pel xat meva filla des de Stuttgart. Internet ens permet una connexió quotidiana i, gairebé cada dia, mantenim el contacte. Molt lluny queden els anys en què vaig anar jo mateix a Alemanya i la connexió era encara per carta o per telèfon, en aquells dies caríssim. La meva pròpia experiència e uropea em va canviar, sense cap dubte, la perspectiva sobre el meu país, Alemanya i sobre el món. Com deia el meu vell professor Damià Català, els francesos diuen "Les voyages forment la jeunesse", els viatges formen la joventut, els obr i n la ment, els fan adults i cosmopolites, tolerants, els permeten conèixer gent tan igual a ells com a diferent per les seves cultures . Viatjar quan ets un jove adult és iniciàtic, fonamental en la consolidació d'aquest procés que ens fa persones. El projecte Erasmus va néixer en un context d'il·lusió paneuropeu i, probablement, hagi es

"Viajar es abrir la mente" proverbio español. Padre, una cosa..., me escribe por el chat mi hija desde Stuttgart.  Internet nos permite una conexión cotidiana y, casi cada día, mantenemos el contacto. Muy lejos quedan los años en los que fui yo mismo a Alemania y la conexion era todavía por carta o por teléfono, por entonces carísimo. Mi propia experiencia europea me cambió, sin lugar a dudas, la perspectiva sobre mi país, sobre Alemania y sobre el mundo. Como decía mi viejo profesor Damián Catalá, los franceses dicen "Les voyages forment la jeunesse", los viajes forman a la juventud, les abren la mente, les hacen adultos y cosmopolitas, tolerantes, les permiten conocer gente tan igual a ellos como diferente por sus culturas. Viajar cuando eres un joven adulto es iniciático, fundamental en la consolidación de ese proceso que nos hace personas. El proyecto Erasmus nació en un contexto de ilusión paneuropeo y, probablemente, haya sido uno de los instrumentos

Fa uns dies estava veient la televisió amb la meua dona i vaig comentar amb ella la cara demacrada de Rita Barberà fent un esforç per a que la saludaren els seus antics companys de partit. Les càmeres de televisió i el llenguatge corporal de qui sap què va arribar a ser en el passat i ara, en el present, és objecte d'escarni, ho deien tot. No vaig poder deixar de sentir un colp de vergonya aliena i de compassió per una persona caiguda en desgràcia. La seua cara era un poema. La primera vegada que la vaig vore en persona va ser farà uns 29 anys. Estava jo iniciant el meu recorregut com a docent en Borriana. Eren falles i una tal Rita Barberà, que començava aleshores a ser coneguda, visitava una de les comissions. Es veia la comitiva d'aduladors i llepons que sempre acompanyen aquestes persones. Recorde vore-la de lluny amb cara de felicitat i amb eixa empatia que sabia traure en els ambients on es sentia recolzada. El temps va transcórrer i ella, la gran Rita, era e