Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  “El delicat equilibri de ser mentor d'algú no és crear-lo a la seua pròpia imatge, sinó donar-li l'oportunitat de crear-se a si mateix”. Steven Spielberg Tindria jo onze o dotze anys quan vaig conèixer Damià Català. Jo era encara la gran incògnita de la família: Aquest xiquet que no acaba de definir per on encaminarà la seua vida; un tant solitari, fantasiós i feliç en el seu món de jocs. La meua germana era la que destacava per la seua capacitat dibuixant i, per això, va ser convidada a acudir a pintar a l'estudi del pintor, en aquells dies un home d'uns 64 anys. Jo vaig ser com el gran adossat. No és que no m'agradara dibuixar, però jo era inquietud nua i crua que impedia centrar-me en el treball intel·lectual prolongat. Aquells anys que va tornar a viure a Gandia va publicar uns quants llibres de poesies i memòries que encara conserve. Una d’ells, amb l'afecte amb què em tractava, parlava de mi en la dedicatòria com del “seu alumne socràtic”. Era cert. Les ...

fotos La visita de gent forana, convidats a casa, sol portar-nos a visitar els indrets de cultura que a força de vida quotidiana conviuen amb certa distància amb nosaltres.  En el pati d’armes de l’enorme casalot un grup nombrós de visitants deambulaven pel pati i es feien fotos a l’escala que porta al Saló de Corones. El meu cap volava cap als anys de la meua infància. Prop de cinquanta-cinc anys hauran passat d’aquell dia on els meus pares em vam deixar en les mans del pare Montalva, el director aleshores del col·legi dels Jesuïtes a Gandia. Anava a fer una mena d’examen d’ingrés després de dos anys de parvulari a les Escolàpies on també portaven a la meua germana. Aquell dia de maig ha quedat gravat en la meua memòria amb els sobrevols circulars i els crits de les oronelles exultants d’alegria primaveral. Per la galeria vam arribar a una escala que comunicava amb les aules de dalt l’església i vam comprovar que tenia els coneixements mínims per a començar el curs següent. Aquest...