Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Vam fer aquesta ruta fugint de la pluja , una vegada més, del mal temps que es preveia a la Safor. Vam de casa eixir plovent i l’arribada a Serra va ser amb una atmosfera molt carregada de boira que ens va privar de les espectaculars vistes en la distància que tenen els cims i miradors que vam veure. Cal dir que Serra és part d’aquest hinterland de València on els habitants del cap i casal troben la pau no lluny de l’agitació, el fum i els embussos del laberint d'autopistes de carrils, variants, vies i semàfors. Vam aparcar tot just a l’entrada d’una urbanització que mira a Serra als vessants de la Gorrissa, el primer dels cims que faríem. La senda, clarament delimitada tenia moltes variants fruit segurament dels passejos de caminants i senderistes que fan d’aquesta part de la Calderona, la seua pista d’entrenament. Tota la ruta ens vam saludar amb desenes d'esportistes, senderistes i ciclistes que pugueu imaginar. Tot això es deriva en camins desfets per l’acció de les r

  fotos De camí cap a Olocau ens allunyàvem de les tempestes i la pluja previstes per a la zona nord d’Alacant. El sol dibuixava línies de llum per la part alta dels núvols que sobrevolaven la mar. A mesura que ens acostàvem a la Serra Calderona el cel es feia més i més blau i lliure de núvols. En arribar la temperatura era encara fresca, la llum clara i neta i els colors com acabats d’estendre sobre un paisatge de pinedes i penya-segats de pedra rogenca. Ahir a Olocau vaig aprendre un parell de coses més sobre aquest arbre i un localisme que mai havíem sentit. Amb certa sorpresa vam llegir que en el nostre camí ens endinsàvem dins de la que era la “Ruta de les Macollades” d’Olocau. Però, què era una “Macollada”? Aquesta paraula, definida en el diccionari castellà, com a lloc on naixen agrupats fulls, tiges, o peus d’una espècie, s’entén ací com un conjunt de garroferes que creixen juntes en un espai comú. Certament, Olocau és un espai on la garrofera va trobar un espai destacat. Es di

Fa tan sols un any que vam fer una ruta pels voltants de Benirrama. Aleshores tot el vessant de l’obaga era verd i les flors i les ingràvides papallones anunciaven l’arribada de l’estiu. La pluja havia portat el miracle de la vida i la natura resplendia per tot arreu. Els cirerers eren els únics que havien patit de tanta aigua i la collita era inexistent. Per totes les bandes el espectacle visual era encisador perquè a la ordenada i progressiva disposició dels bancals escalonats es contraposava la verticalitat del murs de pedra que fan de frontera. Ja cap al Castell clau de la ruta llevantina d’entrada a la vall es veia una panoràmica amable d’una vall on el temps va a una altra velocitat. Poques setmanes després va ocórrer el paorós incendi que va arrasar la Vall d’Alcalà i va mossegar les parts altes de la Serra de la Foradada a un pas de fer-ho per tota la Vall de Gallinera. Encara per les parts altes es veu la pedra pelada i els pins amb troncs negres i amb les copes de color marró