No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

fotos

Ahir em vaig sentir com augmentava la sensació de malestar típica de quan estàs acatarrat. Vaig dubtar si anar hui o no a la muntanya per si em sentia defallir durant la ruta. Juan va buscar una de la seua col·lecció d’espinetes clavades i vam acordar fer-la. La teníem pensada per a fa un parell de setmanes, però l’incendi en la zona de la Vall de la Casella ens va fer desistir per precaució.

En principi no anava a ser cap ruta amb complicacions, uns huit quilòmetres amb quatre-cents metres de desnivell. Gran part del camí el coneixíem de rutes anteriors fetes sense major dificultat. Amb un paracetamol al cos no em sentia especialment cansat i hem anat entre casetes de cap de setmana de la rodalia de Corbera fins a arribar a una canonada que agafàvem i deixàvem per a rodejar el tossal més pròxim i ascendir per la part més septentrional de la serra, on aquesta deixa pas a la immensa plana al·luvial que arriba com a poc fins a l’Albufera i València. Cal deixar clar que La serra de Corbera forma, juntament amb la serra de les Agulles i altres serres de menor entitat, una unitat orogràfica que seguix la direcció NO-SE, pròpia del sistema Ibèric al qual pertanyen, tot i restar-ne aïllada al seu extrem sud. És una serra sempre espectacular, visible des de molts cims llunyans i que és com una illa que fa de muralla que creix orgullosa davant la mar i les marjals.

El camí, de grava solta, era ben costerut, però com saben els bons senderistes el problema en aquest cas és més aviat baixar que no pujar. Les vistes inicials cap a Corbera i la Serra de les Raboses estaven cobertes d’una boirina persistent que el ponent no alçava. El paisatge quedava aleshores difuminat, però pel mateix motiu resultava més interessant per al fotògraf.

Sense pena ni glòria hem arribat al cim de les Corones, un tossal sense res a destacar més que per les vistes de les quals ja havíem gaudit en la pujada. En el següent barranc sí que hi havia una panoràmica més feréstega amb els penya-segats verticals i el paisatge emmarcat per les parets del barranc.

Hem seguit la ruta fins a arribar en un puja-i-baixa al punt on la senda de l’oest ens portaria a la zona d’escalada de la penya roja. Si a primera hora ja bufava un aire calent a eixes hores del matí, feia una calor més pròpia de l’estiu. Havíem de donar aigua constantment als gossets que panteixaven acalorats amb la llengua fora. El camí per moments era de vertigen amb caigudes verticals per l’esquerra però, prou segur en general. Hui no hi era cap escalador, però totes les parets estan marcades amb els ancoratges típics per on escalen les diferents vies. Algú va tindre la idea de portar un banc dels que es veuen al carrer i instal·lar-lo en un dels abrics que té la zona. Hem esmorzat còmodament asseguts i hem continuat la senda cap a ponent. El primer problema és una petita pujada en si accessible fins i tot a un home de seixanta anys com jo. El cas és que carregats d’embalums i amb tres gossets hem hagut de fer una cadena per anar pujant-los per aquesta canal massa vertical per a ells. La calor ja era prou angoixant per la senda superior mancada de la mínima ombra. L'aigua ja començava a ser escassa tot i que anàvem donar a beure als animalets. Ells buscaven cada mínima mata amb ombra i s’amagaven fins que veien que havien de continuar.

Finalment hem arribat a la bifurcació que havíem passat en la pujada i hem desfet el camí. Pense que la ruta estava mal dissenyada, perquè la baixada per les Fontanelles hauria sigut més agradable i amb més ombra i, pràcticament, la tornada al cotxe seria per camins d’horta més senzills. El cas és que he resseguit el itinerari i hem tingut una baixada dolenta entre la grava solta i el fort pendent. Jo, amb els pals, ha pogut evitar la caiguda, que no algunes relliscades. Juan i Juanes, el cosí de Madrid que moltes vegades ens acompanya, i que hui també venia, han caigut un parell de vegades sense més conseqüències. La calor era ja molt molesta i ja tenia la sensació típica de certs dies en els quals realment tens ganes d’acabar. Afortunadament l'analgèsic ha fet efecte i he pogut resistir bé el repte.

He de dir que la ruta és espectacular per les vistes, molt bonica, però tornar pel camí nord de la serra no ha sigut bona idea i no us l'aconselle. Per a mi és una ruta mal dissenyada.

Per altra banda aquesta estimada serra sempre és un plaer per la morfologia i les panoràmiques a totes les bandes. No vos diria, això si, que la féreu en dies de molta calor i si és així que anàreu ben carregats d’aigua perquè no hi ha cap font en tota la caminada. La pujada i descens per les Fontallenes vos proporcionarà més ombra i un millor caminar.

Això és tot per a hui. Espere que vos agraden les fotos i comenteu les vostres opinions. Si vos agrada podeu igualment compartir.