La casa buida
Un dels moments més tristos que puc recordar és aquell quan vam entrar al pis dels meus pares després de la seua mort. Una tasca imprescindible és la de buidar armaris, tirar o donar roba, decidir què val i què no i, en definitiva, desfer eixe conjunt personal de records, andròmines, aparells, mobles, tèxtils i llibres que creen eixa cova íntima que déiem la llar.
Em feia molta angoixa tirar, fins i tot, coses velles que ningú no donaria ni un euro per elles. L'objecte era aleshores com un testimoni de la vida dels meus pares, d'allò que necessitaven, el que van comprar per a viure junts, eixes ulleres que tantes vegades van ajudar a llegir, els llibres de fauna que tant agradaven al meu pare, la novel·la de ma mare, els àlbums de fotos, l'enciclopèdia que es va comprar per fascicles, les cassoles, paelles, coberteria...
Tot romania silenciós com un cos que acaba de morir i queda sense ànima: el llit de matrimoni, els armaris, el tocador, els mobles de soltera de ma mare, els del menjador que van comprar amb tota la il·lusió els darrers anys, el sofà on mon pare i ma mare veien la televisió, ja vells per l'ús, amb les olors familiars de qui hi van viure.
Van fer una primera reforma i li vam donar un toc més modern canviant portes, posant tarima, pintant parets i renovant cortines. Els mobles van tindre una segona vida i el pis va guanyar en aspecte més impersonal i modern alhora.
Han passat ja molts anys i la casa va ser llogada dues vegades. La primera ho va ser per poc més d'un any, la parella de xiques es va separar i ens van tornar la propietat, no completament neta, però si prou intacta, se'ns va tornar sense més complicacions.
Vam llogar la propietat a una parella d'Argentina amb fills major que ens van semblar educats i dignament vestits. L'home va voler parlar amb mi formalment i em va donar la paraula de ser responsable. A empentes i rodolons van anar pagant, unes vegades a temps i quasi sempre amb retard. A l'home no li faltaven precisament les paraules. Tenia habilitat per a convéncer dient sempre que pagaria.
Quan ja el deute era molt elevat vam aconseguir que ens tornara la propietat. Com de costum tot van ser promeses de formalitat i de futur pagament. Tots dos vam fer el teatret. Vaig agafar les claus i va marxar.
L'olor jo el definiria com a suor d'axil·la masculina sense llavar. Altres, amb més costum de sentir-lo, el van identificar com a olor a orins de gat. Era tan penetrant que hem tardat mesos perquè se n'anés. Sembla que tenien un gat que campava sense control. Va utilitzar tots els mobles per a afilar les seues urpes fent malbé a les cadires que havíem comprat, els matalassos estaven tots tacats i amb forats com de bala, el moble de fadrí que vaig comprar amb el primer sou rovellat en els aplics metàl·lics i desconjuntat en un dels mòduls, els somiers rovellats com si hagueren estat a la mar. Les portes amb cristalls trencats i les cadires del menjador que amb tanta il·lusió van comprar els meus pares ballaven sense control i estaven amb les peces desenganxades...
Recorde que en converses amb els argentins els havia dit que eixe pis i els seus mobles eren la casa dels meus pares i que els tenia estima. Sembla que els va passar d'una part a l'altra del cap sense afectar-los en res. Jo perdone, moralment parlant, el deute monetari. Tots podem tindre un mal moment i no poder fer front als deutes, però el que no accepte és eixa deixadesa de deixar destrossar una cosa que tens llogada. Això no és de persones honorables. Almenys a mi no m'han educat així.
Vam cridar a un servei de buidatge de pisos i van anar emportant-se una peça darrere d'una altra. Sense contemplacions desballestaven les coses per a ficar-les al camió. El sentiment aquesta vegada va ser diferent. Vaig sentir com que tirava coses alienes i no el que havien sigut objectes de la vida de la família. Fins i tot sentia fàstic en tocar eixos objectes bruts, eixe greix que a xorritades queia pels costats d'on es cuinava i que va deixar la campana extractora com un pou de petroli.
Sense cerimònies van anar eixint taulers d'eixe moble estil mariner on tantes hores vaig estudiar. El mateix on estava quan vaig sentir que hi havia un colp d'estat. Una andròmina darrere d'una altra fins que l'olor d'orins de gat va anar desapareixent.
Amb diverses reformes, el pis torna a ser un espai agradable. Això sí, ara és un espai pràcticament buit. Cada vegada és menys la casa dels meus pares. Pràcticament no queda res. Ara ens plantegem si obrir les portes a persones desconegudes. Per més que parlem amb una persona darrere d'altra ens confirma de les malifetes que fan molts inquilins. Ja és la tercera vegada que ho he experimentat i, tal vegada, decidirem tindre'l tancat. Els disgustos i maldecaps no ho compensen. Després de sis anys no s'ha guanyat com per a pagar les despeses, impostos i la inversió que vam fer. És cert que a poc a poc guanya un aire més modern, però no sé si compensa.
La casa ja no és més el lloc on anàvem a celebrar els aniversaris, on mon pare em mostrava el cactus i la seua flor, on ma mare, amb dolçor, em deia si volia un trosset de xocolate de postres, on encara hi havia les restes d'un taller de rellotgeria... La casa ja és una casa buida que encara no té ànima.
Comentarios
Publicar un comentario