La fórmula de l'herber.

fotos

Bocairent va quedant a l'esquena amb la seua torre com a icona al punt de fuga d'un camí entre bancals d'oliveres. La paret nord de la Serra de Mariola és un bosc, de vegades impenetrable per l'abundància vegetal. La famosa sàlvia de Mariola, el romer, el timó, el rabet de gat, la camamilla, l'apreciat i escàs timó reial, la pebrella, l'espígol, la santònica, el pericó, el te de roca naixen pels racons d'aquesta serra d'inici abrupte i relleus suaus en la seua part central.

La carretera que ve d'Ontinyent puja el port i, de sobte, el conductor albira el mur que tanca tot el nord de la serra fins a arribar a Banyeres per on continua ja a les serres d'Onil i Biar. Precisament aquesta era la vista que jo tenia quan vaig començar a treballar a Villena ja fa d’això moltes dècades. Al llarg dels anys he anat completant rogles del vessant nord de la serra i em quedava per tancar el que té per centre l'Alt de Sant Jaume.

Ahir ja es feien notar els efectes del fred i, encara que la temperatura va pujar considerablement, la roba d'abrigar s'agraïa. A mesura que anàvem guanyant altura es veia l'apinyada perspectiva de les cases de Bocairent amb el sector occidental farcit d'edificis nous i l'oriental amb la pinya de cases tradicionals aferrades al turó que queda defés pel riu Clariano i el Barranc de l'Infern. Dalt de tot l'ermita del Sant Crist sempre crida l'atenció per la seua posició dominant el poble. Qui diria que va ser el lloc de la famosa Batalla de Camorra ara que es veu tan solitari i distant.

Una senda de bon caminar ens va portar al Portell i al dit Pla dels Assencis. Ací la Mariola agafa l'aspecte d'una plana amb aspecte més septentrional i interior que el que li pertocaria per la seua posició en el mapa. El clima és ací fred a l'hivern i, quan neva, el paisatge queda cobert d'una capa blanca que brilla amb força els dies de sol pels espais que queden lliures entre les extenses pinedes.

Ahir anàvem acompanyats de quatre gossets. No cal dir que gaudien de la marxa tant o més que nosaltres. Alguns cartells concisos, cosa de caçadors, recordaven la prohibició de portar-los solts en els mesos de cria d'animals, al voltant de l’estiu, i la necessitat que no s'allunyaren del seu amo més de cinquanta metres.

Vam arribar a un cim acoltellat per antenes i tanques rovellades i altra ferralla, però amb bona vista a la canal que des de la Valleta d'Agres porta, per Bocairent i Beneixama, fins a la fronterera plana castellana. Un parell de globus suraven ingràvids per damunt de la Serra de la Solana. El dia era magnífic i la visibilitat tan bona que el Penyagolosa es distingia amb un contorn suavitzat per les boires allà al nord. Un poc més endavant i més alt estava el vèrtex geodèsic i la creu que coronen el pic de Sant Jaume. Van practicar el vell joc del senderista que consisteix a identificar totes les muntanyes que es poden reconéixer.

Per una senda costeruda i de grava solta vam baixar a la Font del Teular i vam resseguir pel molí homònim fins a arribar a un mas on hi havia un parell de vehicles i persones amb roba de caçadors. Vaig alçar la mà saludant i vaig notar una mirada fera i esquiva quan els vaig desitjar un bon dia. El caçador sols va dir — no hauries de portar els gossos solts —. No vaig contestar, no era moment de polèmiques, però segons els criteris que ells havien penjat als cartells cap dels nostres gossos estava fent quelcom il·legal. Tal vegada la senda, en aquell tram, estava dins d'una propietat privada, però en cap cas estava anunciat per on vam arribar.

Un poc més endavant vaig veure una cinta tallant el camí amb un cartell que anunciava una batuda de porcs senglars per aquell mateix dia. Es fa notar moltes vegades que senderistes i caçadors compartim espai d'aficions, però per a aquells nosaltres som els entremetedors que campen pels seus dominis, els espanten els animals i dels quals s’han de cuidar de no deixar fregits per una bala perduda. Ja fa un any vam notar les mateixes vibracions en una altra batuda també per els vessants ombrívols de la Valleta d'Agres. No cal dir que sentir els trets d'escopeta prop de la senda per on vas és sempre inquietant, per no dir més.

Vam parar a un encreuament assolellat on hi havia tres pedres còmodes i vam esmorzar. Els gossets intentaven socialitzar amb King, el gos de George, però aquest és d'un caràcter tan introvertit que quan descansem seu a distància sense apropar-se a demanar almoina com fan els altres.

La ruta per la pista forestal ens va portar sota un cel amb elegants grafismes blancs dels núvols estratosfèrics, fins a l'ermita de Santa Bàrbara. Aquest xicotet temple queda adossat a una mansió senyorial que es veu abandonada a la seua sort en un lloc de clima extrem. El xop monumental a l’altra banda del camí mostra una decadència de sonoritat osca i fusta corcada. Suportat per pilons d'obra, intents dels humans de protegir-lo davant de les forces de la natura, s'ofega en un tronc on sols per trams arriba la saba. Encarats no se sap si serà el casalot o l'arbre els primers a caure a terra una nit de tempesta.

El Mas de Mingolet encara es veu en bones condicions acompanyat com està d'una carrasca preciosa i d'un toll d'aigua a uns pocs metres, el de Mingol, al contrari sols són les parets buides de vida d'un corral molt de temps abandonat.

En el moment de començar el descens vam veure el Cabeçó de Mariola on una vegada va estar un enorme poblat iber que controlava totes les valls properes. En la distància baix d'ell es veia la Cova de Bolumini que altres vegades visitarem. El cercle de la Mariola quedava tancat per aquest costat. Sols quedava visitar la Bassa de Reg de la Teula i el seu aqüeducte. El racó era tan màgic que no costava gens imaginar-se'l una nit de dones d'aigua a la llum de la Lluna. La basa amb un cartell metàl·lic que trencava la fantasia prohibint el bany era circular, farcida d'una aigua transparent que deixava veure ingràvides branques d'algues subaquàtiques. Per una canal de teula arribava i per altra fugia cap a baix. Tot l'entorn estava cobert d'una atapeïda vegetació de carrasques i matoll baix que feien més misteriós un entorn on donyets espien la vida dels humans pensant a fer malifetes als desprevinguts visitants. Tal vegada alguna de les incursions dels gossets entre els matolls anava a la saga d'aquests éssers fugissers.

Vam acabar la ruta visitant l'Ermita de Sant Jaume i el seu entorn agradable. Era hora de tornar a casa.

M'agradaria pensar que la Mariola és com la fórmula de l'herber que tant agrada en la zona. És una serra encisadora amb racons tan especials que fan una fórmula única en la ment de cada senderista, quasi com un licor herbero en forma de paisatge. Entenc l'estima que tots els pobles dels voltants li tenen i és amb justícia perquè la Mariola és molt especial.