La Serra de la Carrasqueta, les corbes de la vida


fotos

Un ramell de flors de plàstic està lligat a la barana del mirador del port de la Carrasqueta. La vista és tant extensa com espectacular. Se sent per darrere el soroll dels vehicles, molts d’ells motocicletes que gaudeixen d’una carretera principal abans i hui secundària des de la construcció de l’autopista. El seu traçat, farcit de corbes, sembla que agrada als de les dues rodes. No fa ni un mes va morir un xic d’accident, ja són cinc des de principi d'any. Diu el diari que hi ha queixes dels veïns que diuen que la carretera s’ha convertit en un circuit. A les víctimes humanes cal sumar els molts animals que moren atropellats, segons indica un article.

A les huit del matí la carretera estava encara deserta. Hem baixat del cotxe amb un vent que tallava l’alé com un ganivet afilat. He abrigat a les gossetes, enfardat jo mateix amb diverses capes de roba. Els pocs graus de temperatura anuncien l’arribada d’un hivern que d'ací a un mes deixarà enrere una tardor de temperatures càlides.

A poca distància del mirador hem agafat una pista entre pinedes i carrascars. La primera fita ha sigut la visita al Mas de Sant Ignasi. L’edifici, sense sostre, encara conserva un aire d’edifici complet vist en la distància. No és el cas. A pesar de ser una zona fàcilment accessible des de la carretera està tota abandonada. Molt a prop un dels molts pous de neu que visitaríem al llarg del dia.

Si per alguna cosa és conegut el port, és per la freqüència en què es queda bloquejat pels molts visitants que volen veure la neu. És una zona alta i sembla que propicia per a les nevades. És clar que en la seua època hauria de ser un lloc magnífic per al negoci del gel i la neu.

Sent de la Safor costa reconéixer totes les moltes muntanyes que envolten la Carrasqueta. Si mirem al nord, es reconeixen les formes familiars del Benicadell, el Mondúver, Aitana, alguna punta de la Serrella i el Puigcampana. Més difícil era reconéixer el Cabeço d’Or, la Penya Migjorn o el Maigmó. Sí que es veien també els Frares prop ja de Xorret de Catí.

El perfil d’aquesta serra és prou suau, per moments arbrat amb pins vells i carrasques, en altres amb extensions de conreu prop de masos quasi sempre en ruïnes. Una vegada es supera una certa cota la visió de la mar per l’Alacantí és magnífica. La posició del sol genera una làmina de llum encegadora que desdibuixa els contorns dels milers d’edificis que s’intueixen.

En algun moment hem agafat un camí inferior i hem hagut d’improvisar una pujada camp a través fins a l’alt del cremat. Seguint la senda per dalt ens hem aturat al recer del vent per a fer l’esmorzar. Hui érem sis, contant els tres gossets, George, l’amic anglés, Juan i jo. Al sol es començava a estar raonablement bé. Hem seguit la ruta per a visitar dos pous de neu arruïnats que hem hagut de trobar també camp a través.

Es veia ja molta gent d’ací cap enllà, gossets, corredors, ciclistes, famílies, grups. Hem passat pel refugi dels Esbartzerets d’Ibi i finalment hem arribat a la fita dels tres termes: Xixona, Alcoi i Ibi. Una curta eixida de ruta ens ha portat al vèrtex geodèsic de la serra on Juan ha demanat la foto típica d’ell amb Curro, el seu gosset. Es veien a ponent els pobles de la foia de Castalla, industriosos com pocs.

Ja de tornada ens hem vist en la tessitura de decidir si utilitzar una pista tancada amb cadena i amb l'anunci de prohibit el pas o pegar una volta quilomètrica. Malauradament la muntanya es veu privatitzada més i més i el senderista no sap si el qui ha posat el rètol té el dret a posar-lo o és una forma d’espantar visitants no desitjats.

Ja quasi al final hem vist un cérvol escapar de nosaltres. Els tres gossets han anat a la carrera per ell, ignorants de la seua magnitud davant d’un animal com aquell. La major, Llum, no tornava i finalment, quan ja anava per ella l’he vist arribar contenta però amb una goma del seu abric trencada. Sembla que s’havia enganxat i no podia tornar.

Hem arribat altra vegada a la carretera. Aleshores estava ja plena de vehicles anant i tornant. Els grups de motoristes venien precedits d’un rugir fort que impressionava després de la soledat de la natura. Més i més cotxes amb una bona velocitat aprofitant una carretera amb bons vorals i ben ampla. Hem lligat als gossos fins a arribar al mirador. El dia en aquests moments tenia una lluminositat encegadora. Alguns visitants gaudien de la vista. El ramell romania solitari amb cintes de colors que el lligaven. Algun accidentat? No ho sé. La vida és així. Els éssers humans anem i venim sense saber que ens espera a l’altre costat d’una de tantes corbes de la vida.


Comentarios

Entradas populares de este blog

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

Animaladas

La Europa que me gustaría.