Tàrbena. Sa terra

fotos

Fan anys portava als meus amics alemanys a conéixer les Marines. Anàvem per Pego, féiem una parada al mirador del Coll de Rates i seguíem endavant. A l’esquerra s’alçaven poderoses les parets quasi verticals de la Serra del Ferrer que s’enfonsaven en una fondalada ombrívola i verda. A ponent la carretera s’adaptava a un terreny rocallós fins a arribar al poble de Tàrbena. Quasi una tradició era entrar en Can Pinet i veure la decoració esquerrana i nacionalista com una curiositat local més. Seguíem cap a Guadalest deixant el poble d’arrels illenques allà penjat sobre el precipici.
El dissabte vaig poder gaudir del terme de Tàrbena iniciant la ruta per la fondalada que veia tantes vegades per la carretera. A vista del mapa es fa evident l’herència mallorquina i àrab dels noms. Binortell, Font de Benissalim, es Xiquirimí, sa Foia del Serret... Són noms que parlen d’unes arrels musulmanes arrabassades violentament de la que era la seua terra i d’uns nouvinguts que van arribar a Tàrbena fugint de la pobresa.
Com molts de vosaltres sabreu el segle XVII va ser el de la deportació immisericorde dels habitants de la zona fins deixar-la buida. Els senyors feudals van haver de buscar nous colons i els van trobar a les terres superpoblades de l’illa de Mallorca. Es veu que els llauradors illencs no tenien prou camps per a tots i la fam feia estralls. Moltes famílies van portar a les noves terres la seua varietat dialectal, la cuina i els cognoms que encara hui són característics de Tàrbena.
Imagine l’aventura d'iniciar una nova vida en unes terres solitàries i perdudes entre barrancs i tossals. Fins i tot la barrera natural de Bèrnia i la Serra del Ferrer tancaven la visió cap a la que havia sigut sa casa. Era una nova vida en un nou país. De vegades oblidem que tots tenim en la nostra sang d’una manera o l'altra la genètica de l'emigració.
Baixant per la Font de Benissalim anaven gaudint del característic paisatge graonat de les Valls de les Marines. Camins de ferradura fets amb pacient saviesa mil·lenària per a traure cada mil·límetre de profit de les terres. Malauradament el camp està sent abandonat. Els natius ja no poden amb les cases que van sent violades per visitants que arramblen amb el que poden. Un cartell en una porta deia: “Senyors lladres no cal que entren, dins ja no queda res”. Serà aquesta una advertència simbòlica respecte al futur de la vida rural. El cas és que són els estrangers els que agafen territori i es fan els seus racons on somniar amb la utopia. En un lloc vam veure un hotel enorme, en altre un cartell que avisava que aquella era la granja de Lady&the owl man. Lliga el gos, deia. En la casa es veien materials d’obres i per l’altra banda uns electrodomèstics desmanegats. Cap gallina o altre animal com prometia la pàgina del Facebook d’aquesta granja. En les fotos una parella d’estrangers joves. Semblaven il·lusionats amb una vida en un paratge solitari on sols els senderistes passen. Per cert era el lloc de la font dels Olbis.
Per tot arreu hi havia corrals abandonats. L’esquelet rovellat d’un cotxe jeia tombat sobre la dura pedra sembla haver-se convertit en una escultura moderna en un lloc inversemblant. Són signes de natura i de decadència d’una civilització que es debat entre el món d’abans i un futur inquietant.
Baixant per la pista veiem el poble i darrere els Crestalls de Bèrnia. Pel sud la Serra Gelada es retallava sobre una mar refulgent amb la llum violenta d’un meravellós dia de tardor.
No va ser fàcil ser mallorquí entre valencians. Ara el salat es conserva com un tresor heretat dels avantpassats, fins no fa tant s’amagava per no patir les rialles dels pobles de baix que feien burla d’un parlar que el jutjaven d’ignorants. Quantes vegades l'inquisidor es considera amb el dret de pontificar sobre la vida i els costums dels altres... Afortunadament ara, fins als xiquets, valoren el salat com una joia que els defineix com a poble.
La vista des del mirador de Tàrbena és certament meravellosa. Ciclistes, senderistes i motoristes coincideixen en una mena de check point on barrejar formes d’entendre el gaudi del món i de la vida.
Ens quedava la part més bonica. Iniciant senda al costat d'unes construccions en curs amb parets de formigó brutal — sembla un dipòsit o quelcom similar — ens vam endinsar en uns barrancs espectaculars. Els camins en si mateix ja són tota una joia de l’enginyeria popular. Grups d’estrangers ja en edat de ser jubilats es veien desfilant com ramats seguint la ruta uns darrere d’altres penjats al vessant vertical de les muntanyes.
Res et prepara a la colossal visió del Pas Tancat. Es tracta d’un barranc tallat a ganivet fins a un fons invisible que queda envoltat de parets de verticalitat de vertigen. Sembla una zona on el planeta diu, fins ací podeu passar. En la distància es veu el cim de l’Aixortà al qual sembla impossible arribar des d’aquest punt.
Ja sols ens pertocava tornar al poble.

Tàrbena. Illa mallorquina en les muntanyes del Regne de València. Afortunadament s’ha fet contactes amb Santa Margarida de Mallorca i els Taberners han aprés que la parla és tan seua com la sobrassada que van portar de la que va ser sa terra dels avantpassats.

Salutacions i fins la propera. Comenteu, per favor, sempre és agradable saber què penseu o què vos preocupa.