Viatge en el temps. Serra de l'Ombria-Pou Clar
Un dia de tardor caminem entre les parets verticals del Barranc dels Tarongers. Encara la llum no ha guanyat espai a la foscor d'una nit que es resisteix a donar pas al dia defesa per un immens núvol pla que no deixa arribar la llum de l'alba a la fondalada del rierol. A cada tram una ruïna nova, un molí amb nom propi dels qui foren propietaris, mostra la decrepitud d'una forma de vida. Majoritàriament, al llarg del segle XIX es van instal·lar diversos molins en una primavera local de la Revolució Industrial. Emprenedors, com es diuen ara, van anar creant assuts que recollien la força motriu del riu per a transformar-la en moviment de rodes i engranatges que permetien moldre, preparar tèxtils o darrerament fer llum. Encara es veuen disseminats els pals amb els aïllants de porcellana d'on pengen fils de la llum que ballen al so del vent. Els cartells informatius mostren fotos dels antics propietaris i treballadors posant a la porta de l'edifici amb eixa seriosa formalitat dels protagonistes de les fotos del segle dinou.L'abandonament de dècades es manifesta en edificis buits on sols queden els quatre murs perimetrals.
El Barranc dels Tarongers sembla així una mostra del destí d'una humanitat vençuda per una natura que ha tardat 150 milions d'anys en modelar aquest turmentat congost de parets calcàries plenes de cavitats que semblen amagatalls de bandolers, capelles prehistòriques o túnels per on entrar al si de la terra. Els éssers humans no som més que un instant en aquest quasi etern esdevenir de la natura. Som fantasmes en una foto de llarga exposició on el que es mou queda borrós i sols s'intueix el seu contorn en un paisatge nítid.
El riu deixa un pas entre canyes i guanyem altura per la banda esquerra del riu. La senda passa per un paratge, ja al terme de Bocairent, que es diu el Castellaret fins a arribar al Cantal de la Fos i segueix fins a l'Alt del Quincaller. Ens endinsem en un desert de pedra i matoll, escenari d'alguns episodis de la Batalla de Camorra entre liberals i carlins allà el llunyà 1873. El camí es connecta amb una xarxa de pistes forestals, però seguim la senda fins a arribar a la cova de la Beata Piedad de la Cruz. El recinte sembla artificial, una antiga pedrera, on la que aleshores era una xiqueta de nom Tomasa Ortiz es fa refugiar tres dies orant. Seria ja com a religiosa la fundadora de l'orde de les Salesianes del Sagrat Cor de Jesús. La cova ara té un parell d'imatges que van fer desconfiar la quadrilla canina que portaven intrigats per eixes formes humanes quetes al fons de la cova. Lladrant es van apropar temorosos d'una reacció sobtada d'aquell ésser immòbil. Un conjunt d'arbres protegeix l'entrada. Una placa recorda la història d'aquella xiqueta solitària. Una borsa de plàstic blanc arreplega les restes dels ciris que representen les efímeres peticions dels devots. No em sembla estranya la devoció en un lloc solitari i místic perfecte per a la soledat d'un eremita.
No lluny s'arriba a altra de les fites del recorregut, la creu que assenyala i honora seixanta-dos caiguts a la Batalla de Camorra. Encara els carlins van una vegada a l'any a fer homenatge als morts. Una placa diu. "62 VICTIMAS: De sus ideales unos, de la disciplina otros, yacen aquí. ¡Honor y gloria a los que murieron en el cumplimiento del deber el día 22 de diciembre de 1873". El monument funerari amb la silueta de l'ermita recorda moments de lluita i mort per les passions humanes. Com diu el himne dels carlistes que vaig sentir cantar fa molt de temps a mon pare "Por Dios y la patria del Rey, lucharon nuestros padres. Por Dios y la patria del Rey lucharemos nosotros también". El meu avi sembla que era carliste. Pobres soldats morts un mes de llum esmortida i fred en un paisatge desolat. Que fàcil és morir per una bandera o una idea. El dia continua gris i fred. La pista ens porta a la magnífica Ermita del Sant Crist de Bocairent. Aquest és un edifici magnètic. Resulta quasi impossible des de qualsevol perspectiva no quedar-se atret per la seua visió en la distància.
Conta la tradició que el 1536 van arribar a Bocairent dos pelegrins amb la intenció de construir un Calvari en aqueix tossal. El seu suggeriment no va ser atés, i poc després van començar a aparéixer unes misterioses llums en el lloc on ara es troba. Moltes persones van ser les que les van veure i va començar a prendre forma la idea que aquells pelegrins eren, en realitat, àngels enviats per Déu. A conseqüència d'això, es va decidir finalment la construcció d'un temple en aquest paratge.
La serra és monòtona en aquesta zona. La pista forestal, és com una línia sinuosa que va entre zones cobertes de matoll. Pel sud la pedra banyada reflectia la llum encegadora del sol. El cel blau s'obria pas ja a l'arribada al Barranc de les Àguiles. En una pista trobem un rètol inquietant: "Peligro, armas de fuego". Coses de caçadors celosos dels seus vedats. Sort que no anem en eixa direcció. Hem visitat la coveta de la Soterranya, l'Alt dels Carlistes i ja hem agafat la magnífica Senda dels Enginyers.El sol ja donava color al paisatge de la tardor amb una llum delicada que ens mostrava Ontinyent al capdavant i tota la Vall d'Albaida de fons. Com una serp la plataforma de la senda seguia el perfil de la serra amb un desnivell òptim que vam agrair. A poc a poc vam arribar a l'inici de la ruta deixant enrere els fantasmes de la història, de tantes històries, algunes conegudes, altres perdudes en la desmemòria del pas del temps.
Fa temps que no s'animeu a comentar. Feta la meua intervenció ara vos pertoca opinar, comentar i compartir si us ha agradat. Bona setmana.
Comentarios
Publicar un comentario