La màgica soledat de Culla

Les carreteres són solitàries, enrevessades i costerudes. No és fàcil trobar altres vehicles ni benzineres en una comarca tan feréstega on se sent la soledat. No cal més que mirar el nombre de habitants dels pobles, que sumen uns quatre-mil però que probablement seran menys, per a adonar-se dels problemes de despoblació.

El sistema de guiatge no va bé  perquè ací també la xarxa de telefonia sense fil funciona si funciona i no en tots els llocs. Tampoc abunden els senyals o les indicacions i moltes vegades et porta l’instint després de recordar haver vist les posicions dels pobles en el mapa.

Culla era la meta d’aquella vesprada. Poc abans d’arribar es veia la figura robusta dels porxos de l’ermita de Sant Cristòfol i un poc més endavant el conjunt de cases penjades al tossal.  Els carrers costeruts i ombrívols anaven agafant un aspecte “medieval” no sé dir si impostat. En els darrers anys s’ha imposat una moda consistent en deixar la pedra del mur a la vista. Com ens van corroborar, abans totes les cases estaven emblanquinades, aleshores hauríem vist una Culla ben diferent si la visita haguera sigut fa uns anys. Els pobles es volen reinventar i de vegades són un escenari fet a partir de la realitat que espera trobar el visitant. 

Culla ha trobat un filó a la seua historia. Els templaris van tindre una especial determinació en adquirir a qualsevol preu Culla sense que es sàpiga el motiu. Una explicació situa a Culla en una alineació especial que marcava una creu sobre la península ibèrica. Sent una ordre religiosa tan hermètica sembla difícil saber els seus motius, però precisament d’aquest misteri naix una narrativa atractiva en un poble tan bonic.

El guia, un home amb un valencià característic del Maestrat, bonic i cantarí, ens va ensenyar amb molta afabilitat el patrimoni del seu poble. La majoria d’habitants viuen disseminats per la comarca i no arriben als dos centenars els habitants del nucli urbà. La soledat és patent pel silenci que regna pels carrerons de portes tancades. 

Amb orgull el guia ens va ensenyar els màstils porta estendards de les diferents advocacions als sants. Des de almenys el 1391 es fa una peregrinació a Sant Joan de Penyagolosa en un trajecte de seixanta quilòmetres. El segon dia la peregrinació torna a recórrer el mateix camí del dia anterior per a tornar al municipi. L'arribada es produeix amb la posta del sol, quan la comitiva és rebuda amb el volteig de campanes i l'eixida dels “Pendons”, estendards de considerable altura que simbolitzen als sants als quals es té més devoció. Tots junts es dirigeixen cap a l'església on es canten els gojos a Sant Joan de Penyagolosa.

Amb molta amabilitat ens va conduir als diversos edificis històrics fins que vam pujar al castell, manat destruir, segons va dir el guia, per Espartero el 1842 en el context de les guerres carlines

Des de dalt es pot comprendre bé la seua importància estratègica. Als voltants es veuen serres molt llunyanes en un punt estratègic entre Aragó, Catalunya i el nou Regne de València. Hui queda poc del que degué ser una fortificació imponent. Pels voltants, en una vesprada de colors suaus predominava un paisatge rural de molta bellesa. Al fons es veia la Mola d’Ares, per l’altra banda la figura del Penyagolosa. Fins i tots en dies molt clars s’arriba a albirar el Montgó. Si hi havia algun motiu esotèric ja no cal. La vista des de el cim era certament màgica.

La temperatura va baixar molt ràpidament i vam buscar el refugi d’una cafeteria. La propietària, una xica molt simpàtica ( en realitat tota la gent va ser tremendament amable) ens va dir que tancaven tota la setmana. No tenia sentit obrir sense suficients clients. Sols els caps de setmana arribaven els turistes i li donaven vida al poble; la resta de dies regna una tranquil·litat insana que està acabant amb un modus vivendi mil·lenari.