Visitant el Mas de la Segarra

Des de dalt del tossal de la Foieta del Caragol es veuen les edificacions entre bancals d’ametlers, oliveres i la rambla de la Carbonera. El Mas de la Segarra està tot just a pocs metres de la fita on els termes de Catí, Albocàsser i Vilar de Canes es troben. La seua ubicació va fer que fora el lloc triat per a fer una fortificació de control del territori al costat del camí reial que pujava cap a Aragó en una cruïlla de rutes mil·lenàries.

Vam pensar a vista de mapa que era un lloc ideal per a visitar el Maestrat, perquè tots els pobles estaven a vint minuts amb el cotxe. Anàvem amb una recomanació de l’amiga Rosa de Benicarló i, no puc dir més, que estava molt encertada amb el seu consell.

Les primeres sensacions que vam tindre amb els primers contactes amb Mayte, neboda dels gestors de la Casa Rural van ser ja molt bones. Vam anar ajustant els dinars i els sopars a més de quedar en hores d’arribada i aquests detalls. La nit anterior la nostra gosseta es va menjar una caixa de grapes, algunes de les quals se les va tragar. El viatge quedava compromés i vaig detectar un interés sincer pel problema. A punt vam estar de portar la gosseta amb el cositó d’una operació d’urgència, però afortunadament va vomitar i ho va tirar tot fora. Ho vinc a dir perquè es notava que parlàvem amb una persona amable i no amb un empleat gelat d’un establiment turístic que res l'importes tu i els teus problemes.

La Casa de la Segarra té una història que es pot datar amb seguretat al segle XVI, concretament el 1526, però s’han detectat signes d’ocupació més antics.

Un segon fet es troba en l’arxiu de Culla, població a la quan pertanyia Vilar de Canes. Es tracta d’una investigació ordenada per Justícia el 1614 directament relacionada amb l'hostal de la Segarra. El procés judicial, que ens parla d'un fet tràgic com tants altres que per desgràcia eren habituals en l'època, comença quan just enmig del camí cap a aquesta casa troben estés i mort al seu propietari: Pere Segarra, conegut com a Pere Segarra de Bernat de l'hostal, d'Albocàsser, per a més senyals. El fet de l’assassinat d’un antic propietari ha anat passant de pares a fills i encara es recorda en la història oral del lloc.

Per altres documents es sap que allà el 1661 va haver-hi una colla de cànters occitans, del sud de l’actual França, que van donar l’actual aspecte fortificat a diferents parts de l’edifici. 

També es parla d’una escaramussa amb tropes franceses a la guerra de la independència no lluny de la casa. Les guerres carlines van donar lloc a diversos incidents als voltants. En una ocasió delators partidaris de les tropes de la reina van anunciar la presència de soldats carlins que es van emboscar en ser atacats i van morir intentant fugir d’un foc que van fer els contrincants per a fer-los eixir. En total van morir sis soldats carlins. Un que es va salvar es va penjar el dia següent en una figuera del mas. Algunes versions canvien l’incident i el fan ocórrer entre Guàrdies Civils i bandolers.

És així com podeu entendre que el Mas de la Segarra és un edifici amb una història apassionant.

Nosaltres havíem triat fer l’estada en una de les tres vivendes que fan la funció de Casa Rural. A poc a poc han anat creant oportunitats d’oci per als visitants. Tenen ja un parell de piscines, zones de jocs per a xiquets i més grans.

Molt ràpidament ens vam sentir com a casa. Paqui, que és amb qui més vam parlar, és una dona encisadora que es nota que gaudeix de la conversa amb molta simpatia. Només anàvem pel dinar o sopar féiem una xarradeta com si a casa d’amics o familiars estiguérem.

Per la meua part vaig aprofitar les primeres hores del matí per a caminar amb les gosses pels tossals dels voltants. Cal dir que la Casa Rural no és un invent de nouvinguts. Continua funcionant al costat una granja avícola. Fins i tot l’olor dels voltants és el que no ha de molestar en una zona rural. Em recordava als meus amics alemanys que tenen una granja al nord d’Alemanya. Famílies molt apegades a la terra i defensant sempre cada oportunitat per a seguir vivint al lloc on ho van fer els seus avantpassats.

Per indicacions de Paqui vaig arribar al Pouet, un abeurador fet amb pedra seca que es troba en el vessant nord del tossal que tenen apegat als camps. El racó era com una resta d’una vida rural del passat on amb enginy i materials locals tot es construïa.

Va passar el temps molt ràpid. Vam encomanar desdejunis, dinars i sopars que ens preparaven puntualment. Tot casolà i molt bo.

De veres sols puc dir que ens vam sentir molt ben tractats i el que us dic és sense més interés, sols perquè és just parlar bé d’aquells que bé tan tractat.