Serra d’Almudaina un paisatge metafísic.

fotos

—No m’agrada aquesta serra— em diu Juan mentre caminem per les sendes ben definides de la Serra d’Almudaina. — Jo si que la trobe original, minimalista, de suaus corbes definides, superfícies molt regulars i per damunt de tot amb unes vistes espectaculars de la comarca del Comtat.—, li dic jo.

Com es podreu imaginar estàvem de ruta la Serra d’Almudaina iniciant la ruta a Catamarruc. Els noms dels pobles de la zona no poden ser més bonics i sonors. Benialfaquí, Margarida, Almudaina, Millena, Balones, Tollos i Catamarruc, una pedania de Planes de la Baronia.

La pujada des de Catamarruc es fa per una senda molt agradable i poc costeruda però amb una pujada considerable que fa que les cames ho noten després de quasi dues hores sempre cap amunt.

El dia de hui, típic de tardor, era inestable i ventós. Com cavalcades de valquíries, monstruosos núvols venien de ponent cobrint els cims del Montcabrer, la Serrella i Benicadell. A les clarianes destacava el cel blau en contrast al blanc cotonós dels núvols per la part alta i els ombrívols contorns de gris obscur per la base. El paisatge de bancals escalonats s’estenia per la Vall de Planes creant forts contrastos entre les zones enllumenades pel sol i les que quedaven sota l’ombra dels núvols. Catamarruc va ser la frontera oest del paorós incendi de les Valls d’Alcalà i d’Ebo i per Margarida es veia la figura dels Llombos, dues formacions rocoses amb forma de banyes, envoltats pels esquelets dels arbres cremats.

La Serra d’Almudaina, per la seua obaga, té racons bonics amb penya-segats i runars amb arbres ara amb els colors de la tardor, groc, taronja, roig, però només s’arriba a les planes de la part superior, la dita la Lloma Llarga, es converteix en una serra de matoll amb poques formacions destacades. Com vos deia a mi m’agrada aquest paisatge de pistes forestals que sembla que porten al cel i el relleu quasi geomètric que adopten. Hi ha una zona on hi ha dos pins, un d’ells tan destacat que es fa notar en la distància per la seua solitària imatge i que és visitat pels senderistes. És quasi com un miracle en una zona tan aspra on la serra té un aspecte quasi desèrtic.

La Serrella, per la banda sud, es veia en tot moment submergida en una foscor dramàtica envoltada per un dens núvol que feia un capell impenetrable al cim. Per Mariola tampoc el sol gosava arribar a terra i un núvol quasi com un monstre terrorífic es despenjava del cim com si es tractara d'una ona a la mar.

L’aire era gelat i hem buscat una part baixa a resguard del vent per a esmorzar. Ho hem fet en una foia amb uns abeuradors i una bassa. En l’aigua d’aquesta surava una rabosa que segurament havia tingut la mala idea de baixar, a saber a què, i no havia pogut tornar. Per aquesta zona va arribar el foc als seus límits occidentals i es veia la serra en la seua essència geològica. Pedra, grava i troncs o branques ennegrits. Segons diu la informació de la internet, l’estat de la serra és el resultat d'anteriors incendis, un més que tardarà anys a recuperar-se si és que arriba a fer-ho.

A poc a poc hem anat descendint fins a passar al costat de les restes d’un cotxe abandonat que coneixíem de visites anteriors. Hem passat pel Corral de Cendra on el foc es va aturar i hem fet una curta visita a la Cova Negra, una cova amb signes d’ocupació per part de pastors. El camí estava completament desfet per l’acció combinada de les motos i l’aigua. Justament aquell matí havíem vist un motorista fent trial per aquesta zona. Ens ha costat molt passar aquest tram convertit en una canal i amb signes de rodes. Hi ha que li importa poc la natura. Poc més es pot dir.

Era hora de tornar, el dia s’havia tornat gris i fosc i anunciava dies de pluja. La tardor és bonica per aquestes serres que a poc a poc anem coneixent en cada visita.