La Valleta de Polop.

fotos

No és difícil veure en determinats programes de televisió la passió amb la qual persones adoptades busquen familiars biològics que mai han conegut. Pense que la creació de la nostra personalitat també naix del reconeixement dels orígens. Una vegada vaig fer una xicoteta enquesta sobre els huit cognoms dels iaios de la meua filla i vaig poder comprovar com som típics entre les gents de les comarques centrals del País Valencià. En el meu cas puc rastrejar avantpassats per Gandia, Xàtiva, l'Olleria, Vilallonga o Beniarjó en comarques que són veïnes i que comparteixen una història i relacions molt estretes.

Sempre havia pensat que el meu cognom Polop podria vindre lligat a Polop de la Marina, ja que desconeixia que existia la Vall de Polop. Ja fa uns anys, lligat a les meues rutes per les muntanyes i als amics de la zona, vaig saber d'ella. Noms de llocs idèntics amb un dels teus cognoms et fan pensar d'algun avantpassat que va abandonar la zona i en arribar a un altre lloc va ser dit com el lloc d'on venia. Ignore si eixe va ser el cas, però sembla una idea bonica tornar a un lloc on algun avantpassat va viure.

Vam aparcar en un ramal anul·lat de l'antiga carretera comarcal. La llum era certament espectacular amb la combinació d'un sol acabat d'eixir pel crestall del Menejador, els núvols plomissos i boires que endolcien els camps amb herba verda, els arbres de fulles roges o grogues de la tardor i les carrasques de troncs poderosos i fort traç obscur. 

Aquell matí em sentia content de caminar pels senders argilosos aleshores coberts d'una capa de gotes que ens mullava tota la roba i tolls fangosos on relliscar sense control. El paisatge em recordava al d'Alemanya amb les seues ondulacions, els prats i les línies d'arbres. L'imponent edifici de la Font Roja podria ser en aquest cas com un castell de Neuschswanstein que surava entre bancs de boira destacant-se en un forat en el núvol contra la claror de les primeres llums.

La Vall de Polop és una plana irregular d'uns deu quilòmetres de llarg i uns tres d'ample entre els Parcs Naturals de la Mariola i de la Font Roja. Comprén diverses partides en un enclavament entre els termes d'Alcoi, al qual pertany, Ibi, Banyeres, Onil i ja més lluny Bocairent. Es podria dir perfectament que té una relació directa amb la Safor perquè el riu Polop i el Troncal són afluents del Serpis, el Riu d'Alcoi com sempre s'havia dit, que passa a pocs metres de ma casa i ha sigut sempre per a mi un company de vida.

D'un aspecte paregut en cert sentit a la Vall d'Albaida manté, a pesar de la urbanització Montesol, un aire rural on el mas és la unitat de domini del territori. Efectivament, el principal patrimoni cultural de la vall són els seus tradicionals masos, la immensa majoria de les quals tenen diversos segles d'antiguitat i algunes en concret posseeixen un indubtable valor arquitectònic. En aquest sentit, cal destacar que alguns masos també posseeixen ermites pròpies construïdes entre els segles XVIII i XIX. 

L'estat de conservació és molt variable, però tots mantenen eixe imponent aspecte senyorial lligat als propietaris que havien fet diners amb la indústria alcoiana, però que volien tindre terres i dominis com antics senyors feudals.

Vam passar per un primer mas amb una capella dedicada a Sant Jaume amb la data de 1879. La capella semblava en desús, encara que sí que hi havia signes d'ocupació en forma d'andròmines disseminades i un parell de vehicles a la porta.

Calia anar amb cura perquè el fang d'argila blanca era relliscós com el greix. Els gossets anaven completament banyats per tanta carrera amunt i avall per l'herba. Fent-nos la festa ens embrutaven els pantalons més i més.

Passant pel mas de L'Hontanar hem arribat a una zona de bosc ombrívol. La ruta que havíem agafat per al GPS no estava ben dissenyada i vam haver de passar un vessant quasi camp a través botant pins caiguts i intentant trobar camí on sols hi havia matoll. Anar ben equipats de mapes ens va permetre anar cap al sud i interceptar la pista forestal que, ja en terme d'Ibi, ens portava al Pou del Barber una de tantes neveres de les nostres serres, en aquest cas restaurada fa poc i amb la cúpula ara intacta.

En fotos del seu aspecte passat, aquest pou de neu es veia completament cobert de matoll,  ara en canvi té un aspecte completament nou. La cúpula del pou de neu, amb el pas dels segles, presentava les típiques clivelles de gallons de taronja ocasionats per l'empenyiment que aquesta transmet als murs. La falta de lligat o cércol provocava que no resistira adequadament els empenyiments i tendint a obrir-se, la qual cosa va provocar l'esquerdament de la cúpula.

Nosaltres vam aprofitar l'ocasió per a esmorzar i fer-nos la copeta amb la qual brindem la bona companyia. Era ja moment d'anar descendint al costat d'un crestall de pedra per un bosquet quasi màgic decorat per líquens que cobrien les branques dels arbres.Hem vist un mas habitat i en bon estat tant com un altre ruïnós dit el Mas de Bonavista amb els ferros penjant d'una façana morta i cega, amb tots els vans tancats amb rajola. Per una de les bandes el sostre havia caigut mostrant ja el primer indici d'una ruïna completa. És el destí d'aquests edificis en el moment en què s'abandonen i les inclemències meteorològiques deterioren la seua estructura.

Molt més curiós ha sigut el mas de Pardines tancat amb reixes impressionants. Ja un dels accessos tenia maquinàries, contenidors i peus de fanals. Per tots els voltants hi havia restes de carreus d'edificis enderrocats, abeuradors de pedra, columnes, una banyera de marbre, bigues rosegades pels corcons, teules, negres llambordes i rajoles artesanals. Era com el camp d'un col·leccionista de peces arquitectòniques. Una mena de finca del ciutadà Kane que ha arreplegat i acumulat milers de peces amb una finalitat per a mi desconeguda. És per al mateix mas? Material per a revendre? Qui sap de la ment humana i els seus càlculs. L'accés és per pistes complicades, però algun vehicle gran ho ha portat tot. El que he dit. Qui sap!

Ja havíem fet una gran part del camí. Hem eixit a una carretera i, seguint la ruta prevista, ens hem endinsat en un camp que, malauradament, era un fangar pegallós com una merenga. Poc ha faltat per a quedar-nos apegats com una mosca.

Aprofite ara que estem quasi al final per a contar-vos les aventures dels habitants de la zona de les quals l'amic Carles m'ha fet partícip.

Va la primera: Un senyoret havia llogat una colla de treballadors. El cas és que va nevar i amb totes les dificultats van arribar perquè la feina era necessària per a calmar la fam a sa casa. El senyoret tot i la necessitat no va tindre compassió i els va acomiadar dient que no li feien falta. En aquella època no anaven amb contemplacions.

Un home tan gran amb una parla simple com un indi de pel·lícula li van ser confiscades les cabres a la guerra. Armat amb un garrot va baixar a Alcoi a la caserna de la Guàrdia Civil i va fer un cop a la taula. Va dir a la seua manera — cabres meues tornar, si no, jo trencar cap a tu —. A les hores ja estava tornant a casa amb totes les cabres.

La tercera història és la d'un masover que va baixar a Alcoi a comprar farina, va deixar el carro a un hostal que hi havia. En carregar els sacs, amb el matxo descansat va iniciar el camí de tornada. L'animal, animat recomfortat amb el descans, no va voler parar quan un municipal va indicar que ho fera perquè estava regant el carrer. Aquest amb la mànega li va banyar els sacs de farina. El masover va abaixar i la va mamprendre amb el municipal. Va arribar un segon oficial de l'autoritat en bicicleta i se'l va emportar a l'ajuntament. L'alcalde li va posar una multa d'un duro per "l'hòstia" que li havia pegat. El masover orgullós va retrucar — si arribe a saber que les hòsties costaven un duro li haguera arreat dues!

—La darrera anècdota és sobre un home de la noblesa que tenia un mas. Acompanyat del seu masover i un altre volia impedir que caçadors furtius armats entraren als seus dominis. El tercer home va dir que ell no necessitava escopeta que ho feia sense més eines, com va demostrar allí mateix  agafant unconill amb les mans. El comte va dir-no vull que cap caçador amb escopeta, ni aquest home, entren en les meues terres-. Això passa per parlar més del compte.

En fi, historietes de la Vall de Polop que espere que us hagen obert la imaginació. Tal vegada algun dels protagonistes va ser un avantpassat meu. Qui sap!De moment vam fer la darrera fita del dia: l'Ermita de Polop. En una petita avinguda arbrada s'alça un edifici de bona factura davant del qual es troba una imatge de Jesucrist sobre tres columnes clàssiques. L'ermita va ser construïda en el segle XVII o XVIII per a donar servei religiós a les masies de la vall i ara és un lloc amb bona vista en la part més alta de Polop.

I així va concloure la nostra visita. Aquest és el relat i les imatges que l'acompanyen. Si heu arribat ací i si vos plau, podeu deixar els vostres comentaris.