Vida i mort al Tossal del Rabat

fotos

Tinc la sort de viure en un extrem del poble des d’on es veuen les muntanyes al sud de la Safor fins al puntal piramidal del Montgó. Molt més modest és el cim del tossal del Rabat, elevació sobre la plana que fa de fita entre Rafelcofer, L’Alqueria de la Comtessa i La Font d’En Carròs. Amb 176 metres d’altura i poc més d’un quilòmetre de llargària es destaca per la potent creu de ferro que es va instal·lar a finals dels anys noranta del segle passat. Durant el confinament de la pandèmia era un punt magnètic en el nostre camp visual. Tan a prop i tan inaccessible per les prohibicions de moviments.

La cima plana, i part del vessant Sud i Nord, conegut com a Pla de la Creu, estan ocupades per les restes del que va haver de ser una gran població ibèrica de nom desconegut i és de gran riquesa en jaciments prehistòrics datats entre la meitat del S.V a. C i els primers anys del S.I a. C.

En el passat es deia que hi havia “un poble de moros”. Va ser un rector escolapi el pare Leandro Calvo el que es va adonar, en una visita al jaciment, de l’abundància de restes ceràmiques iberes. No seria, però fins als anys finals de la dècada dels setanta que es farien les primeres prospeccions serioses. Es va poder esbrinar la presència d’un poblat molt prop de la via romana coneguda ara com el Camí de Xàtiva.

Com passa a tants altres llocs el recinte era ocupat per una sèrie de cases de planta quadrada, envoltat de muralla i ocupat, suposadament, per l’elit guerrera que dominava la producció dels llauradors que vivien pels voltants. Consta d’unes dues hectàrees i té una visió estratègica que arriba pel sud fins a la plana d’Oliva i pel nord fins Cullera i més enllà. En el vessant nord hi ha una fonteta d’on sols brolla l’aigua en moments de molta pluja.

La zona, com veieu, ha sigut objecte d'ocupació humana al llarg de la història. En el llibre d'història de Rafelcofer explica el nom de Rabat atribuint el seu origen a l'existència d'una caserna amb soldats musulmans d'una orde religiós-militar. En el seu dia es van trobar objectes metàl·lics que ho provarien, però en ser una excavació no científica no se sap realment si eren d'aquesta època o anteriors.

Dit tot açò el Rabat forma part dels meus records en una bona part de la meua vida. La família paterna de la meua dona és del poble i acudim sovint al cementeri a visitar als difunts de casa. Va ser així com vaig pujar, per una senda que naix al costat de la porta del recinte i que arriba fins a la lloma superior. Successivament he pujat a gaudir de la meravellosa vista de tota l’horta de Gandia. La posta de sol és magnífica a l’estiu quan l’astre rei s’amaga per la Serra Grossa i per darrere de la Falconera.

El camí que comunica el centre del poble amb el cementeri és citat en el llibre de Victor Labrado “No mataràs”. Amb el relat ens traslladem a l'any 1936, a la zona de La Safor, on vivia Pepe Cariño un dels més admirats entre els jugadors de raspall de la Safor. Amb la Guerra Civil, i després d'una partida tràgica on el seu adversari juga per la seua vida, el joc s'acaba per a ell. El camí del cementeri va ser l’indret on es van produir afusellaments en els temps de descontrol en plena guerra. Precisament el llibre intenta deixar clar que Cariño mai va estar implicat en aquestes execucions. La meua dona recorda de son pare eixe vessant negatiu del lloc, ja que sa casa estava al cantó mateix del camí en arribar al poble.

Pepe és relacionat amb els maquis de postguerra, sobrevivint d'amagat per les muntanyes de la Safor, jugant al gat i al ratolí amb la Guàrdia Civil. Finalment morí afusellat.

Per acabar amb les històries del Rabat vos parlaré de la solsida que va tindre lloc en la part sud de la muntanya, la que pertoca al terme municipal de la Font d’En Carròs.

A conseqüència de l’intensiu aprofitament agrícola dels terrenys plans d'aquesta zona, el traçat de l'autopista del Mediterrani en aquest tram es va aproximar el més possible a les formacions muntanyenques existents. Així, en el recorregut pel terme municipal de La Font d'en Carròs, va haver-hi pressions locals que finalment van portar a desplaçar el traçat al Rabat.

El novembre de 1985, uns mesos després de l'entrada en servei del tram, es va produir un episodi de pluges intenses que va originar la caiguda del talús en algunes zones. L'entrada d'aigua en el massís rocós incrementa el seu pes, especialment si està constituït per una roca porosa com és la dolomia, i disminueix l'angle de fregament de les eventuals superfícies de trencament per l'efecte de les pressions intersticials. En conseqüència, un talús estable en condicions seques pot tornar-se inestable amb les aportacions d'aigua.

A l'any següent, després de constatar-se el moviment del talús, es va realitzar una campanya d'instrumentació per al seguiment del mateix amb bases topogràfiques, sondejos i inclinòmetres, registrant-se un moviment de 26 cm en un període de dos-cents dies. Un volum de roca de 80 m d'altura, 150 m d'amplària i 20 m de grossària amenaçava de caure's. D'altra banda, el model de predicció de moviments preveia desplaçaments de tal magnitud que aconsellaven la construcció d'una variant que s'allunyara de la zona conflictiva.

Hui queda a la vista un tram d'autopista abandonat i una esquerda monumental que sembla estabilitzada, però que es veu de lluny.

Ahir, precisament, vaig voler apropar-me a veure-la des de dalt. Vaig arribar a un dipòsit d’aigües abandonat i, sense creuar la tanca, vaig veure la magnitud del trencament de la muntanya. Darrere l’autopista, amb centenars de cotxes en dies de molta activitat, recorre la comarca amb suaus corbes que amaguen el tall immens i la pèrdua de terrenys fèrtils en una comarca tradicionalment agrícola com la nostra.

Vaig seguir veient unes fites de formigó amb número i un cercle reflectant segurament instal·lades per a controlar el moviment del tossal. Camp a través vaig arribar a la creu i em vaig entretindre fent fotos dels voltants. La comarca de la Safor apareix farcida de pobles, polígons i construccions. Hem perdut gran part del nostre paisatge tradicional. Els molins, les alqueries, les construccions tradicionals estan perdent-se definitivament. Allà baix l’ermita de Sant Miquel ha sigut afortunadament restaurada. Al seu costat el polvorí de la pirotècnica Borredà.

Em ve al cap aquell maleït quinze de maig del 2000. Em van telefonar anunciant-me l'explosió de la pirotècnia dels cosins de la meua dona. Vaig mirar per la finestra i vaig veure el núvol negre que eixia dels peus del Rabat. En arribar al poble la muntanya estava en flames i les explosions continuaven. A casa de Vicent Borredà tot era un drama. Els amics i parents anaven i tornaven amb plors preguntant per les víctimes. Set morts va haver-hi. Aquell dia el camí del cementeri, sempre tranquil entre tarongers, es veia sacsat per les explosions del polvorí. Va ser un punt i a part en la vida del poble i una fita més en la llarga història humana d’un tossal diminut de la Safor.