El cim del Maestrat. Ares

Baix de la Llotja “Perxe” es troba l’oficina de turisme d’Ares. Vaig entrar i una xica jove ens va cobrar les tres visites guiades. A aquest punt acudien en el passat mercaders i comerciants per a celebrar el mercat setmanal. A mitjan segle XIX es va instal·lar ací una carnisseria municipal de la qual resta l'argolla d'on es penjaven els caps de bestiar. Vam esperar pels voltants en un dia esplèndid amb cels blaus i una tela de núvols estratosfèrics que filtrava la llum de la tardor. Per la carretera ja havíem vist la silueta del nucli de cases, l’església i la mola que una vegada va albergar el Castell.

Diu la web del poble:

“Situat en la comarca de l'“Alt Maestrat” en les últimes estriacions del Sistema Ibèric en la seua part més oriental i sobre un promontori, coronat per les ruïnes del castell, que resulta una magnífica talaia sobre el paisatge muntanyenc que li envolta, es troba el municipi d'Ares amb uns 220 habitants i amb una altitud del seu terme que vària des dels 700 m fins als 1.300 m.”

Ares és efectivament el segon poble més alt de tot el País Valencià i quasi es troba per damunt de molts dels cims coneguts. No és estrany que el clima siga molt gelat a l’hivern i queden ocasionalment aïllats. Em sembla perfecta l’expressió “Les Comarques oblidades” que utilitzen J.Sorribes i David Gil en el seu article a la web Pais Valencià Segle XXI. El regne de la Penyagolosa el formen comarques de progressiva despoblació en detriment de la franja costanera de la província de Castelló. La base econòmica tradicional, agricultura i ramaderia, amb una gran competència en un escenari internacional, sumat a l'atractiu d’una vida a les ciutats lluny del camp ha anat buidant unes terres d’orografia complicada i climatologia dura.

Els que han quedat lluiten per reinventar-se amb producció ecològica, amb segell d’origen i qualitat, tant com amb un turisme rural que busca l’arcàdia perduda. No els falta raó a l’hora de reivindicar el seu paper històric en la constitució del País Valencià i fer d’aquesta bandera una estratègia turística més com és la de parlar de la màgia dels templers i els seus misteris. Culla ha sabut crear un escenari medieval llevant dels seus murs l'emblanquinat tradicional, Ares ha sigut més conseqüent amb el seu aspecte tradicional sent encara un poble de cases blanques que miren des d’un niu d’àguiles la immensitat dels bancals de pedra seca que dibuixen línies en els tossals.

Ares és un poble buit. Els seus dos-cents habitants donen per a què sis persones, lluny d’utilitzar la immensa nau de l’església local, seuen en una capelleta lateral amb una estufa domèstica. Com ens van confirmar a Culla ací tradicionalment molta població ha fet una vida dispersa pels masos que s’escampen per la immensitat de l’ermàs. A més a més la població està cada vegada més envellida. Si el problema és greu al Baix Maestrat, s’agreuja a l’Alt. Els municipis que han quedat lluny de les vies de comunicació encara ho tenen més difícil.

Ares, en correspondència a l’extensió del barri antic, que manifestaria més població, ha passat a tindre 2000 habitants el 1900 als 200 actuals. Ares mira ara a la propera Vilafranca i la dinàmica creada per la fàbrica de calces de Mariclaire o a la comarca veïna dels Ports.

Cal no oblidar que també Ares va ser víctima dels bombardejos experimentals dels Alemanys. L’experiment Stuka que anomenaven en l’article sobre Benassal. Precisament durant la visita, dins de la cova artificial que hi ha dintre de la mola on s’ubiquen les restes del castell, vam saber que va ser refugi de molts pobladors en aquests dies de terror bèl·lic innecessari. Un testimoni d’una dona parlava de la visió inesborrable d’un xiquet, aleshores de la seua edat, que havia perdut les cames i era traslladat ferit. Qui podria haver pensat que Ares seria objectiu militar...!

Sols érem en la visita nosaltres tres i les dues gossetes. La guia, ens va dir que podria fer-nos l'explicació en valencià perquè estàvem com en família. En aquests moments ja havíem vist la Llotja, on vam trobar uns veïns que tornaven a la zona costanera després d’una estada d’uns mesos al poble. La població fuig del fred i el poble queda solitari.

Ares va quedar destruïda per les tropes de Felip V i de l’església de l’Assumpció sols va sobreviure la torre. La imponent façana barroca va ser construïda entre 1717 i 1739. Es van quedar sense diners i l’edifici pateix d’una estructura deficient que causa filtracions i problemes. A més a més és ara per ara desmesurat per a una minsa població que sols plena el temple en dies de festa, bodes i tal vegada soterraments.

En un passeig calmat vam anar pujant al cim de la mola per uns camins ben habilitats. La xicona, estava encinta, ens va dir que el bebé vindria a principis d’any. Vivia a Vilafranca i tenia en projecte una casa rural. Persones joves amb il·lusions de futur.

Poc queda del castell. Sols unes poques restes per terra i algun mur. En el context de la guerra de Successió, una vegada guanyada la mateixa, el juliol de 1708 el nou comandant d’Ares, Monsieur Saint-George, el va fer volar amb càrregues de pólvora i va fer retirar totes les restes del cim per a evitar qualsevol reconstrucció.

Des de dalt es veu el bigarrat conjunt de cases, la Mola d’Ares i aerogeneradors en la distància. Lluny molt més baix queda la ruta dels molins per a senderistes amb gana. També queda per visitar la Cova Remigia. Una altra vegada serà.

Ens acomiadem del nostre viatge al Maestrat. Una experiència molt enriquidora tant pel paisatge com per les persones que ens han anat introduint en la seua terra. Segur que tornarem.