Parc Cultural Valltorta-Gasulla. Abric dels Cavalls. Tírig, Alt Maestrat.

La comarca de l’Alt Maestrat es caracteritza per la seua despoblació preocupant. Venint de la Safor, on quasi els pobles queden a poca distància, ací s’han de recórrer quilòmetres per a anar d’una localitat a la següent. Ens va sorprendre en aquest sentit l'amenaçadora figura de la torre de control de la presó d’Albocàsser que destacava com una construcció alienígena en un entorn d'oliveres i ametlers. Es diu que és un dels cinc centres més perillosos del sistema penitenciari espanyol. Sembla una contradicció que el Maestrat, tan silenciós i rural tinga ací un lloc on el perill i la sobre població siguen una marca de la casa. En hivern ha de ser com una mena de presó a la Sibèria per les baixes temperatures.

Vam seguir el camí per a trencar a l’est seguint una carretera ja en plena natura. A l’esquerra hi havia un càmping que té la particularitat d’oferir habitacions en semiesferes transparents on gaudir de l’espectacle de les estrelles. És clar que uns van a la zona per devoció i altres per obligació.

A pocs metres es trobava la nostra destinació, el Museu de la Valltorta de Tirig. En una zona de camps semi abandonats, i prou plana destaca l’edificació de línies rectes i grans sales. Ens van dir que podíem sumar-nos a la visita que es faria en una mitja hora i aleshores vam entrar a visitar el magnífic museu que, tot siga dit, és completament gratuït. Per a mi va ser una satisfacció comprovar que gran part dels jaciments dels quals es parlava eren ben coneguts per a mi. Hem anat a poc a poc visitant els indrets més importants de la Prehistòria i, fins i tot, conec alguns dels més remots. Cal destacar la reproducció a escala natural d’un ur, un tipus de bòvid prehistòric amb un llom de més de dos metres d’alçada. També la Cova del Parpalló està ben representada amb una foto i un panell que omplin tota una paret del terra al sostre. Per últim es pot veure una reproducció de l’abric dels Cavalls que visitaríem després.

A les dotze ens vam combregar a la porta del museu i vam fer una breu caminada internant-nos en una pista forestal que, passant per una imponent barraca de pedra seca, arribava a la zona de roca plana que de sobte es trenca sobre el Barranc de la Valltorta. El guia un home de cabells esvalotats i aire de científic de pel·lícula va fer una magnífica exposició. El do de la comunicació no tot el món el té i en aquest cas vam trobar una persona amb unes qualitats excel·lents per a fer-nos sentir no tan sol la història sinó també les emocions davant d’una troballa excepcional.

En la distància veiem les passarel·les metàl·liques, les baranes i la tanca que envolten el jaciment. No molt lluny de la cornisa on estàvem existia un accés entre dues parets de pedres en el que era una esquerda gegant que formava un corredor ombrívol que portava per una passarel·la metàl·lica, girant quasi cent huitanta graus fins a la paret de pedra on estaven les pintures que anàvem a veure.

La Cova dels Cavalls es diu així perquè en veure unes figures amb quatre potes van pensar que eren aquests animals. En realitat es tracta d’una escena pintada a la roca, una de les més divulgades de l'art plàstic de l'arc mediterrani de la península Ibèrica, que es coneix com la Cacera de cérvols (altres diuen que cabres) : una bandada de nou cérvols, quasi totes cérvoles i cries, en intentar escapar d'uns batedors s'acosten a quatre arquers que els disparen i en fereixen a algunes. Les figures estan pintades amb pigments de ferro que van ser absorbits per la pedra fins a quedar fixades.

La descobrí el 1917 el pastor de Tírig Albert Roda, i aquest mateix any l'estudiaren Hugo Obermaier i Paul Wernert. La declararen Monument historicoartístic el 1924. Patrimoni de la Humanitat el 1998. Moltes de les pintures foren destruïdes en la dècada de 1920, i només se'n salvà un sol arquer, que havent passat per París va ser dipositat a la Casa Museu Duran i Sanpere de Cervera i hui està cedit al Museu de la Valltorta. L'any 1917, quan es va produir el seu descobriment, existien a l'abric 57 figures en estat de conservació desigual. En anys posteriors l'abric va patir els efectes del vandalisme, amb l'arrancada i destrucció de nombroses figures. El 1994 van fer una campanya de restauració i documentació. El 1998, una nova campanya de restauració permeté millorar l'estat de conservació de la cova, que s'havia deteriorat perillosament.

Arribats a aquest punt tornem al tema del qual tantes vegades hem parlat: la destrucció del patrimoni prehistòric no protegit. Certament a l’abric dels Cavalls es veien les inscripcions fetes durant dècades pels visitants poc respectuosos. Altres van picar i arrancar trossos sencers, també alguns pixaven o tiraven aigua per a veure les figures. Pense que si els haveren deixat no quedaria ni una figura. Allò que és cert és que cal posar-li imaginació per, amb l’ajuda del guia expert, reconéixer i reconstruir tota l'escena.

Les pintures de la Valltorta formen part del que s’ha denominat L'art llevantí, un estil d'art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica (10.000 aC aprox.). Es caracteritza per reproduir escenes naturalistes de caça, dansa i recol·lecció i té un contingut més narratiu: Per a entendre’ns si els humans de Parpalló dibuixaven animals solts, ací es representen escenes senceres amb personatges contant en conjunt una història.

És una manifestació artística d'àmplia distribució per la façana oriental de la península Ibèrica, des d'Osca i Lleida fins a Jaén i Almeria, en què les figures humanes i d'animals, aïllades o formant escenes, es converteixen en protagonistes principals, realitzades sovint amb traços precisos i ben perfilats, amb un farciment interior dels cossos, de vegades uniforme i en d'altres llistats. Aquest estil és habitual en les pintures rupestres de la serra d'Aitana (província d'Alacant), de Bicorb (Canal de Navarrés), del Barranc de la Valltorta (Alt Maestrat) i de la Roca dels Moros (les Garrigues), entre altres.

S'ha considerat propi de la manera de vida epipaleolític caçador-recol·lector. Sembla que el Barranc de la Valltorta portava aigua i era una zona perfecta per a la vida de xicotets grups de unes vint persones que feien una vida sempre en moviment per la zona buscant els millors indrets on trobar aliments.

En cert sentit no són tan antigues, tot siga dit considerant que els Neandertals de les Coves Negra i de Bolomor són de fa 300.000 anys i els de Parpalló de fa 21.000 anys. En qualsevol cas és sempre emocionant sentir estar en el lloc on persones acudien a deixar constància de les seues preocupacions humanes o espirituals. És una sort poder sentir aquestes emocions en un paisatge que si el deixem sense intervindre, canvia poc en milers d’anys.

El Maestrat encara té un aire solitari i rural. Deixant vagar la vista pels penya-segats del Barranc de la Valltorta podem imaginar un ramat de cérvols corrent mentre els caçadors amb astúcia humana s’amaguen per a poder atrapar-los i garantir la seua mateixa supervivència.

És obligació nostra conscienciar-nos per a protegir i deixar intacte i protegit el patrimoni per a les generacions vinents.

Ja era migdia quan tornàvem amb el guia conversant sobre el patrimoni de les construccions en pedra seca. Hi ha milers d’elles en la comarca. És també un patrimoni immaterial de la Humanitat. El coneixement d’aquesta tècnica es va traspassar des del neolític fins a quasi els nostres dies. Hui la tasca titànica dels nostres avantpassats molt ofegada per la vegetació i la desídia. Qui som nosaltres si no reconeixem el que ens van deixar els éssers humans que ens van precedir?