Benassal, Alt Maestrat

El viatge havia sigut preparat en pocs dies i més enllà del titular del lloc on volíem anar, no teníem la idea concreta de moltes coses que ens trobaríem. El dia finalitzava ja i vam anar a una estació de servei on fer gasolina. En anar a pagar vam comentar que no havíem trobat cap en les nostres rutes i calia aprofitar que a Benassal hi havia per tal d'omplir el dipòsit.

Benassal, vista des de l’entrada sembla una població gran, però la tranquil·litat dels carrers ja et diu que no té tants habitants com aparenta. El 1900 quasi tenia 2900 habitants. Observe ara en la pàgina de Wikipedia que ha perdut quasi una tercera part de la seua població en els darrers trenta anys: dels 1444 del 1992 als 1068 que té ara. Possiblement, com passa a molts pobles, alguns no hi viuen tampoc i mantenen l’empadronament per motius sentimentals. 

L'economia ha estat tradicionalment ramadera i agrícola. També va tindre una gran importància el balneari de Font En Segures i l'envasament de les seues aigües. L'artesania es concreta en la manufactura del vímet, una vegada desaparegudes la del ferro, les espardenyes i els teixits.

Vam aparcar a un carrer i ens vam apropar al nucli històric de la població. Un arc morú antecedeix un grup de carrers que s’han restaurat a l’estil medievalitzant de Culla; és a dir, parets sense emblanquinar deixant a la vista la pedra de les parets. Només es traspassa la porta, a la dreta, es veu la Mola, edifici del segle XIII construït probablement entre 1240 i 1250 com a primera residència del primer poblador, Berenguer de Calatarrà. Va ser el nucli del naixement de Benassal. Està situat al nucli urbà primitiu de la població on es pot observar una part de l'antiga muralla i un portal d'accés, l'Arc de la Mola de tradició àrab.

En origen va ser casa capitular, església i cementeri a la part posterior. Al llarg del temps, ha patit diferents canvis d'ús, des d'ajuntament fins a escola. Actualment, en l'interior també restaurat, la planta baixa està parcialment dedicada a l'habitació, i la planta alta, sala capitular, és la seu del Museu Arqueològic de l'Alt Maestrat i consta de grans arcs de pedra i troneres. Es tracta d'una edificació ja restaurada, de dues alçàries amb pòrtic de tres arcs escarsers en pedra sobre suports poligonals. A la lògia hi havia tres xicones i alguns xiquets passaven pels silenciosos carrers.

Vam seguir per un carrer fins a arribar a Església de la Mare de Déu de l'Assumpció, de finals del segle XVII. En entrar vaig percebre que era un edifici reedificat. Efectivament va ser destruïda pels bombardejos dels alemanys de la Legió Còndor, els quals van utilitzar un grup de pobles del Maestrat com a camp de proves dels seus Stuka combinats amb nous models de bombes. Era una història desconeguda. De fet l'atac es va atribuir molts anys a l’aviació republicana. Antony Beevor, el famós historiador britànic, ja va donar a conéixer els primers indicis i va ser un benassalenc, Oscar Vives, el que va tirar del fil trobant una gran quantitat de material inèdit. Els bombardejos van ser un experiment secret dels nazis que, beneït per l’alt comandament del III Reich, hauria provat els efectes d’unes bombes de 500 quilos (i el funcionament dels Stuka) en uns pobles de la rereguarda que pràcticament vivien al marge de la Guerra Civil. Entre el 21 i 31 de maig de l’any 1938, pilots de l’alemanya legió Còndor van bombardejar quatre pobles de l’Alt Maestrat (Albocàsser, Ares del Maestrat, Benassal i Vilar de Canes), fet que va causar la mort de 38 persones i la destrucció de part de les seues cases, sobretot les més cèntriques situades al voltant de l’església.

Vam veure un grupet de dones accedint a l’església. Mai es diria que va ser objectiu militar. Una placa recorda als morts en el lateral de l'edifici. Per instint vaig seguir cap a baix per un carrer passant per la portada del Palau Sánchez Cotanda del segle XVIII. Destaquen els dos bells portals barrocs, el de la capella (Mare de Déu del Pilar) amb magnífiques columnes salomòniques perfectament conservades. A l'interior, amb distint ús segons plantes, queden dues arcades amb restes de pintura i l'escut nobiliari dels Miralles. És encara propietat privada i sols ocasionalment s’obri. És una llàstima que no es restaure i se li done el valor que té.

Vam accedir a una de les torres de la fortificació medieval on hi havia precisament una xicoteta exposició sobre el documental que es va fer dels bombardejos. Una curta visita al safareig i vam tornar a la plaça principal quan el sol ja desapareixia per l’oest. Ens vam fer un café gaudint de la tranquil·litat del poble.

Finalment ha sigut la decadència del món rural el que està ofegant el poble. El balneari no alça el cap. Els propietaris de la benzinera ens conten que aguanten com poden el negoci. Veig l’institut i les seues fotos de graduació. Uns pocs alumnes ixen cada any del poble. Molts segurament no tornaran després dels seus estudis a la universitat.

És complicat per a aquestes comarques crear una realitat econòmica viable, però no per això s’ha de deixar de lluitar per a recuperar la població del passat. De moment aneu a Benassal i al seu balneari. Paga la pena.