La tenda dels cagallons

El Carrer Alexandre VI era part de la meua quotidianitat quan jo era un xiquet. Com mon pare tenia una rellotgeria al Carrer Major sempre anava i tornava al Palau dels Borja, on era la meua escola de primària, per aquest carreró ombrívol i estret. Veig a les notícies que l’edifici que feia cantó davant del Palau ha sigut enderrocat. En la premsa i en les manifestacions dels regidors es celebra el fet perquè feia anys que estava en ruïna i podia ser un perill. El que s’oblida és la llarga història de les seues estances, una vegada ocupades per locals i vivendes.

Tot just al cantó hi havia una botiga de les d’abans, amb llum de neó, sol de taulells hidràulics i plena de calaixos i prestatgeries de fusta que, encara als anys setanta, no havia canviat el seu aspecte de principis de segle. Portava com a títol de la seua activitat "Bazar".El propietari recorde que li deien Maximino. Era un home ja major quan jo hi anava a la seua tenda de joguets i articles de broma. Sí, aleshores hi havia qui sobrevivia amb una tenda que hui sembla no existir enlloc, més enllà de la ubiqua Amazon. L’aparador de la tenda mostrava els diferents objectes que, imitant els autèntics, enganyaven una víctima a costa de les rialles del bromista. Mosques falses per a posar en el menjar, bombons amargs, caixes amb trampa per a pillar els dits o tantes altres idees malévoles. Pense que jo era realment un bon xiquet, però entremaliat, inquiet i somniador. Tal vegada fora que la malifeta em feia sentir poderós davant dels altres pillats per un més llest que ells, no sabria dir perquè m’atreia tant això de les bromes. La tenda de Maximino era aleshores un lloc ple de màgia on comprar una pilota de goma, una bomba fètida o un cagalló fals. Els propietaris espigolaven per les prestatgeries i els calaixos de fusta fins traure la cosa demanada.No eren especialment extrovertits per a portar el negoci que portaven. De la dona recorde les seues celles tatuades. Segurament tenia poques, o no en tenia cap, i havia recorregut a eixe estratagema de coqueteria femenina. Si recorde bé, sa casa i la tenda estaven unides per una porta i atenien en batí d’anar per casa.

Les bombes fètides que venien a ca Maximino eren unes ampolles de cristall marró amb un líquid dins que feia olor de ous podrits. A dos locals de distància del meu pare es va instal·lar una joieria rellotgeria més moderna que la nostra, la qual encara tenia l'aspecte i cartelleria dels anys vint i el nom del meu iaio. Un dia vaig decidir acabar amb ells i la seua injusta, als meus ulls de xiquet, competència amb els meus superpoders. Llançaria una bomba fètida i tota la clientela potencial fugiria per a anar a la nostra. Així ho vaig fer i, com un comando en acció de guerrilla urbana, vaig tirar una bombeta a la porta. Òbviament, no va obtindre cap resultat i vam seguir anys i panys suportant gent que s’enganyava i venia a la nostra preguntant per la d’ells, per exemple.

El segon article que recorde haver comprat va ser un cagalló que em fascinava pel seu realisme allà a l’aparador de la tenda. El cas és que era molt car! Valia vint-i-cinc pessetes i jo, que no era gens estalviador, no tenia prou diners. Astúcia de xiquet vaig fer una peregrinació per on estaven els meus oncles i, amb l’excusa de “vinc a vore-vos”, vaig replegar duro a duro els diners que em faltaven. Mon tio Joaquim i mon tio Salvador estaven en la gestoria que tenien. Anava, els feia dues besadetes i una monedeta a un i després a l’altre i ja tenia el que necessitava.

No vull pensar com demanaria aquell cagalló fals en la tenda. Tal vegada li diguera vergonyós a En Maximino —Vinc a comprar una caca com la de l'aparador. — Una vegada la tenia, gaudia de la innocent broma de veure les reaccions dels altres. Per què als xiquets els agradaran tant aquestes coses escatològiques?

L’edifici, donava també al carrer del Palau Ducal, en un lloc on l’any 36 es va produir un tiroteig entre milicians i guàrdies d’assalt amb resultat de moltes morts com així es conta en el llibre “Revolució i guerra a Gandia”.

Més o menys l’edifici arribava al punt mitjà del carrer i és per eixa part on va ser també molts anys la seu del locutori local de Telefònica. Recorde un local amb una llum càlida encara obert quan jo era xiquet. No tot el món tenia encara telèfon i supose que, a més a més, moltes connexions es farien de forma manual amb operadora que estaria assabentada de molts secrets dels clients. Milers de converses passarien pels fils de coure de les línies fins el seu tancament. Encara no fa tants anys hi havia un cartell que indicava que hi havia un locutori quan aquest ja no existia.

Ja la següent casa, ubicada en altre edifici que ara tampoc existeix,  era la de la Ferreteria Domenech. La botiga tenia eixe aspecte caòtic, però a la vegada controlat i ordenat que tenien abans aquest tipus d’establiments. Els empleats portaven una jaqueta blava per a no embrutar-se. Era com sabeu una altra manera de vendre, d’atendre, de viure en general.

Per la banda sud el carrer tenia diversos locals i alguna escala. La impremta Muñoz, l’escala de la clínica del Doctor Adolfo Muelas, la porta posterior del forn de Montaner, la porteta de la tenda de salaons, sempre amb una olor característica als adobs i andròmines dels embalatges. Ja al cantó hi havia una tenda de material elèctric, pense que de la família Masip.

Alguna vegada vaig poder accedir a les cases de dalt de l'edifici ara derribat, perquè un dels meus companys del club de natació, vivia amb sa mare a la primera planta. Es comentava amb certa gravetat censora que sa mare, era separada. Aleshores el divorci no existia i qualsevol cosa que es semblara, era vist de forma negativa. Ell era un xiquet amb ulleres, pense que una mica més major que jo, alt i flac i jo diria que tímid. Alguna vegada vaig jugar amb ell animat pels meus pares que van voler que el xiquet entrara al club de natació amb un amiguet. Una vegada, tornant d’entrenar a la piscina del Camping Caudeli, anava en el nostre cotxe i vaig veure que feia uns sobtats girons de cap a la seua dreta. No me n’havia adonat mai que tenia un tic i li vaig dir — Què fas? — En arribar a casa em van bonegar dient que aquestes coses no es preguntaven.

No he sabut més mai d’ell. De la mateixa manera que van vindre a la meua vida van marxar. Aquell contenidor d'existències personals hui és ja un record. Diuen que caldrà refer les façanes com eren, però seran com un fals decorat que imita el que va ser.

Quantes històries, passions, dolors, il·lusions i records lligades a un edifici. Més encara si pensem de la seua funció com a locutori. Ens agrada pensar que les parets veuen i escolten. Cada rajola o bloc del mur seria en aquest cas una troballa si ens contara el que havia escolat.

La pala desfà els murs i apareixen portes, estances buides, colors, taulells. Es descobreix un pati interior amb arbres, cuines buides, banys, escales. La pols puja al cel i les veus del passat van dissipant-se en els darrers dies de la tardor d’aquest any.