Assortiment d’Ibèrics VI: El pescater d’Olivenza

El dia ja moria amb el sol desaparegut i el cel banyat de roses i blaus. Estàvem guardant cua junt en el famós elevador de Santa Justa quan vam veure davant de nosaltres una parella d’edat semblant a la nostra. Ella portava un mocador de què s’usen quan algú està en tractament de quimioteràpia, ell amb el cabell quelcom arrissat i encanudit. Els espanyols ens reconeixem amb facilitat i la conversació va sorgir espontàniament.

Tal com em van dir a Llatinoamèrica els accents ens delaten i sense dubtar vaig saber que havien de ser valencians o catalans. Eren fills d’extremenys criats a Catalunya i per això catalans de cor partit entre les seues arrels i la terra de la seua infància. Prompte va arrancar a parlar ell en el seu català oriental i jo amb el meu valencià. Cadascú amb el seu vocabulari i la seua forma de donar cadència i terminacions a frases i verbs. Se li notava feliç de tenir l’oportunitat de parlar en una llengua que gaudia en poder utilitzar més enllà del seu àmbit domèstic. La meua esposa i la seua van parlar en castellà.

Feia alguns uns anys, ja en plena crisi, que havien obert una pescateria en Olivenza i sembla que no els anava malament. Com sol ocórrer amb els emigrants eren xarnegos a Catalunya i catalans tolerats en Olivenza. En la intimitat de la família parlaven als seus fills en català, actitud aquesta que era censurada per alguna que una altra intolerant clienta si gosaven fer-ho en públic. Que conste que et comprem el peix perquè el portes bo deien amb aqueix cantarella que moltes vegades es dissimula com una broma però que en ell fons rossa l’amenaça velada.

Compartíem una visió prou comuna del conflicte per la independència de Catalunya. Ambdós pensàvem que els polítics estaven enrocats en postures salvatges que obrien les ferides més que tancar-les. Era aquesta una guerra que va començar amb paraules poc afortunades i a poc a poc s’acosta a l’agressivitat i a les postures de no retorn. Malaptesa i menyspreu per la diferència per part de Madrid, un sistema autonòmic mal concebut en el seu repartiment de càrregues i un president català agitant la bandera de la independència per a ocultar una política de retallades que estava asfixiant als seus ciutadans. Era indubtable que el sentiment independentista guanyava adeptes com es demostraria uns dies després en l’Adiada. Ell es manifestava partidari d’una banda en un estat autonòmic o federal, ambdós pensàvem que seria donar-li un encaixament econòmic donades les profundes relacions empresarials, però els seus fills, estudiants a Catalunya, ja apostaven decididament per la ruptura.

Amb coherència criticava la postura dels seus veïns de la què va ser ciutat portuguesa en el seu temps. En Olivenza es parlava o xampurrejava el portuguès que s’ensenyava en els instituts. Ningú es molestava a preguntar si l’interlocutor l'entenia o no . Directament l'utilitzaven amb naturalitat i sense complexos. Com podia ser llavors que el català es considerara com un idioma que si es parlava era mal vist? Hi ha, definitivament, una antipatia contra les llengües pròpies diferents del castellà macerada després de segles de prejuís en un estat que mai s’ha molestat a considerar la diferència cultural i lingüística com a riquesa i no amenaça. El castellà, molts castellans, consideren que tenen dret a què se’ls parle en la seua llengua, però només alguns fan l’esforç d’intentar aprendre encara que siguen unes paraules. La contínua obsessió dels governs conservadors de les Illes Balears i de la Comunitat Valenciana és la negar una realitat cultural que de fet és diferent de la de Castella o de la de la resta de regions d’Espanya. La Confederació Helvètica ha entés que és un país de cantons ben diferenciats i que per a estar units han de reconèixer la diversitat. És normal, per tant, que un estudiant aprenga una de les llengües de l’estat més enllà de la seua pròpia i ningú, fins on jo se, se’l qüestiona.

Vaig pensar en la parella de catalans. Amb referències culturals a Extremadura i Catalunya, amb fills independentistes haurien de fer front al dilema de la seua pròpia identitat i ciutadania si es produïra eventualment una separació. Jo mai m’he sentit mai estranger a Catalunya, com no m’ha ocorregut a Extremadura o a Castella. En realitat sempre m’he sentit més ser humà del planeta que ciutadà d’un país. Per això em sentiria  estrany creuant el Cènia i pensant que estic en un altre estat. Però vist allò que s’ha vist en la història d’Europa tot pot arribar si és possible. Recorde els casos de l’antic Imperi Austrohongarés, Txèquia i Eslovàquia amb un procés pacífic o l’esvoranc de l’antiga Iugoslàvia. En la història qualsevol final sempre és possible. Joseph Roth en els seus llibres parlava de la pèrdua de la riquesa d’un estat plurinacional convertit en un col·leccionable d’estats amb una raça i una llengua. Realment la tolerància en la diferència em pareix molt més avançada que aqueix encabotament en la imposició. La qüestió era si estàvem o no preparats per a viure en una Europa dels pobles on la riquesa multicultural siga la que ens fa grans. Em tem que encara hi ha molt que fer per a arribar a la superació de pors i egoismes.

L’ascensor es va detenir. Va eixir el grup que baixava i ens va correspondre entrar a nosaltres. Ens vam acomiadar afablement i vam abandonar aqueix moment i aqueix espai que la fortuna ens havia fet compartir.

L’elevador pujava per l’interior de l’estructura neogòtica de Raoul Mesnier entre finestrals de ferro forjat i formes medievals. Dalt una xicoteta escala de caragol que provocava vertigen, permetia accedir a la plataforma superior amb meravelloses vistes al Castillo de Sant Jordi, Rossio i els barris de planta ortogonal, Baixa, nascuts després del terratrèmol. Estàvem en ple inici del barri del Chiado una vegada destruït per l’incendi del 25 d’agost de 1988 que va afectar tota la zona. L’estructura de fusta que havia de protegir els edificis dels terratrèmols va ser past de les flames en una batalla que va durar dies i que va desbordar els bombers. Divuit immobles convertits en runes fumejants, dues persones van morir i altres setanta-tres van quedar ferides. Precisament va ser la placeta do Carmo, a la que s’accedeix des de l’elevador, la que va fer de tap impedint l’arribada primerenca dels bombers. El succés que va marcar a Lisboa encara és recordat en exposicions temporals en complir-se el quart de segle uns pocs dies abans d’arribar nosaltres.

Aquella nit la plaça do Carmo tenia un ambient deliciós. En un costat hi havia un grup de jóvens músics interpretant temes mestissos amb elegància i gràcia en un espai replet de terrasses de gent prenent una copa i xarrant com només se sap fer en el sud. Enfront de l’edifici gòtic que dóna nom a la plaça molts xiquets patinaven enfront dels focus que il·luminaven la porta d’arcs apuntats. La temperatura era ideal i ens vam animar a continuar pujant fins al mirador de San Pedro d’Alcántara, un complex de dos jardins en dos nivells escalonats. A aqueixes hores de la nit comencen a arribar grups de gent jove que se seu en els bancs, en l’herba o pren unes cerveses en les terrasses dels quioscs.

Per la nostra part els vam copiar la idea a aquells que entraven en un restaurant japonès d’on eixien amb caixes plenes de menjar per a portar. Ens vam seure davall un arbre, al fresc de la nit veient l’agradable ambient. Era un plaer gaudir de menjar amb senzillesa en el banc d’un parc deixant vagar la vista entre el mar de teulades que es tancaven per l’est amb el tossal del castell.

Era tard i vam baixar junt amb el tramvia de cremallera per un carrer amb pendents de vertigen. Vam decidir caminar cap a l’hotel. En els aparadors de l’avinguda de La Llibertat, marques de renom i preu exclusiu, mostraven peces de roba i complements amb quantitats que passaven amb escreix el sou mínim d’un treballador. Sempre hi ha gent que pot permetre’s el luxe. La crisi és com una carrera de cotxes. El que va en un vehicle lent i vell és enrotllat, els de gamma mitjana pateixen colps però segueixen i hi ha un grup que gaudeixen de carril exclusiu i pateixen rarament les girades de l’economia.

Poc més que caminar i retirar-se una vegada més a l’hotel.