Assortiment d’Ibèrics V: Solucions per a viatgers amb poc de temps

Vam esgarrar el plàstic, vam traure els auriculars negres i vam canviar al canal tres. Una locutora explicava en castellà la història de la ciutat amb un accent molt correcte, però amb diverses paraules fora de lloc que evidenciaven que no era espanyola. Escoltant un relat en sincronia amb el nostre, però en el seu propi idioma, la resta de turistes cabotejaven amb les sacsades i les revoltes de l’autobús turístic. Era una solució senzilla per a recórrer la ciutat en quatre rutes circulars si es disposava de pocs dies com en el nostre cas.

Vam anar recorrent barris cap a l’oest mentre la pista d’àudio parlava de les excel·lències del passat i el present de Portugal i de la pròpia Lisboa. Escoltàvem la versió portuguesa de la seua història i de la "guerra d’alliberament" contra els "castellans", així ho deien ja que no parlaven de espanyols. Durant els huitanta anys entre 1580 i 1640 en els que la Península Ibèrica va tenir un rei comú Portugal va anar veient una pèrdua de poder i influència i va decidir finalment desfer el vincle amb la corona hispana sempre dominada pel major pes de Castella. El Comte Duc d’Olivares va escriure en un memoràndum.

Tinga La vostra Majestat pel negoci més important de la seua Monarquia el fer-se Rei d’Espanya; vull dir que no s’acontente de ser Rei de Portugal, d’Aragó, de València, comte de Barcelona, sinó que treballe per reduir aquests regnes que es compon Espanya a l’estil i lleis de Castella sense cap diferència, que si La vostra Majestat ho aconsegueix serà el príncep més poderós del món.

Pareix que aqueixa mentalitat centralista es va gravar a degolla i segueix en l’ADN cultural de molts espanyols. Portugal es va divorciar a temps i avui ningú discuteix la seua identitat com a nació i cultura. En tot cas, en temps en què lleis i directrius europees van dibuixant legislacions i usos cada vegada més comuna i fronteres cada vegada més invisibles pareix que les peculiaritats legals van perdent sentit i s’alça, com sempre, la qüestió del repartiment econòmic que està en el fons de quasi totes les discussions europees. Pareixia que en condicions semblants els portuguesos havien trobat el seu randa amb els veïns sense ser qüestionats. Havien aprovat la revàlida europea convalidant de pas la ibèrica.

Viatjant cap a l’est vam passar pel tram d’autopistes i vies del ferrocarril que enlletgeixen la ribera nord de l’estuari fins l’arribada a l’esplanada que alberga una de les zones més visitades i més icòniques de la capital portuguesa. Vam decidir seguir el trajecte canviant de direcció fins que ens vam abaixar enfront de la Torre de Belem.

Allí estava, surant a contrallum en una cala artificial i connectada a terra per un pantalà completament fora que lloc front al potent monument de pedra amb tota la seua grandesa intacta d’altres temps. La multitud estiuenca anava i venia pel passeig. Alguns xapotejaven  entre les petites onades mentre que altres es feien la foto testimoni requerida a la que només li faltava el lema “jo vaig estar en la torre de Belem”. Només faltava el nano d’Amelie per a estar tota la família.

La torre va ser creada per a formar part d’un sistema de defensa de l’estuari comptant amb l’artilleria i seguint les tècniques desenrotllades en el Renaixement. A un costat i a un altre del Tajo es van disposar torres que podien arribar en el seu foc creuat als vaixells enemics que es decidiren a atacar el port lisboeta. Amb el pas dels segles va anar llanguint una vegada inútil la seua funció i va tenir els més diversos usos. La torre és avui un deliciós monument que ha superat la seua funció original per a convertir-se en referent de l’arquitectura portuguesa i per tant mundial. Francisco d’Arruda, l’artífex de la mateixa, va saber combinar un programa icònic amb referència a la nació portuguesa, decorant una estructura esvelta de gran dignitat i amb una decoració preciosista i rica sense arribar al tedi. Bona nota haurien de prendre els arquitectes moderns que s’excedeixen moltes vegades en un volum que no està justificat per la funció de l’edifici sinó en el desig del seu creador de donar-se importància.

Vam seguir la cua de pantalons curts, sabatilles i càmeres digitals per a explorar els amagatalls de la fortalesa entre ecos en tots els idiomes. Com totes les talaies defensives, la seua posició estratègica la dotava de meravelloses vistes, en aquest cas del pont 23 d’abril, la ribera sud i la boca de l’estuari. Era un dia solejat i calorós de llum dura que retallava la randa pètria de la torre. Les angostes escales es controlaven amb un semàfor que restringia els aforaments. A càmera ràpida un dia en la torre seria com un ball de figures repetint les mateixes favades. Visita als canons dels baixos i soterranis, terrassa, primer pis i lògia, segon pis, vista xemeneia, terrassa superior, vista de la torre de control de l’estuari, els Jerònims, foto amb els xiquets, foto al monument dels descobridors, cua, esperar, i eixir. 

Caminant cap a l’est es travessen nous embarcadors en el que una vegada van ser les platges des d’on van eixir les naus que van recórrer el món, avui repletes de iots de recreació i urbanitzades amb cura per a unir i dignificar l’espai que hi ha entre la torre i el Monument als Descobriments. Per les seues dimensions, desmesurades, i concepció és una construcció entabanadora. Amb formes que recorden a les caravel·les, representa un grup de personatges històrics a escala ciclòpia a major glòria de l’imperi portuguès que de segur deixen amb la boca oberta a xiquets, jubilats i ànimes senzilles. Monument d’una dictadura amb ínfules glorioses. La plasmació en pedra d’aqueix orgull patri tan perillós que uneix a pobles per a anar a espletar terres llunyanes i que convenç els cadells d’anar a morir en guerres colonials que finalment a res van portar. Els herois de les històries nacionals, Nelson en la seua columna, Jaume Primer en el Parterre de València, Colom assenyalant el mar o Napoleó en el seu panteó són falsificacions parcials o, al menys, interpretacions interessades que unflen l’orgull, inflamen el cor i ennuvolen la raó. Les llegendes nacionals ens fan sentir part d’un grup i per extensió diferents d’altres grups amb la seua pròpia iconografia. La vista de l’heroi fa somiar amb aventures. No hi ha més que veure les cares exultants dels reclutes que van anar a la Primera Guerra Mundial per a entendre el perill d’aqueixa exaltació simbòlica de les gestes de conquista. Probablement en el cap dels exploradors i reis representats estava més l’ambició personal i el desig de riqueses que és per desgràcia el que mou el món. No se’ls pot jutjar amb cànons moderns ni per a bé ni per a mal. Ni herois ni vilans sinó gent del seu temps capaç, això sí, d’emprendre gestes sorprenents que van canviar el món. Aqueix és el seu mèrit.

Creuem les avingudes per un subterrani i vam aparèixer en els parcs que acompanyen el meravellós Monestir dels Jerònims de Belém. Era temps de descansar i, per això, ens vam muntar novament en una ruta amb microbús que ens va portar pels tossals pròxims replets de barris elegants i ambaixades. Vam passar prop del jardí botànic i ens vam donar la volta en arribar al Palau d’Ajuda amb la seua fatxada coberta de bastides i els seus jardins descuidats. Si Lisboa sorprèn és perquè combina bellesa amb el màxim abandó a pocs metres.

Prop del famós monestir vam dinar en una hamburgueseria amb una terrassa amb coloms carnívors que més aïna pareixien els pardals de Hitchcock. Els turistes els espantaven a manotades però ells tornaven amb desvergonyiment a posar-se en les taules o en el cap dels comensals. Els coloms pareixien descarades aus de presa que no temien els sers humans i que miraven amb mirada al mateix temps en guàrdia i al mateix temps desafiants.

El Monestir dels Jerònims té merescuda la seua fama monumental. Si ja l’exterior sorprèn per les seues dimensions i rica decoració, l’interior sap combinar la dignitat de l’estil gòtic amb el treball de randa llaurada en pedra que sent ric mai resulta carregós. L’església, fosca com una cova, s’il·luminava pel rosetó del costat occidental i projectava una llum dramàtica sobre el Crist del cor. El sostre era una espectacular volta de creueries sobre pilars que es retallaven a contrallum com negres estaques clavades en un sòl de lloses brillants, polides pel pas de milers de visitants.

Vam eixir enlluernats a l’exterior i vam completar la nostra excursió amb la compra dels inevitables pastissets de crema típics del lloc. Fidels als rituals els turistes de tots els colors compren uns deu mil pastissets diaris. El local, atès per pulcres i aqueferats cambrers amb davantal negre té la seua gràcia amb el seu aire de local de tota la vida i els seus taulellets de ceràmica blava. Una altra atracció més del parc temàtic anomenat Lisboa.

Era hora de tornar i vam desfer el camí de l’anada fins a arribar a la Plaça del Comerç. Esgotats de tot un dia deambulant ens vam muntar en el tramvia de línia circular inclòs en el preu del bitllet turístic i ens vam deixar portar pel barri d’Alfama on passàvem tan pegats a alguns edificis que podíem tocar el número en la fatxada o els baixos dels balcons amb tan sols estirar la mà o sorprendre alguna veïna en el saló de sa casa veient la televisió. Lisboa canviava davant dels nostres ulls com si fóra una projecció de les què es passen mentre els protagonistes d’una pel·lícula viatgen en un vehicle en moviment. Des de la nostra posició, un poc més elevada del carrer, entràvem i eixíem de les fruiteries, carnisseries o barberies per les quals passàvem. Els natius ens miraven amb una mirada furtiva desposseïda de tota curiositat a força del costum. El tramvia recorria els tossals arribant a la part alta de Chiado, ja enfront de l’església dels italians. Vam veure l’encreuament replet de transeünts, músics dels carrers tocant música de sabor africà, ganduls endropits pels racons i gent de compres abans de seguir el amb trontoll a contrallum del tramvia. El sol adquiria el to càlid i penetrava entre els carrers per a dibuixar fort contrasts. Un adult i un adolescent queden congelats en el temps i el moment...

Viatjar és avui en dia com anar a un parc temàtic en què més que viure el lloc i la seua atmosfera més aïna es tracta de surar en una bombolla artificial on tot està previst, on es repeteixen els rituals suggerits en les guies i els fullets del viatge. Dóna igual la llengua i el país de procedència. Cada vegada ens pareixem més. L’idioma manté la separació nacional, però les cultures es fan uniformes a la carrera. No se si realment li interessa a la majoria tanta informació històrica amb què les benintencionades visites guiades ens atibaquen. Tots la vam rebre, cada u en el seu idioma favorit. Perquè viatgem? Tal vegada la resposta és la que dóna Truman en la pel·lícula que porta el seu nom. Perquè mai hem estat allí, perquè viatjar és sentir que viure no és sempre aqueixa sèrie repetida de dies grisos de la casa al treball. Viatjar és comparar, veure la teua realitat en perspectiva i comparar, cultures, menjars, essers humans. Viatjar és descobrir que som tan iguals com diferents però que finalment el nostre xicotet racó del món no és més que un tros del continu continental i que l’ADN de qualsevol habitant de la terra està relacionat molt més del que volem reconèixer.