Assortiment d’Ibèrics III: La màquina del temps

Carlos Sobera assajava en un racó, entre murs de pedres i columnes, el paper que havia de representar en l’entrega dels Premis Ceres que tindria lloc aqueixa mateixa nit. La tempestat del dia anterior havia impedit a tots els equips treballar i el nerviosisme era evident per la cridòria, les carreres i l’embolic de cables.

Per la nostra part formàvem part d’un molt variat grup de turistes de visita pel parc arqueològic. Pulcrament abillats amb un adhesiu per això dels gorrers, ens havíem reunit a les portes i com a classe de xiquets aplicats seguíem amb atenció les explicacions de l’arqueòloga que feia les funcions de guia.


Tenia passió i indisimulat amor per les pedres que ella mateix ajudava a tornar a la seua posició i suficient humilitat per a disculpar-se per ser novella en el seu treball. A pesar dels seus propis dubtes explicava les intimitats de la vida dels antics emeritenses amb detall i coneixement. A diversos metres davall el nivell del carrer moderna va assenyalar la que va ser antiga via romana i una llosa entre canals que va resultar ser la zona de les latrines. Per més que la cultura clàssica ens unisca, els costums han canviat en vint segles i no crec que ningú ens convencera per a defecar uns al costat d’altres, sobre un forat amb forma de pany tallada en la pedra i netejant les nostres parts amb un bastó i una esponja.

La resurrecció del complex va començar en el segle passat. Amb esforç i campanyes arqueològiques mantingudes al llarg de dècades va apareixent el nivell en què les construccions es corresponen amb els anys de la creació de la ciutat. Aquell dijous els camions, les estructures metàl•liques i els cables es mesclaven amb les pedres venerables, els mosaics i les columnes. Amunt i avall els operaris s’afanyaven a preparar l’acte de la nit donant-se veus, de vegades en un rude català oriental, provant la megafonia, els moviments de càmera i la coordinació amb els músics.

L’arqueòloga sentia els seus volguts dominis maculats per aqueixa horda de bàrbars que a penes si deixaven al grup recórrer l’espai de la càvea ni escoltar les bé informades explicacions. Realment era un plaer escoltar una persona parlant amb coneixement de causa i amb suficient habilitat per a fer el seu discurs entretingut entre tant caos. Un jubilat amb aire de ser el setciències de Madrid, el típic adulador de totes les oficines, va llançar un crit als operaris per a congraciar-se amb la líder del grup. Jefe! Un poco de respeto que no le dejan explicar. Li van dir que no podien parar a costa de no arribar a hora. Ningú semblava disposat a donar treva a la carrera frenètica de muntatge i assajos.

Per la meua part aprofitava el fabulós ambient per a enfocar i disparar a tort i a dret tant el grup com l’ambient d’assaig general tan difícil de veure per al profà. Una càmera muntada en una grua oscil•lava de dalt a baix, bastides sostenint tarimes amb tècnics frenètics, connexions i focus que a penes es deixaven veure davall la llum del sol. La bogeria del món de l’espectacle.


Continuant la visita pel jardí posterior vam veure més actrius de les quals recordes la cara però no el nom entrant i eixint pel va central del front escènic. Carlos Sobera, el presentador de l’acte, assentat ara a l’ombra del front escènic, movia el cap i gesticulava enfront del guió. Els turistes, en el fons encantats de poder xafardejar de tot el que veien, començaven a desertar de les explicacions i gandulejar per les tanques del desenterrat porticus post scaenam, un recinte enjardinat i amb pou en la part posterior del teatre. La guia continuava parlant amb emoció del pou i de les campanyes que no s’havien pogut realitzar per les retallades pressupostaris ja entre els primers badalls del respectable.

L’amfiteatre, molt més popular en la seua època, era una ombra de l’edifici que va ser i una paella on fregir-se amb el fort sol del migdia. L’arqueòloga va decidir finalitzar la visita i ens vam escampar per les restes de les grades.

En el teatre l’assaig continuava ja en ple escenari amb els actors en roba de carrer però interpretant el seu paper en la vetlada. Càmeres amb estabilitzador s’acostaven i s’allunyaven assajant els moviments i plans, els músics estaven interpretant la partitura però amb xancletes i pantalons curts, les actrius, algunes amb pamela per a protegir-se del sol baixaven per les escales de la càvea i Carlos Sobera es transmutava en un emperador romà amb pantalons curts i ulleres de sol. Després d’una orde va eixir ballarina amb una gasa que surava al vent seguint l’impuls del seu cos.

Vaig tenir la sort que el bateria em demanara que li fera fotos ja que em va donar barra lliure per a entremetre’m amb patent de cors per l’escenari i els músics. La majoria d’ells es refugiaven en un envelat de tela blanca i es preguntaven com podia el percussionista suportar només amb una gorra la calor.

Aqueixa nit tot va eixir segons l’horari previst complint la màxima que a pese a qui li pese l’espectacle ha de continuar.

Per més que l’arqueòloga s’encabotara aquell espai va ser concebut dos mil anys abans per a la faràndula i la seua bogeria. Vint segles després la tribu dels actors prenia possessió d’un lloc que en definitiva sempre va ser seu. Les seues actuacions tornarien vida a les pedres i les columnes. La màquina del temps transportaria aquella nit el teatre a la vida. Els consellers i les seues esposes farien dels magistrats, els cònsols o els centurions. La corrupció, el poder i les seues maquinacions. El veure i deixar-se veure després de dos mil•lennis recuperaria el seu espai davall l’influx dels focus i de les càmeres. A vegades sorprèn quant iguals som en la nostra diferència els essers humans moderns i aquells emeritans, pompeians i romans que una vegada van vibrar amb la màgia d’un actor enfront del seu públic com avui continuem fent.