Assortiment d’Ibèrics IV: Línies en el mapa

Badajoz va morir al vol. A penes vam començar a intuir la seua presència i els ubics centres comercials que han crescut en aquests últims anys en cada ciutat de grandària mitjana o gran, ens vam veure travessant de “la Raya” a “A raia” a velocitat d’autopista. A dreta i esquerra les construccions caduques d’una frontera en desús ni es molestaven a detenir el viatger. Darrere de les tanques metàl·liques que protegeixen les vies ràpides uns edificis recordaven els anys en què Europa era un continent dividit per nacions que marcaven amb sang i foc els seus límits. Un lleu canvi en l’estil gràfic dels senyals. Això va ser tot. Si no fóra pel portuguès en els texts poc pareixia haver canviat. Creuar una frontera sempre és l’acte més arbitrari del món. Límits humans que moltes vegades no tenen el seu reflex en el paisatge ni en les seues gents. Una frontera sempre és l’absurd instint del primat que uneix la tribu al territori patrullat i protegit front als desconeguts.
Vam tallar Portugal amb un tall recte i esmolat que sempre pareixia transcórrer per comarques solitàries i rurals. Melancòlics castells, superbs sentinelles del passat, sestejaven en la part alta d’alguns tossals com si encara tingueren la capacitat de parar invasions. El cel, cobert amb un vel plomós, va començar a aclarir prop de Lisboa. El territori començava a compactar-se amb la densitat urbana pròpia d’una ciutat que alberga en la seua àrea metropolitana un quart de tots els portuguesos. Des de lluny aguaitaven entre els tossals les hercúlies torres del pont 25 d’abril. Concebut durant la dictadura, a major glòria de Salazar, té una elegància i una grandària sorprenents. Salva els tres quilòmetres de l’estuari sostingut per tirants que pengen des dels cent noranta metres d’alçària  de les torres.
Res ni ningú ens havien preparat per a la sorpresa. Amb un sol descendint per l’oest, l’estuari del Tajo era una làmina d’or sobre la qual es retallava a contrallum la Torre de Betlem, diminuta vista des de les altures. A l’est es desplegaven els tossals de Lisboa entapissades amb un dens teixit urbà. La llum rasant dibuixava traços prolixes que posaven en relleu tota la seua bellesa de vella dama. Els milers de construccions il·luminades pel crepuscle i retallades pel blau de l’interior de l’estuari li conferien un aire tan rialler i bell com espectacular. Lisboa desdeia el tòpic de la melancolia per a obrir-nos les seues portes amb alegria, amabilitat i, quasi diria, afecte. La ciutat ens oferia els seus braços com un familiar que saluda un parent vingut de lluny.
Lisboa és el resultat d’una decisió estratègicament encertada que va resultar, passats els mil·lennis, en un monumental error de càlcul que ha complicat el seu urbanisme però li ha donat una gràcia única. Dotada d’una bellesa calidoscòpica que es percep des del pla o des de les desenes de miradors que hi ha en cada altell, la ciutat es plega a l’orografia emmotlant traçats per a salvar els tremends desnivells. El tossal que avui corona el castell de Sant Jordi era un lloc estratègicament situat per a controlar el port natural creat pel riu Tajo i així ho van intuir els primers pobladors que el van ocupar. El que ningú podia preveure en aquells moments és que la ciutat es desbordaria pels set tossals que avui la formen i molt menys que la comunicació amb el sud i l’est necessitarien de ponts tan espectaculars. Avui Lisboa és una ciutat d’impressionants rampes que requereixen tot tipus d’artefactes per a salvar els seus habitants de l’extenuació. Per a anar en línia recta d’un barri a un altre, que pareix pots tocar amb la mà per damunt de la trencada superfície de les teulades, es pot optar per tramvies, tramvies de cremallera o ascensors i per als més valents bones cames.
El taxi ens portava ciutat cap a baix fins a Barri Alt. Perduts per un laberint de carrers encara desconeguts intentàvem buscar desesperadament referències. L’efecte de la llum crepuscular i les mil voltes ens van fer perdre el nord fins que bruscament el taciturn xofer ens va dir -És ací- . Un carreró descendia en tobogan  per la vessant del tossal entre cases decrèpites com les de qualsevol barri històric llatí. Sabor al barri gòtic de Barcelona, al del Carme de València o a L’Havana però en aquest cas sobre una muntanya russa com a Valletta. La nit es començava a animar i quasi tots els locals tenien ja les terrasses en el centre dels carrerons o pegades als murs amb els primers turistes començant a sopar. Des d’algun local cantaven fado com a reclam per a atraure a l’indecís i condicionar la seua decisió.

Tan perduts com encantats amb l’ambient alegre, vam començar a explorar els carrers sense tenir idea precisa d’on estàvem o on anàvem.  Per fi vam eixir a la coqueta plaça que porta el nom del poeta Camoes. Podia haver sigut Madrid per la configuració urbana si ignoràvem el pas dels tramvies però era Lisboa i no teníem ni idea d’on estàvem. Vam intentar guiar-nos amb els telèfons o els plans però no va haver-hi manera i vam decidir seguir el nostre instint i pujar una altra vegada cap als restaurants. Aquest no, aquest tampoc, aquest sí. Ens vam decidir per un restaurant agradable dirigit per una parella jove. Ell amb barbeta, lents de ratolí de biblioteca i un somriure amable i guilopa que va seduir a Mara. La propietària, poliglota vocacional, va provar en portuguès i en francès fins que va deduir que érem espanyols.

Resultava enutjós veure com els nostres veïns se les arreglaven tan bé per a parlar-nos i com, per a nosaltres, el portuguès era un travallengües que a penes resolíem amb un, obrigado, Bom dia o un Boa noite. Excepte en una ocasió ningú es va molestar perquè utilitzàrem el castellà per a preguntar o comprar. Ningú ens va dir amb sequedat que no ens entenia. Al contrari. Amb el millor dels seus somriures intentaven fer gala del domini del castellà o d’aqueixa mescla anomenada portuñol que feia que els entenguérem prou bé. Per què a ells no els molestava canviar d’idioma amb el visitant? Sentit del negoci? Tal vegada la seua independència i la llibertat de saber-se parlant la seua llengua en sa casa els feia lliures i tolerants? Per descomptat allí ningú deia maleducat a algú per parlar la seua pròpia llengua. Per què no ocorre així a Espanya? Per què parlar entre nosaltres en català, basc, gallec o valencià és jutjat amb rebuig? Està clar que la integració de la diferència a Espanya és una ferida no tancada. Portugal pot, perquè així ho va guanyar en el seu temps, fer gala de la tolerància perquè ningú ve a sa casa a imposar el seu esquema de què és un espanyol i com ha de comportar-se o quina llengua ha d’usar. El castellà és la llengua en què em van ensenyar a parlar, la llengua que m’ha fet gaudir de la cultura, la meua llengua materna com ho és el valencià, però em negue que ningú me l'impose. Les llengües naixen del desig de la persona a comunicar-se i no dels altres d’imposar-li el seu criteri. Canvie al castellà per la meua voluntat quan sé que així m’entendrà la persona a qui em dirigisc. És la meua decisió no la meua obligació. No ho dic jo, ho diu la Declaració Universal dels Drets Humans. Tant de bo jo sabera portuguès i poguera correspondre a la seua gentilesa amb el meu esforç intentant correspondre el seu.

Vam sopar molt bé. Portugal comparteix un gust pel menjar que fa que no s’estranyen els sabors. Formatge com a Extremadura, Abadejo en la millor tradició ibèrica, vi blanc. Tot molt familiar. Vam pagar i vam donar una volta fins a l’estuari i després de tornada per l’eix que formen la Plaça del comerç i la Rua Augusta, fins a la plaça Pere IV en la zona anomenada Rossio.
Era hora de prendre un taxi i tornar. El taxista un home llarguerut i amb un aire com el Fernando Fernán Gómez, emanant sospitosos vapors etílics que no li van impedir conduir amb habilitat, ens va portar de tornada en el seu vehicle quelcom atrotinat. Parlava un castellà prou correcte perquè, encara que s’havia criat a Portugal, era nascut a Vigo de mare espanyola. Amb satisfacció va proclamar les seues arrels espanyoles i va parlar de la presència del castellà en la seua família. Portugal, va dir, és un país molt xicotet, d’uns deu milions d’habitants. La crisi es patia també però d’una altra manera. Sabia que el seu país era un actor petit en un continent de gegants del nord. El temps de glòries, de colònies i conquistes havia passat. Eren conscients que havien d’aprendre a viure com un modest país en el racó més occidental al sud d’Europa i acceptar que no hi havia vida fora d’ella.

Silvino, un amic portuguès amb el que vaig treballar ,em va parlar fa anys d’un corrent d’opinió portuguesa que jo no coneixia. El projecte d’una Península Ibèrica unida. Junts, Espanya i Portugal faríem un país de quasi seixanta milions d’habitants, em va dir. Estaríem molt prop en població de països com França, Regne Unit i ja no tant del colós germànic. Ho vaig vore amb escepticisme, però la veritat és que en la pràctica estem funcionant en molts àmbits econòmics com a tal. Molts productes porten el distintiu de la corporació, diguem Procter&Gamble i l’adjectiu ibèrica.

Seríem capaços de conviure sense rancors? Sabríem mantenir identitat i justícia regional? Algú els acusaria de no tindre modals per parlar entre ells en portuguès? No tinc respostes. Sóc per convicció internacionalista. Pense que el nacionalisme polític d’un o altre signe ha sigut el càncer que ha causat dues guerres mundials i altres tantes regionals a Europa. El projecte europeu, com va ser concebut, era el gran bot cap a un futur més tolerant allunyat de les guerres de veïns d’antany. Ara com ara veig que la tela segueix sense estar teixida. A Espanya es continua veient amb desconfiança la diferència. A ningú se li ocorre en el centre d’Espanya a pensar a aprendre un dels idiomes que tenen el mateix dret, segons el seu propi criteri de ser també espanyols. No és així doncs l’espanyol és sinònim del castellà. L’abisme nord-sud amenaça a engrandir-se ací i en tota Europa s’imposen els clixés que ens desuneixen i que ens tanquen en les fronteres.

A raïa, la raya, les fronteres no són realment tant una separació física, la frontera sempre acaba per ser mental.

*La raya és el nom que se li dóna a la frontera entre Espanya i Portugal. Va ser traçada entre els dos països però els habitants a un costat i a l’altre comparteixen en gran manera una cultura comuna.