Assortiment d’Ibèrics II: Mèrida del sol a la tempestat

El sol declina i es filtra quasi arran de terra banyant de roses i taronges un pont que s’ha mantingut dos mil anys en el seu lloc. Un grup d’adolescents passeja al contrallum d’un ruixat de blanc espès que corona la silueta retallada dels edificis de Mèrida. Algun fotògraf s’ocupa de deixar constància del lloc i el moment mentre un altre grup de gent jove fa bromes i provoca les xiques que passen. El pont serveix de nexe entre les vores com ha vingut fent durant segles però ara de forma peresosa una vegada jubilat de les seues funcions per dos moderns ponts que el flanquegen per ambdós costats del Guadiana. L’Alcàsser, una ruïna imponent, s’alça junt amb l’estrep com recordant que el poder sempre disposa de mitjans per a emmudir una població rebel. De les muralles romanes a la fortificació àrab, avui a penes una closca buida, el recinte pareix esperar temps millors en què viure intramurs siga la garantia de la supervivència. 

Mèrida tenia aquell dimecres d’estiu un aire anyenc. La plaça Espanya abrigava als grups de locals i turistes que es refrescaven en les terrasses. Xiquets corrents, la font amb els seus assortidors, els palaus convertits en hotels i l’ajuntament amb la seua espadanya i la seua cigonya guardant el niu. Semblava una coreografia per a un rodatge. Entra xiquet amb gelat, seu una dona amb un grup d’amics, turista que passa, xiqueta amb bicicleta rosa, panoràmica esquerra dreta. La plaça era un dejà vu en aquelles places de Sucre o Cochabamba, d’aquelles vesprades de passeig de la meua infància o tal vegada de la joventut dels meus pares.

Feia calor, però no tant com pot arribar a fer en aquestes terres. L’aire molt més eixut que el del Mediterrani permetia gaudir de la caloreta del final d’agost sense aclaparaments. Les notícies de València parlaven de nuvolots que presagiaven les previsibles precipitacions de final de temporada. Ací, en canvi, l’estiu continuava regalant una vesprada abellidora deambulant pels estretes carrers de la capital extremenya. Carrer Sant Eulàlia cap amunt ens vam acostar al mal anomenat Temple de Diana. Per fi alliberat de la cuirassa de murs amb què successius propietaris ho van ser cobrint, han tingut l’encert de deixar part de l’arquitectura invasora integrada en les magnífiques columnes clàssiques. Les restes d’un palau construït en el segle XVI es combinen en una espècie d’harmonia terrosa amb el monument d’època romana

Mèrida continua sent en gran part un tossal de detrits sobre les restes d’aquella ciutat fundada, com València, per a acollir els veterans de les guerres colonials. Per totes les bandes apareixen restes del seu passat que si bé van ser menyspreat en el passat ara són l’orgull i font d’ingressos per als locals. Carrer amunt vam anar explorant entre botigues de souvenirs Made in Roma i botigues on venien embotits de la terra i aqueix formatge de fort sabor i textura cremosa anomenat Torta del Casar.

La cima del tossal és on s’ubica el Museu Romà i el parc que alberga l’amfiteatre i teatre que tan famosa han fet la ciutat. En realitat no va ser fins fa uns huitanta anys que es van decidir a traure de les profunditats les restes i recuperar els edificis públics d’aquella ciutat en els confins occidentals de l’Imperi.

Era ja de nit i des dels locals de tapes i menjars cants de sirena intentaven convèncer-nos de les bondats de la seua carta. Vam decidir fer cas omís i baixar fins a l’anomenat Arc de Trajà. Les restes imponents a penes deixen veure com va ser el conjunt original i només parlen de l’habilitat constructiva d’aquell imperi d’enginyers. Adossat a la construcció hi havia un restaurant de disseny que amb bon gust fonia la modernitat més absoluta amb les restes del passat. En la contornada una placeta i moltes terrasses amb gent jove disposada a gaudir de la nit. Mèrida bullia d’activitat com a punt final d’un mes d’agost i antesala de les seues futures fires.

En l’article anterior parlava de les diferències entre les nostres terres i les de la meseta. Doncs bé, ací, en aquesta estructura urbana, arquitectònica i humana veia aqueix aire indefinit de tantes ciutats d’Espanya. Els carrerons, els passejos arbratges, les construccions i la gent i la seua forma de vestir ens transportaven a aqueix concepte que també veuríem a Portugal. Finalment els segles d’història comuna comporten molts elements culturals i senyes d’identitat que ens uneixen. Com em deien a Llatinoamèrica només a costa de mantenir la boca tancada. Són els accents i els idiomes els que finalment marquen diferències que d’una altra manera serien difícils de detectar inclús per a un natiu. Qui no ha anat per algun país d’Europa ha vist un grup i ha endevinat sense dubtar que són espanyols?

Per fi vam decidir tornar a la zona dels bars de tapes i entrar en el primer. Menú econòmic i deliciós. Extremadura fa honor a la seua fama de lloc on es menja bé. Però ben prompte va acabar la festa. El telèfon va donar un avís i amb sorpresa vam veure que la tempestat estava acostant-se. A penes a uns milers de metres el gràfic mostrava els colors de forta pluja. Com en sincronia, confirmant la informació arribada del satèl·lit, un tro va esclatar en el carrer. Temps d’eixir cap a l’hotel ja que sense paraigües i sense saber on o com telefonar a un taxi podíem haver de córrer en ple ruixat. Quasi dos quilòmetres i mig ens separaven de l’hotel. A pesar d’afanyar el pas pareixia que la tempestat ens atraparia. Des del pont vam poder veure el magnífic espectacle de raigs amb què Júpiter ens regalava per a completar un entorn tan romà. Cada vegada el retrunyir dels trons arribava amb menys retard i més força. Una nova purna i el cel pintava d’un morat fúnebre. El vent agitava els arbores de la ribera quan vam arribar a l’altre costat. Els carrers estaven buits i pocs amb pocs cotxes. La costa es va fer eterna mentre la tempestat es desencadenava entre gotasses. Mara a penes podia mantenir el ritme i la respiració. Però aquesta vegada vam guanyar la carrera. El vent ens va perseguir pels corredors de l’hotel donant alguna furiosa portada, però per fortuna només va trencar a ploure quan vam estar fora de perill en l’habitació.