Assortiment d’Ibèrics I: La gran evasió.

De sobte vam decidir anar-nos-en. Res a veure amb el viatger teletransportat en un vol de Ryan Air. Més aïna un terme mitjà entre aquells viatges que els exploradors del SEAT, la generació d’alguns dels nostres pares, van iniciar creuant la península per aquelles carreteres de mollons de pedra que passaven per tots els pobles i el modern trajecte d’autovies, circumval·lacions i rotondes. En aquesta ocasió més que un viatge semblava -i en realitat ho era- una fugida d’un estiu míser carregat de tensió i desesperança.

En el seient de darrere Mar pareixia un esser connectat a un sistema de suport vital que li permetia sobreviure a l’avorrida monotonia de les pròximes set hores de viatge alimentada per la música d’uns auriculars i la connexió a internet amb tota la seua teranyina social. No va tardar a pagar el cansament d’una nit en vetla en les festes del poble veí. Nouvinguts a l’altiplà va caure rendida i durant quilòmetres va dormir aliena a tots els canvis. El paisatge del principi, variat i un poc més verd, canvia en passar Almansa i des de llavors adquireix una bellesa inicial que es transforma en tedi rere quilòmetres de suaus ondulacions a vegades ressaltades per un de tants castells o molins que dóna nom a aquestes terres.

Navegar amb un GPS et converteix en un xiquet que corre inconscient de la mà d’un adult que en realitat és un robot inflexible de vegades ignorant dels canvis introduïts en els últims anys o de pensament tan rígid com un alemany de llanda. Seguint les seues indicacions vam arribar a la fantasmagòrica autopista d’Ocaña. Creada quan Espanya era un casino d’apostes, pretenia ser el camí descongestionat cap aqueixa Terra Mitjana que els castellans anomenen "Levante" i que és un concepte descafeïnat que inclou murcians i valencians en un totum revolutum sense sentit històric ni cultural. Els madrilenys es van construir una via ràpida al mar, com sempre pensada amb mentalitat borbònica i avui, en anys de crisi, a penes uns pocs vehicles estan disposats a pagar el servei que donen aqueixos quatre carrils soterrats en una trinxera que no deixa veure en quasi tot el seu recorregut més que un terraplè terrós a cada costat.

Un error en un nuc replet de panells a tots costats ens va fer prendre el camí equivocat i va fer recalcular la ruta al GPS. Tant per no donar la volta com per ignorància li vam permetre que ens fera recórrer un centenar de quilòmetres extra, això sí, per autovia i no per la inacabada connexió de l’anomenada "Autovia Extremadura València". L’obsessió centralista marcada en els governants madrilenys, a penes difuminada amb aquests últims anys autonòmics, quasi exigeix passar pel centre geogràfic de la península per a anar d’un costat a un altre de la mateixa. Dóna igual que Mèrida i València compartisquen latitud. Cal sucumbir al poderós influx magnètic de la capital si es desitja no tocar carreteres nacionals.

I allà anem. Sense pretendre-ho Toledo s'ha convertit en un punt més en la nostra ruta. Vam passar pels barris i els polígons dels afores jugant a la muntanya russa que suposa rodejar desenes de rotondes. Com era hora de dinar parem en un restaurant de menús d’un polígon qualsevol. La meua filla entre enfurrunyada, té mal despertar, i endormiscada no es va donar compte que portava el seu estimat IPhone 4 en la falda i aquest ix volant per a acabar estavellant-se en la vorera. El vidre tàctil es converteix en un mosaic com els de Gaudí. El telèfon continua funcionant però l’humor familiar ha caigut a terra amb l’aparell. Dinar de cares llargues i càlcul del cost de la reparació.

El restaurant tenia aqueix aire de venda castellana de decorat que tenen tants locals del centre d’Espanya. Colors tan pesats i foscs com els mobles estil castellà. No recorde si era així, però un sinistre tonell, un cap de porc senglar i una portalada com de fortalesa no hagueren desentonat amb la decoració del local. Per què Castella i el castellà han dominat i dominen la concepció d’Espanya? Realment per paisatge, per estil, per gust, per sentit de la cuina i per geografia en gens s’assemblen tants erms eixuts, els escassos pobles escampats o els masos abandonats amb la verdor de les nostres valls que es tanquen amb una pinzellada infinita de blava turquesa. Els portuguesos tindrien la resposta.

Des de Toledo s’arriba amb facilitat, per impol·lutes autovies de nova planta, a l’antiga carretera que connectava Madrid amb Extremadura, avui via ràpida. Per fi el sentit radial de les autopistes ens deixava lliscar cap al sud. El paisatge es fa un poc més variat. El pont amb tirants de Talavera de la Reina es deixa veure però mai s’arriba. Navalmoral de la Mata, Almaraz amb les seues tètriques instal·lacions nuclears es deixen de banda. Els pobles castellans i extremenys tenen noms robusts completament aliens a la nostra toponímia: Romangordo, Casas de Miravete, Jaraicedo. Quasi la seua sonoritat és un reflex d’aqueix paisatge dur que ha donat nom a la regió. Extremadura.

Paul Theroux, l’escriptor americà, critica en un dels seus llibres a aqueixos viatgers que inicien la narració de les seues experiències en el lloc de destí, abruptament, perquè han arribat per aire i el vol peca de monotonia. Doncs bé, nosaltres havíem arribat a Mèrida prenent el pols a la geografia, fent una auditoria visual del paisatge des de València fins una Mèrida que travessàvem en aqueix moment. En els temps de crisi el cotxe guanya força de nou en el viatge familiar. Allí estàvem. Embús sobre el Guadiana. A la dreta la impressionant arcuació de carreus de granit rosat del pont romà. El sol començava a declinar entre titànics ruixats que anunciaven tempestat pel nord. Estàvem a Extremadura.