Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Hui vos porte una foto ben coneguda. Està feta, amb tota seguretat, des de les finestres o els balcons de l'antiga universitat jesuítica. Domina l'escena un camí o passeig elevat, flanquejat per dos murets de fàbrica. A banda i banda, disposats en fileres regulars, es veuen nombrosos troncs de gran grandària, tombats directament sobre la terra. Són els arbres que acabaven de ser tallats. El corresponsal de Madoz els havia conegut encara formant el passeig i els descrivia amb aquestes paraules: «Hi ha dos passejos amb arbratge. El principal és el conegut amb el nom del Prado —el Prado de València—, que es troba a l'eixida de la ciutat per la part de València, i el seu arbrat s'estén al llarg d'uns dos-cents passos.» Pel passeig i al costat dels murs s'endevinen diverses siluetes de persones —algunes dretes, altres recolzades sobre el parapet— vestides amb la indumentària popular de finals del segle XIX. Apareixen lleugerament difuminades, un efecte provocat pels ...

La realitat és un concepte efímer i fugisser. La primera qüestió seria determinar si existix això que anomenem realitat. Heràclit ja ho va dir fa vint-i-cinc segles: tot fluïx. Res no és fix; ni tan sols el riu on ens banyem és mai el mateix riu. Si això és cert per a la vida, encara ho és més per a una fotografia, que no deixa de ser un instant arrencat al temps. En aquestes imatges —que segons indica el llibre són de l'any 1902—, molt deteriorades per la limitada qualitat de l'original i pel pas de més d'un segle, veiem els voltants del que hui és el pont més antic dels dos que unixen els nuclis del Grau de Gandia. La séquia de l'Auir acabava de passar pel costat del Caseriu del Llavador i s'unia amb el riuet de Sant Nicolau aproximadament per davall de l'actual església de la barriada. Encara hui es pot veure, als peus del pont i de l'edifici, el túnel que amaga la séquia, aleshores a cel obert. L'altra fotografia mostra una passarel·la de fusta que p...

Hi ha fotografies que documenten un fet, i n'hi ha d'altres que retraten tota una societat. Aquesta n'és una. A primera vista sembla el funeral d'una aristòcrata. En realitat és una representació del poder a la Gandia de començaments del segle XX. Els soterraments són tant un homenatge al difunt o la difunta com una demostració de l'estatus social de la persona i de la seua família. També ens parlen d'una època i, de vegades, de morts que commocionaren tota una societat. És el 7 de juliol de 1908. Probablement és migdia. El carrer Major bull tant per la calor de l'estiu com per la multitud que segueix el dol darrere de les autoritats religioses. A primer colp d'ull podria semblar una de les grans processons de la ciutat, però és el funeral de Maria del Carme Trénor i Palavicino, marquesa de González de Quirós, morta amb només quaranta anys. La fotografia està construïda com una autèntica escenificació del poder. Res no sembla casual. El seguici l'obr...

  Els voltors de la Portilla del Tiétar romanien encara endormiscats i, com a avis xerrant de les seues coses, es veien en grupets encimbellats sobre les pedres de formes quasi geomètriques del penya-segat. Semblava que encara no eren prou forts els corrents tèrmics per a deixar-se caure al buit i elevar-se, cada vegada més amunt, en les seues elegants coreografies. Els fotògrafs, puntuals a la cita, ja estaven preparats al mirador amb càmeres i llargavistes. El turisme d'observació de fauna és ja una realitat en ascens i els aficionats fan bones inversions en tecnologia i òptiques. Tot siga per tindre davant dels ulls eixa au que tant es fa de pregar. Aquell matí volíem pujar per la solitària carretera que s'endinsa a Monfragüe a la recerca d'allò que poguérem capturar. No teníem un pla concret; la ruta està esguitada de punts habilitats per a aparcar i contemplar la fauna o el paisatge. Vam decidir tornar al Mirador de la Bàscula, on havíem rebut la visita de la rabosa ...

La casa s’alçava bonica i orgullosa sobre un tossal. Uns immensos eucaliptus l’escortaven a l’entrada, amb dos accessos: un pel jardí, impecable i ordenat, i l’altre cap als magatzems i habitatges dels masovers. Érem a Palau Haza de la Concepción, antiga mansió senyorial, avui convertida en hotel rural. Quan hi vam arribar, el primer que cridava l’atenció era la solitud de l’edifici enmig d’una extensa devesa, dominant el paisatge amb l’aire venerable d’aquelles cases antigues que semblen guardar més vida de la que mostren. Una escenografia perfecta per a una novel·la d’Agatha Christie. Ara és la classe mitjana qui persegueix, per uns dies, la il·lusió d’ocupar l’espai on abans aquells terratinents ho tenien tot sense esforç aparent, només estenent la mà cap al benefici del treball aliè. Molt han canviat els temps. Hui, una família gestiona la concessió de l’hotel i acull viatgers atrets per la proximitat del Parc Nacional de Monfragüe. Sovint, l’hoste té la sensació d’estar sol. Només...

Arran de la sèrie de Netflix “Així aprendràs” —“Educació vertadera” en el coreà original—, que acabe de veure, em venen al cap una sèrie de pensaments contraposats. Resulten inquietants moltes de les notícies que arriben dels sistemes educatius d’arreu del món i, amb les seues peculiaritats, també les que arriben de Corea. Els problemes que afronten els personatges de la sèrie són, amb escales diferents, els mateixos que observem a les aules d’ací. No vull dir que la sèrie siga un manual acadèmic sobre educació. És una ficció destinada a entretindre i, per això, exagera comportaments i situacions (no oblidem, però, que també l’audiovisual genera ideologia). Hi apareixen alumnes sotmesos als matons del centre, famílies obsessionades amb l’èxit acadèmic, professors desautoritzats, xarxes socials que amplifiquen qualsevol conflicte i una burocràcia incapaç de protegir qui encara intenta ensenyar. La caricatura exagera els trets, però continua sent recognoscible. Com a exdocent que ha vist...

Les fotografies que acompanyen esta publicació són una recreació amb IA  i edició digital de les originals les quals representen els primers treballs de construcció del dic nord del port de Gandia. Estan publicades al llibre Història del Port de Gandia, el autor és desconegut i formen part de les col·leccions de Tívoli. El projecte venia a donar resposta a una necessitat històrica: la connexió marítima que ja existia pel Riuet de Sant Nicolau resultava insuficient i poc segura per a la càrrega i descàrrega dels productes agrícoles locals. Aquella limitació encaria els costos de transport i, en conseqüència, feia augmentar els preus dels productes, reduint-ne la competitivitat. Arran d'això, un parell de capitalistes locals, Sinibaldo Gutiérrez Más i José Rausell Rivas, decidiren sol·licitar la concessió, tot valent-se dels seus contactes i de la seua posició. La construcció del port començà oficialment en 1884, quan el Govern concedí el projecte als esmentats capitalistes. L'ob...

Fotografia recreada a partir de l'original publicat al llibre "Gandia en Blanc i Negre", de Tívoli. Aproximadament de l'any 1900. No indica autor. Ja mirant la fotografia m'hi fixe primer en un detall: al fons, a l'esquerra, un xiquet està botant sense fer cas del fotògraf. Henri Cartier-Bresson té una imatge molt similar, en què un home salta un toll. És una de les màximes expressions de la fotografia: aquell instant fugaç que queda congelat per sempre, una realitat efímera atrapada per la càmera. A la fotografia hi ha una vintena de xiquets i adolescents que han acudit en estol, atrets pel fotògraf, que, aparentment, només volia retratar unes barques, un pont en construcció i un paisatge de cases i muntanyes. Alguns fins i tot es posen davant de l'objectiu. No oblidem que les fotografies eren llavors objectes escassos, gairebé màgics: em recorden els xiquets africans o els cubans que vaig conéixer quan hi vaig viatjar, que no sols es deixen fotografiar, ...

Foto de 1964. Germanes Künneke. Recreada amb IA Encara vaig conéixer el Riuet de Sant Nicolau com el grau que sempre havia sigut. Grau, segons diu el diccionari, era un punt del litoral que podia servir de desembarcador. En una costa com la nostra, amb ben poques condicions d’abric per als vaixells, la franja de terra situada entre la desembocadura del riu Serpis i el riuet feia d’embarcador natural i, segons indiquen els vestigis, va ser aprofitada, com a mínim, des de l’època romana. La primera constància escrita apareix al Llibre dels Fets del rei Jaume I. Se suposa que la ràbita de què parla aquest document estava davant del castell, a la zona on ara hi ha el Molí de Santa Maria. Textos posteriors de Sanz i Forés parlen d’una anomenada Casa del Grau, un casalot amb torre fortificada a càrrec de soldats del rei que vigilaven el tram de costa entre Xeraco i Piles. L’edificació tenia una zona destinada a les mercaderies i, amb el pas del temps, es va subdividir entre dèsset veïns. La ...

La violència pot arreglar la violència? Hi ha moments en què la resposta sembla evident: sí. Quan veus una situació d’abús, de crueltat o d’humiliació, costa molt no pensar que la solució seria ben simple: que apareguera algú més fort que els violents i els tornara el mateix. Que els fera tastar la seua medicina. Que els parara els peus d’un colp. I durant uns segons això fins i tot sembla just. Ha vist el primer capítol sobre la violència escolar “Així aprendràs”. Apareix el personatge dur, el que no dubta, el que imposa ordre a base de força, i una part de tu pensa: per fi. Per fi algú que no mira cap a un altre costat. Per fi algú que no es perd en discursos, protocols o excuses. Per fi algú que actua. La temptació és comprensible. Quan el món et sembla brut, injust o covard, la força té una aparença seductora. Sembla ràpida, clara, eficaç. El problema és que també és enganyosa. No et parle d’això des d’una superioritat moral, com si jo haguera tingut sempre les idees clares. Ni de ...

D'adolescent, vaig descobrir l'obra, aleshores molt popular, Joan Salvador Gavina. Efectivament, era la història d'una au que no es conformava a volar com totes les altres, sinó que volia ultrapassar els límits imposats per la societat a la qual pertanyia. Quan torne a mirar les fotografies dels voltors que vaig fer al castell de Monfragüe recorde les coreografies precises d'aquestes aus de mirada fera, caminar maldestre i vol perfecte. Veníem d'un matí a Granadilla, prou més al nord, i volíem acabar el dia al parc nacional. Abans d'arribar al castell férem una parada a la Font del Francés, un indret ombrívol i tranquil que va ser l’escenari d’una història trista. El nom recorda Maurice Jonson, un jove francés que, segons conten, va perdre la vida a finals dels anys setanta quan intentava salvar una au a les aigües del Tajo. La memòria popular ha conservat el seu gest i la font s'ha convertit en una mena de discret homenatge a aquell acte de generositat. A l...

Un cadàver exquisit: La Murta A primera hora del matí encara feia frescor al fons de la Vall de la Murta. El camí que s'endinsa en la vall avança entre l'ombra dels pins, els cants matiners dels ocells i el murmuri constant de l'aigua. No costa tant imaginar per què aquest indret silenciós, envoltat per les serres de Corbera i les Agulles, va ser durant segles un dels centres espirituals i culturals més importants de les terres valencianes. Hui les ruïnes emergixen entre la vegetació com un record persistent del pas del temps, però també de la fragilitat de les obres humanes enfront del ritme de la natura i la geologia. Aquest racó amagat no ha perdut mai el seu poder d'atracció, des dels temps remots en què els eremites cercaven ací refugi del soroll del món. Però el tipus humà ha canviat. Ara, hui mateix, desenes de corredors de muntanya bufen com locomotores per les pistes i les sendes que serpentegen entre la vegetació. El silenci d'altres èpoques s'ha trans...