Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Des que vaig llegir els textos de Konrad Lorenz i els seus deixebles, vaig començar a entendre els mecanismes que ens relacionen amb els animals, tant com aquells que ens separen d'ells pel que fa al comportament. Ara, ja un home jubilat amb temps, vaig amb freqüència a les marjals o a la natura i tinc visions privilegiades dels animals, les seues relacions amb els seus iguals o la lluita constant per sobreviure. Observar la natura ens pot conduir a reflexions sobre la nostra condició animal, però també sobre allò que ens en separa. Els ximpanzés, que durant molt de temps es consideraven pacífics, han mostrat conductes violentes en determinats contextos. Els goril·les, en canvi, solen ser més tranquils, tot i la seua aparença imponent. Cap d'aquests exemples no ens diu com hem de viure: ens diuen, tot just, d'on venim. Tendim a atorgar valors humans als animals. La seua configuració corporal, en general, ens porta a considerar alguns com a "simpàtics" o "grac...

Crec que l’estima que tinc per la natura ve de mon pare. Ell era un home que coneixia els animalets i els seus costums, a més de ser un apassionat de la ciència. Però, sobretot, sabia mirar. I, sense adonar-nos-en, ens va ensenyar a fer-ho. Quan anàvem els dies de Pasqua a la natura, ens feia sentir l’emoció dels exploradors, internant-nos pel matollar del convent de Sant Jeroni, fent-nos creure —o potser només suggerint— que anàvem a trobar dinosaures. Nosaltres el seguíem amb aquella barreja d’incredulitat i fe absoluta que només tenen els xiquets. El món, amb ell, era sempre un lloc a punt de revelar un secret. Eixa fantasia aventurera crec que no l’he perduda. Encara hui m’agrada perdre’m per la natura, descobrint paisatges que cada dia es presenten diferents. I, de vegades, tinc la sensació que continue caminant darrere d’aquella veu que convertia qualsevol sender en una expedició. Havíem triat fer la ruta a cavall entre la Valldigna i el terme municipal de Xeraco. A primera hora ...

  L'amic Desi buscava orquídies. Jo buscava una muntanya que havia perdut feia set anys. Aitana, però, es veia encara en plena batalla de destrucció de si mateixa. Els seus vessants nord són runars i camps erms de roques on la vida s'escola per les esquerdes i l'aigua brolla als peus de la serra. El paisatge és antic i ferit, com si la muntanya conservara encara les cicatrius d'un combat primordial. Antoni Josep Cavanilles, que la va recórrer dos segles abans que nosaltres, la va identificar com el nucli d'una cadena de serres de la zona. Com nosaltres ahir, va definir la panoràmica com a sublim i va destacar la possibilitat d'albirar fins i tot les serralades de Mallorca. Hui s'hauria quedat bocabadat veient els estranys objectes situats en un cim tancat dins d'un recinte militar, protegit per càmeres i agressives concertines. Vam partir de la Font de Partagat. Allí els tossals dels costats pareixen modelats en una matèria plàstica, quasi orgànica, com ...

Des de dalt de la torre, un paisatge encara envoltat de verd s'allunya cap als eterns perfils d'unes muntanyes que no han canviat des d'aquells inicis del segle XVII. Gandia es veu amb els seus edificis alts, que pugnen en desigual competició amb les torres de les esglésies —Sant Josep i la Seu— que un dia grataren el cel. Abril, Dilluns de Pasqua, accedim a la intimitat de les estances d'una finca que va ser donada pels ducs de Gandia, els Borja, a l'orde dels jesuïtes. Aquest "exèrcit de Déu", influents soldats de la cristiandat, governava la religió i el coneixement. La Universitat de Gandia, fundació també de la família ducal, necessitava un fons de finançament que eixiria de la producció de canyamel i vinyes a les terres cedides. Un grup de persones i alguns xiquets seguírem el guia, que anava desgranant la història de l'indret: la donació i l'erecció de la torre ex novo, segons els tasts arqueològics més recents. Durant molt de temps, la dife...

Recorde una vesprada de setembre mentre una tempesta imponent s’apoderava del nord. Davant d’aquell cel de plom, una bandada de flamencs tancava files cap al sud, fugint del mal oratge. Ho feien amb una elegància majestuosa, una harmonia que sembla desafiar la fisonomia d’uns ocells tan llargs i aparentment desmanegats. Amb el coll estirat i les potes com agulles rosades traçant línies en l’aire, travessaven el cel amb una calma solemne, com si el mateix vent, reverencial, els sostinguera. L’any de la pandèmia, quan el confinament es va relaxar i ens permeteren recórrer la província, el Parc Natural de Pego-Oliva esdevingué un territori gairebé oníric; un paratge on el paisatge semblava haver oblidat el brogit del món. De sobte, una visió: una bandada descendia amb parsimònia sobre els camps d’arròs inundats. Ens hi vam apropar amb un silenci expectant, gairebé furtiu, per no trencar l'encís del moment. Els adults lluïen aquell plomatge magenta, negre i blanc que els fa semblar con...

“Qui té hort, té sort” Quan jo vaig nàixer la nostra terra encara era prou semblant a com havia sigut en el passat. És clar que un impuls imparable, associat amb el turisme i la modernitat estaven canviant a poc a poc les formes de viure. Recorde aquells carrers on els gossos particulars passejaven ells sols sense ningú humà els controlara. Els carros amb càrrega de material d’obra amb un tir de cavalls transitaven tranquils pels carrers. El tren a vapor que venia d’Alcoi passava des dels camps als carrers de Gandia i la gent utilitzava els autobusos de línia hereus de les centenàries tartanes. Ma mare feia la compra cada dia, anava a la tenda de Marqués als porxos, al costat de l’ajuntament, i li servien una tallada de formatge o paté embolicat amb paper de cera. L’abastiment familiar es feia diàriament caminant pels carrers de Gandia: ous al carrer vicaris, carn a ca mon tio Vicent al Prado, vi i queviures a ca Jorge Cabanilles, al final del carrer dels Pellers. Moltes vegades no cal...

El fort vent de ponent arrossegava núvols bulbosos com floricols de vapor que cavalcaven les serres amb una pressa frenètica. Altres, més altes, al fons del llenç, es dibuixaven com ones perfectes d’una corba ondulada, oferint una autèntica lliçó de meteorologia escrita en el blau. Caminàvem amb pas viu per aquells confins de l’altiplà de la Serra Grossa de Marxuquera, intentant cosir amb les nostres petjades els pobles de Pinet i Ròtova, refent rutes que la memòria guarda com a mapes íntims, sovint separats pel mur silent de les muntanyes. Necessitàvem el tacte de l’aire pur. Després de setmanes d’un oratge tancat i obsessiu que ens havia impedit xafigar l’aspra pedra calcària —suport mineral de tantes corregudes per sendes d’un passat que s’esvaeix—, el cos demanava espai. Ja feia anys que no recorria aquest tram del camí del Surar, on la senda es caragola per tossals arrodonits, ara vestits pel violent groc encés de les argelagues. És un contrast ferotge, gairebé elèctric, contra la...

La primera llum del dia encara no havia acaronat el fons del barranc quan veiérem la Serra Falconera retallada sobre un cel pintat amb els colors delicats de l’alba. Eren pinzellades de blau i un rosa suau que semblen desmentir les terribles tempestes que ens estan arribant de l’interior. Mentre un oratge cruel porta la misèria a milers d’andalusos amb diluvis quasi bíblics, ací patíem un altre excés: un vent que, setmana rere setmana, bufa amb una obstinació que acaba per embogir-nos. Havíem triat, per això, una ruta amb certa protecció d’aquest ponent que colpeja amb violència tot allò —i tots aquells— que se li interposen. De vegades sembla que la natura castigue l’arrogància humana, encara que siga a una escala tan petita com la nostra mentre caminem pel Barranc de les Voltes. Com una comitiva, avançàvem pels túnels de murta, llentiscle, romer i pebrella. Velles garroferes de temps indòmits resistien l’abandonament d’un lloc on cada racó útil havia estat dissenyat com una avantguar...

Contava ahir l’amic Villaplana com s’arriscava en el passat per a estudiar els nius de les àguiles. Baixava per llocs inversemblants per a estudiar les egagròpiles, que són boles de material indigerible que mostren la dieta diària d’aquestes aus. Coses que amb vint anys va fer, ara li semblen massa arriscades per a repetir-les. L’edat ja no perdona i tampoc valorem els riscos de la mateixa manera que quan som joves. La Safor, la nostra comarca, és més muntanyenca del que sembla i, afortunadament, l’orografia ha creat barrancs i racons on l’ésser humà mai no ha intervingut, ni amb les activitats típiques del medi rural ni amb construccions. Hui, però, ja no és el mateix. Les activitats esportives s’han convertit en una moda i la muntanya s’ha omplit d’entusiastes que volen caminar, córrer o grimpar, de vegades per sendes més o menys establertes, però també per indrets fins ara verges. Jo no soc aliè a aquest fenomen, però en el nostre cas ens limitem a caminar per sendes i pistes, sense...

Fa poc més d'un any que un gat negre ens visita. Des del solar del costat de casa arriba a la tanca de la façana i, caminant amb parsimònia felina, bota per l'antiga caseta del gos per a posar-se davant de la porta amb mirada seriosa i impenetrable. Ve a demanar menjar, però sense cap mostra de gratitud. És un mascle corpulent amb un cap gairebé de la mida d'una pilota gran, ulls verds quasi de rèptil i un pelatge negre que, en els seus millors moments, el mostra com un animal preciós. Les dues gossetes lladren com a boges només senten que aquest descarat ha envaït el seu territori. A ell no li importa gaire. Ja ens ha agafat certa confiança, sempre acompanyada d'una fera resistència a qualsevol afalac. De tant en tant, se li escapa algun bufit que mostra la seua part més salvatge. Ignorem completament les seues aventures pels voltants de casa. Va estar desaparegut quasi mig any i el véiem patrullant els horts de darrere de casa, les avingudes i els solars abandonats on...

Fou una jornada de fred glacial quan decidírem emprendre l’ascensió al Montcabrer des de Sant Cristòfol, l’ermita que custodia els peus del castell de Cocentaina. Jo ja n’havia trescat els senders feia molts anys, en companyia d’uns anglesos; per a Juan, en canvi, aquell bateig de pedra era una estrena. La ruta es revela exigent: tot i la modèstia dels seus dotze quilòmetres, el desnivell de més de vuit-cents metres la converteix en una pujada llarga, d’un esforç sostingut que t’atalla l’alè. El dia s’encetà amb una paleta de colors encisadora i una atmosfera d’una puresa gairebé cristal·lina: blaus elèctrics, ombries denses i pinedes d’un verd perenne. La natura semblava haver-se mudat expressament per a l’ocasió. És el miracle de la nostra terra: després de la pluja, el cel s’esbandeix i retorna aquesta llum tan nostra, tan cobejada pels qui venen del nord d’Europa. La setmana anterior, la neu havia gitat un mantell blanc sobre el cim, i el reclam fou irresistible. El magnetisme de l...

Sembla que les festes de Nadal encara s’arrosseguen, convertides en gossera, obligacions o altres impediments que no ens porten a la muntanya. Ahir dijous, de fet, sols vam arribar a ser tres, i això va marcar una ruta no especialment llarga, però sí profitosa i bonica. Veníem Santiago, Desi i jo. Les gossetes, decebudes, s’havien quedat a casa: una malaltia respiratòria les feia tossir amb aquell ofec que obliga a frenar qualsevol alegria. L’amic Desi ens va proposar triar entre una ruta amb amics senderistes de Vilallonga, per la Cuta, d’uns vint-i-un quilòmetres, o pujar a la Llacuna i fer una volta curta per alguns indrets que jo encara no coneixia. Finalment, ens vam decantar per la variant breu, en un dia d’hivern amable, amb sol generós i un cel intensament blau, d’aquells que conviden a caminar sense pressa. El cotxe va quedar aparcat a una de les pedreres abandonades que hi ha al costat de la carretera de la Llacuna. Des d’allí, el pas ens va portar pel costat de la línia de l...

Hui hem pujat a Barx en un d’eixos dies en què l’aigua brollava per totes bandes, ressuscitant fonts secularment seques i formant basses que ahir no existien. No per casualitat va ser Barx el lloc on més ha plogut aquestes setmanes.  Un fred intens cobria els tolls amb una fina crosta de gel, com si l’hivern haguera passat la mà per damunt del paisatge per deixar constància del seu pas. La Drova respirava humitat i silenci, amb la muntanya més ombrívola que mai, mentre la lluna jugava a amagar-se darrere l’Aldaia, traient el cap de tant en tant com si ens fera l’ullet. Hi havia tanta aigua que ens ha calgut abandonar l’assagador i fer una volta per a arribar a la Puigmola. Pel costat del conegut restaurant de paelles i carn torrada, baixava un rierol de força descomunal que corria cap avall amb una fúria inusitada. A les parts baixes, l'aigua jugava a inventar llacunes on abans només hi havia camps. Hem aprofitat un racó assolellat per a fer l’esmorzar i, per un camí de tornada a B...

fotos Triar entre els milers de fotografies fetes l’any passat és un exercici complex. Cadascuna custodia un instant, una història minúscula. No totes són imatges excepcionals des del punt de vista tècnic, però totes retenen un moment digne de record: fragments d’un any que ja s’ha escolat entre els dits. El recorregut s'inicia amb un gat negre, immens, de mirada fixa i atenta, que ja ens visitava l’hivern anterior. Va desaparéixer durant l’estiu i, amb l’arribada del fred, ha tornat amb la naturalitat de qui no se n’haguera anat mai. A partir d’ací, la mirada s’aboca a les marjals, a eixa natura discreta i poderosa que defineix les nostres planes litorals. L'objectiu captura àguiles pescadores en ple vol, núvols de corbs marins avançant a l'uníson cap als caladors i escenes tendres del dia de la benedicció dels animals al poble. S’hi sumen també les excursions amb la Universitat Sènior, experiències que sempre resulten enriquidores. En el meu dia a dia, els camins comparti...