Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Vam fer aquesta ruta fugint de la pluja , una vegada més, del mal temps que es preveia a la Safor. Vam de casa eixir plovent i l’arribada a Serra va ser amb una atmosfera molt carregada de boira que ens va privar de les espectaculars vistes en la distància que tenen els cims i miradors que vam veure. Cal dir que Serra és part d’aquest hinterland de València on els habitants del cap i casal troben la pau no lluny de l’agitació, el fum i els embussos del laberint d'autopistes de carrils, variants, vies i semàfors. Vam aparcar tot just a l’entrada d’una urbanització que mira a Serra als vessants de la Gorrissa, el primer dels cims que faríem. La senda, clarament delimitada tenia moltes variants fruit segurament dels passejos de caminants i senderistes que fan d’aquesta part de la Calderona, la seua pista d’entrenament. Tota la ruta ens vam saludar amb desenes d'esportistes, senderistes i ciclistes que pugueu imaginar. Tot això es deriva en camins desfets per l’acció de les r...

  fotos De camí cap a Olocau ens allunyàvem de les tempestes i la pluja previstes per a la zona nord d’Alacant. El sol dibuixava línies de llum per la part alta dels núvols que sobrevolaven la mar. A mesura que ens acostàvem a la Serra Calderona el cel es feia més i més blau i lliure de núvols. En arribar la temperatura era encara fresca, la llum clara i neta i els colors com acabats d’estendre sobre un paisatge de pinedes i penya-segats de pedra rogenca. Ahir a Olocau vaig aprendre un parell de coses més sobre aquest arbre i un localisme que mai havíem sentit. Amb certa sorpresa vam llegir que en el nostre camí ens endinsàvem dins de la que era la “Ruta de les Macollades” d’Olocau. Però, què era una “Macollada”? Aquesta paraula, definida en el diccionari castellà, com a lloc on naixen agrupats fulls, tiges, o peus d’una espècie, s’entén ací com un conjunt de garroferes que creixen juntes en un espai comú. Certament, Olocau és un espai on la garrofera va trobar un espai destacat. E...

Fa tan sols un any que vam fer una ruta pels voltants de Benirrama. Aleshores tot el vessant de l’obaga era verd i les flors i les ingràvides papallones anunciaven l’arribada de l’estiu. La pluja havia portat el miracle de la vida i la natura resplendia per tot arreu. Els cirerers eren els únics que havien patit de tanta aigua i la collita era inexistent. Per totes les bandes el espectacle visual era encisador perquè a la ordenada i progressiva disposició dels bancals escalonats es contraposava la verticalitat del murs de pedra que fan de frontera. Ja cap al Castell clau de la ruta llevantina d’entrada a la vall es veia una panoràmica amable d’una vall on el temps va a una altra velocitat. Poques setmanes després va ocórrer el paorós incendi que va arrasar la Vall d’Alcalà i va mossegar les parts altes de la Serra de la Foradada a un pas de fer-ho per tota la Vall de Gallinera. Encara per les parts altes es veu la pedra pelada i els pins amb troncs negres i amb les copes de color marró...

fotos Ahir em vaig sentir com augmentava la sensació de malestar típica de quan estàs acatarrat. Vaig dubtar si anar hui o no a la muntanya per si em sentia defallir durant la ruta. Juan va buscar una de la seua col·lecció d’espinetes clavades i vam acordar fer-la. La teníem pensada per a fa un parell de setmanes, però l’incendi en la zona de la Vall de la Casella ens va fer desistir per precaució. En principi no anava a ser cap ruta amb complicacions, uns huit quilòmetres amb quatre-cents metres de desnivell. Gran part del camí el coneixíem de rutes anteriors fetes sense major dificultat. Amb un paracetamol al cos no em sentia especialment cansat i hem anat entre casetes de cap de setmana de la rodalia de Corbera fins a arribar a una canonada que agafàvem i deixàvem per a rodejar el tossal més pròxim i ascendir per la part més septentrional de la serra, on aquesta deixa pas a la immensa plana al·luvial que arriba com a poc fins a l’Albufera i València. Cal deixar clar que La serra de ...

fotos Sempre m’ha sorprés la realitat de la frontera lingüística del País Valencià. De sobte estàs en un poble on el valencià és la llengua comuna i, passes uns pocs quilòmetres i ja accents, nom dels accidents geogràfics i tradicions canvien sobtadament. És aquest el cas de La Font de la Figuera, poble aquest que penetra cap a l’oest, ja pujant a l’altiplà castellà, tancat al sud per Villena i al nord per Énguera. Sols cal caminar uns passos i la frontera invisible es creua passant a indrets amb noms amb eixa sonora cadència del castellà. Certament la llengua és un signe identitari que es manté fins i tot en condicions de repressió i és interessant com Villena, tot i ser part de la província d’Alacant, parla amb un accent més aviat murcià que altra cosa i els fontins amb un valencià de soca-rel. Així ho vaig experimentar quan vaig treballar a Villena i vaig conèixer companys dels termes municipals veïns de parla valenciana, barrejats amb villeners o cabdetans amb accents ben marcats. ...

El dia venia des del primer moment tort. En el nostre viatge cap a Casinos vèiem la pantalla de groc ataronjat brillant darrere dels perfils fugaços d'un paisatge de siluetes en permanent fugida. Abans d'arribar vaig recordar que havia oblidat la corretja de les meues dues gosses. Ja no era qüestió de tornar. Vaig confiar que amb la corretja de l'estoig de la càmera podria arreglar-me-les en cas d'haver de lligar-les. Juan em va confirmar que tot el recorregut seria per camins rurals amb poc trànsit i una senda de muntanya. Arribàvem prop de les huit al qui havia de ser el punt d'inici. En realitat, Google ens estava portant a quasi un quilòmetre i mig d'on ens hauria d'haver indicat que no era, ni més ni menys, que el peu de la immensa cascada artificial que descendix escalonada al costat de l'autopista que conduïx a la comarca dels Serrans. En els meus primers viatges cap a Xulilla, una vegada passada la ciutat de Llíria, es percebia un canvi gradual e...

fotos Hui era una ruta en família. Havia de ser una cosa senzilla i curta. Un passeig més que altra cosa. Després d’oferir moltes possibilitats hem decidit anar a Gorga i veure la ja famosa i coneguda olivera que es diu bi-mil·lenària de Gorga. La primera qüestió seria si donar per bona la informació del fet que té uns dos-mil anys. Realment sembla una afirmació repetida de web en web sense cap cita a un estudi científic. De moment respectem el nom amb totes les precaucions. Si va ser una casa o no, es compartix una foto en totes les webs com a prova. Fent una recerca inversa en google sols apareix vinculada a Gorga. De tota manera un usuari de Facebook ha posat als comentaris del nostre perfil "Paratges, paisatges i personatges" que és una foto d'un olivar andalús. Per altra banda podria ser que fora una barraca, refugi ocasional en temps de tasques agrícoles, fins i tot habitatge per uns dies, però una família vivint de seguit em sembla menys probable. Si algú té les da...