La Vall d’Albaida secreta

Els que coneixem la comarca de la Vall d’Albaida l’associem a camps de terra blanca, terrasses amb fruiters i rierols i barranquets sota la majestuosa presència del Benicadell. Moltes vegades ens oblidem d’aquest espai on ni la Costera és la Costera, ni la Safor és la Safor, ni tampoc ho és la Vall d’Albaida. Parle de la zona de Pla de Corrals, que administrativament pertany a la Safor i forma part del terme d’un poble de la Valldigna, però geogràficament sembla una altra cosa.

Pla de Corrals s’estenia sota la protecció dels cingles del Buixcarró, sempre tan feréstecs com espectaculars. La tardor anava manifestant-se amb la caiguda de les fulles dels arbres i la humitat de les darreres pluges, que havien reverdit tota la natura.

Sols cal caminar uns minuts perquè el Camí de Quatretonda s’endinse en el terme d’aquesta població. És una zona certament bonica, entre tossals que miren al nord i que han format un bosc de pins i màquia tan dens que de vegades sembla una jungla tropical. L’aspecte no té res a veure amb el de la comarca a la qual pertany. És un territori de grans volums, entre barrancs i penya-segats, amb molts senders i pistes que són el pati de jocs de senderistes i ciclistes, que passen d’una comarca a una altra sense cap línia de separació evident. És interessant la gran diferència que hi ha entre els tossals que miren al sud, ja prop del poble —eixuts i pedregosos—, i la part ombrívola, que sembla un fragment d’un bosc molt més nòrdic.

Eixa zona, que almenys dos de nosaltres ja havíem xafat, era la que volíem recórrer. Un grup animós de quatre jubilats i dues gossetes va iniciar la marxa pel Camí de Quatretonda a trenc d’alba. El matí era fresc i exigia una mínima jaqueta protectora. Per un traçat que bé podria haver sigut el del mag d’Oz, si estiguera pintat de groc, ens vam endinsar per la serra, sempre escortats per venerables pins rodenos que s’alçaven als costats formant escenografies quasi teatrals.

En la llunyania distingíem les sendes d’altres rutes que ens portarien a Pinet o a Quatretonda, però abans d’arribar al refugi de la Bastida vam trencar cap a ponent per una pista formigonada d’eixes que posen a prova cames i pulmons. Aquesta segueix la direcció de la Serra Grossa per a arribar al desficaci de la pedrera, al terme de Barxeta. Per tot arreu hi ha racons amb potencial senderista i tants traçats i camins que les combinacions serien innumerables. D’altra banda, la verdor d’aquesta zona convida a observar la riquesa botànica que conté. Sempre he pensat que un incendi en aquest racó seria dramàtic pel valor madur i consolidat de la seua vegetació.

En pocs quilòmetres vam pujar al replanell des d’on partia la senda que ens portaria primer a la cova del Mosquit, un amagatall tancat per un mur que convertia en cova el que era un modest abric adossat a les parets de la fondalada homònima. Poc queda més enllà del rastre d’haver sigut un refugi amb xemeneia on els pastors o els habitants de les muntanyes, bandolers inclosos, podrien haver fet nit. Gaudint d’una clariana amb sol, damunt del barranc del Mosquit, vam esmorzar i vam tastar els licors de codony, de meló i un vodka polonés que portava Gregori. Amb l’abundància de fruits als arbocers, es va plantejar agafar-ne uns quants i provar d’ací a uns mesos quina combinació havien fet amb el vodka, en una mena de maridatge entre la Mediterrània i les fronteres eslaves del nord.

Per la senda de l’Escaló, anomenada així pels graons naturals de pedra que permeten una pujada o baixada progressiva, vam enllaçar amb pistes i barrancs perduts entre la densa massa forestal. A poca distància es veia una formació rocosa natural que rep el nom de Castell de Quirella pel seu paregut amb una fortalesa de murs i torres. No ens vam apropar i sols ens va regalar la seua vista estranya. La seua disposició, tan diferent de les formes habituals del paisatge, convida a imaginar que aquells relleus pogueren haver tingut algun significat especial per als habitants d’altres temps. Qui sap!

Gràcies a les indicacions del GPS vam poder resseguir la ruta fins a arribar a un antic mas amb només quatre parets, al costat del qual hi ha un pi mort amb dues branques en forma de tirador, una curiositat entre tants altres arbres de formes més habituals. Malauradament, el pi és mort i el corcó hi va obrint galeries que acabaran deteriorant allò que havia sigut una curiositat natural. Vam veure les primeres casetes disperses que alguns pioners han edificat en zones de bancals i conreus, alguns encara actius i altres abandonats.

Ja ens quedava poca distància fins a Pla de Corrals. Els barrancs encara conservaven tolls d’aigua que calia rodejar o passar saltant de pedra en pedra. Ens vam separar de la ruta principal per a visitar el conegut com a Xarco dels Coloms, un racó del riu on l’aigua ha excavat amb paciència monàstica la pedra calcària fins a formar un espai de formes sinuoses on queda retinguda en una bassa negra i misteriosa. El conjunt que forma amb les plantes, la llum zenital que cau sobre la làmina d’aigua i en dibuixa reflexos nítids, i tots eixos arcs de pedra natural que semblen orgànics creen un jardí natural que es diria fet per escultors i jardiners coordinats. Aquests llocs tenen un atractiu innat per a la ment humana, i la sensació després d’arribar-hi és d’eufòria per una troballa tan especial. Va ser el moment de fer fotos de grup i tornar a la senda principal.

A poca distància de Pla de Corrals, una vella finca, ara meticulosament restaurada, marcava la fita amb la Safor pel terme de Simat. Caminant uns centenars de metres vam arribar a la font i el safareig del poble, on havia començat la ruta. Havíem recorregut un territori que, malgrat les divisions administratives, sembla pertànyer a un altre paisatge alié. Potser eixa és la seua particularitat: ser un racó que queda una mica al marge de les comarques que l'envolten, lluny de les grans capitals de comarca i que, precisament per això, conserva una personalitat pròpia.