No m'agrada la fruita


No vaig a parlar de política. Sols d’educació. A ma casa em van ensenyar a respectar a les persones, fins i tot a polítics que no el mereixen. Insultar no és fer política, és ultrapassar la línia del dret democràtic a la opinió per a deshumanitzar el contrari.

Darrerament veig a persones que considerava educades i suposadament moderades en el seu pensament polític fent gracietes amb el «m’agrada la fruita». He de dir que la frase que es va dir en el congrés dels diputats, lloc que mereix respecte, perquè representa la voluntat dels votants, per més que la que la persona que la va emetre després no va ser ni valenta per a mantenir que l’havia dit: va ser una canallada encara que el cor de palmers li riguera la gracieta.

Hui ha vingut el president a Oliva a informar-se dels problemes de les inundacions i un grup de persones estava amb la cantilena de «Pedro Sánchez, hijo de puta» tot seguit del cansino «yo soy español». Altres persones s’han oposat a la falta de cortesia creant moments de tensió.

Podem fer crítica i podem votar el que ens agrade, però convertir un insult en un joc repetit com una gracieta en actes públics sols parla d’una corrupció moral intolerable en una democràcia. Deshumanitzar a l’adversari polític és com es comença amb el camí que va portar a les barbaritats de la segona guerra mundial.

No oblidem que per més que es vulga obviar és el representant de l’Estat Espanyol triat per una majoria en el congrés i insultant la seua figura s’insulta als voltants que van decidir diferents partits que els representaren. Critiquem polítiques, és el nostre dret, però no insultem.

He dit que no volia parlar de política? La veritat és que també l’insult és una forma de fer i exercir la política, però no la meua.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

Imatge
¿Qué año fue? Pienso que sería el curso 1989 1990 cuando trabajé un año de profesor en Pego. En aquellos tiempos el instituto estaba ubicado en una serie de edificios, haciendo esquina, junto al campo de fútbol y al final del paseo de Pego, con el venerable colegio de educación primaria, ya cerrado como tal, puerta con puerta. Cada día iba y volvía a Gandía con el Citroen AX que había comprado en mi primer año en Villena y pasaba la mañana entre clases y ratos en el bar del instituto donde Paco, el camarero que llevaba el local, y su mujer nos hacían unos bocadillos únicos que todavía recuerdo. Mi compañero era Pepe, un chico de Segorbe que era un trozo de pan, pero firme como una vara ante los alumnos. Me hicieron tutor de un grupo de que antes se llamaba primero de BUP y ahora sería tercero de la ESO. Como siempre, hicimos una elección de delegado a primeros de curso. Entonces el niño o niña que le correspondía ejercer las funciones del cargo tenía que llevar con él el ...
Més informació

El riuet

Imatge
Traducció al valencià d'un article que vaig publicar el 2007 i que he recuperat. Vida i mort en el passat i ara.  1940 Anna va calcular les seves possibilitats amb optimisme infantil. Va saltar la rasa que la separava de la perera. Per molt poc no va aconseguir la riba i va relliscar empastifant genolls i sabates d'aquella argila vermella que tenyia tot el poble. Un xicotet esforç agafada a dues mates i ja estava a l'hort. Amb habilitat de gat es va enfilar al tronc, va recolzar un peu darrere l'altre i es va asseure en una bifurcació de les branques. Asseguda en el seu trona va arrencar un deliciós pera d'aigua i la va envestir a mossos. La polpa es desfeia en sucs que acariciaven com formigues juganeres el dors del seu braç. Com una xicoteta reina mirava per sobre de les crestes dels bancals el poble de cases de pedra i teula que creixien apinyades a la base de la vella església barroca. El cel d'aquell matí de ponent relluïa nítid, com acabat...
Més informació

La memòria de la pedra i del temps

Imatge
  fotos La línia de costa de les Rotes és com el front d’una guerra antiga entre la terra i l’aigua. Els estrats, apilats uns damunt dels altres, recorden els cossos acumulats de batalles successives que la geologia ha anat lliurant. Planes litorals fossilitzades, plegaments que alçaren muntanyes, roques esculpides a colps de vent i d’aigua: les petjades d’aquesta lluita ocorren, però mai a velocitat humana. Sobre una pedra arenisca, vertical com un menhir extraviat, el gosset de les Rotes li diuen, una gavina vigila el món amb aquella mirada perversa, orgullosa de posseir la seua talaia minúscula. No gaire lluny, un grup de jubilats de la Universitat Sènior escolta les explicacions del seu guia: ningú renuncia a l’antic anhel d’aprendre. El professor assenyala una capa i després una altra, distingeix materials, separa textures, desgrana èpoques. En cada gest — certament teatrals — revela la lenta construcció d’aquest paisatge que a nosaltres, espectadors efímers, només se’ns conce...
Més informació