Serra, la Gorrissa, mirador de Mireia i Rebalsadors

fotos

Vam fer aquesta ruta fugint de la pluja , una vegada més, del mal temps que es preveia a la Safor. Vam de casa eixir plovent i l’arribada a Serra va ser amb una atmosfera molt carregada de boira que ens va privar de les espectaculars vistes en la distància que tenen els cims i miradors que vam veure.

Cal dir que Serra és part d’aquest hinterland de València on els habitants del cap i casal troben la pau no lluny de l’agitació, el fum i els embussos del laberint d'autopistes de carrils, variants, vies i semàfors.

Vam aparcar tot just a l’entrada d’una urbanització que mira a Serra als vessants de la Gorrissa, el primer dels cims que faríem. La senda, clarament delimitada tenia moltes variants fruit segurament dels passejos de caminants i senderistes que fan d’aquesta part de la Calderona, la seua pista d’entrenament. Tota la ruta ens vam saludar amb desenes d'esportistes, senderistes i ciclistes que pugueu imaginar. Tot això es deriva en camins desfets per l’acció de les rodes; amples i erosionats, amb baixades plenes de pedra solta que sempre fan perillar l’equilibri. Sovint era una pura canal. Algú dirà que és també per acció dels senderistes, però amb l’experiència de centenars de sendes recorregudes sé que quan una senda s’inicia d’una pista superior acaba devorada per l’aigua. Això és certament l’acció de la roda que en frenar arrossega la terra i la propera pluja se l’emporta darrere. Ho he vist en molts llocs i la conclusió es definitiva. Les rodes mai haurien d'utilitzar les sendes de muntanya. Com a molt les pistes forestals. Jo ho veig així. El senderista, per la seua part, mai hauria d’obrir dreceres i seguir la senda tal com es fa fer.

Aquest racó de la nostra terra és curiosament l’indret de racons de silenci i recolliment espiritual com seu de bases militars. No molt lluny queda la base militar de Bétera, oficialment el Batallón del Cuartel General Terrestre de Alta Disponibilidad i a uns pocs quilòmetres el Regiment de Transmisions 21 de Marines. Per altra banda, les Carmelites han fundat un monestir dit de Sant Josep i Santa Teresa que destacava en la distància. També en un racó de la Calderona s’ubica la Cartoixa de Porta Coeli (porta del cel en llatí) un monestir cartoixà fundat el 1272 a la vall de Lullén, al terme municipal de Serra (Camp de Túria, País Valencià). Aquest indret de silenci no és visitable i sols podem admirar el seu conjunt d’edificis en la distància. La desamortització de Mendizábal del 1835 la va deixar en mans privades que la van comprar en subhasta. L'any 1939, després de la Guerra Civil Espanyola, els terrenys de la cartoixa van allotjar un camp de concentració amb fins a 4.400 presos republicans. El recinte de l'antic camp de concentració és avui ocupat per l'Hospital Doctor Moliner. Es calcula que 2.238 persones van ser afusellades allà el 1939. En realitat molts dels morts al camp de Portaceli per tuberculosi van ser afusellats, segons consta en el registre civil de Serra. Segons els testimonis orals recollits per la professora Ballester Artigues (1991) entre antics detinguts al camp de concentració provinents de la comarca de la Marina Alta, el tracte rebut allà pels "presoners de guerra" era inhumà. Un exemple d'això és que el menjar que els familiars enviaven era cremat la majoria de les vegades. El procés es duia a terme a través d'una cerimònia o ritual que consistia a treure els presoners al pati, fer-los cantar el Cara al Sol amb el braç en alt mentre presenciaven com tot el que havien rebut de les seues famílies era ruixat amb gasolina i se li calava foc entre les burles dels militars carcellers

Portaceli tornarà a ser habitada per monjos el 1943, a conseqüència del nou règim polític instaurat per Franco. La cartoixa era propietat de la Diputació Provincial de València (des de 1931, i la cedí a l'Orde cartoixà, el qual havia de restaurar-la i conservar-la per 20 anys.

Certament, la Serra Calderona és un conjunt de natura i històries increïble que anem descobrint en cada nova ruta que fem. Passant ja del puntal de la Gorrissa vam ascendir fins al mirador dels Rebalsadors ara dit de Mireia.

En la dècada dels 70 l'ICONA va construir unes plataformes com a mirador des del qual es pot contemplar l'extensa horta valenciana i el desnivell que a poc a poc guia la Calderona cap a la seua entrada a la Mediterrània. Aquest mirador va prendre inicialment el nom del pic pròxim en el qual està construït, denominant-se popularment mirador de Rebalsadors. Ara està en procés de restauració i tancat per cintes de plàstic. El formigó armat ha resistit mal el pas del temps i es desfà en pedaços que mostren el ferro rovellat del seu interior.

Ens vam preguntar sobre el nom i en una pàgina de la Internet hem trobat algunes claus al respecte. El desembre de 1997 un grup de senderistes va sol·licitar de l'Ajuntament de Serra la denominació específica del conjunt abans esmentat en memòria d'una persona desapareguda que va deixar el record del seu amor per la Serra. Des de l'anonimat, va defensar aquestes muntanyes participant com a voluntària en l'extinció dels devastadors incendis, i posteriorment, en les repoblacions. De la mateixa manera sent monitora de menors, els havia acompanyats en la seua passió per defensar les muntanyes i en particular la Calderona que la sentia com a seua.

En la foto veiem una xica jove de mirada captivadora i expressió seriosa que ens mira rodejada d’un grup de xiquets. Ens preguntem qui era i què li va passar. Ens fa pensar sobre la nostra efímera vida enfront d’una natura per a nosaltres eterna.

Les vistes des del mirador, tot i espectaculars no eren les millors el passat dissabte. La boira sols deixava veure entre cortines de vapors les poblacions i les muntanyes llunyanes. València capital sols era una ombra i les muntanyes siluetes blaves difuminades.

La senda ens va portar a la darrera fita. Un vèrtex geodèsic molt elevat al qual, no podia ser menys, va pujar Juan per a desesperació del seu gos Curro que el mirava impotent des de la base com patint per la seua integritat o per no poder anar amb ell.

La baixada, com hem dit, va ser molt incòmoda amb tanta drecera i pedra solta. Per moments anaven botant pels costats d’una canal. Es quedava sols l'espectacular vista del Racó de Penyal i la frondositat del Barranc de Deula. Un grup de sorollosos i riallers xiquets scouts amb els seus monitors pujaven. Els majors, com va fer Mireia, hem de fer estimar la natura als qui seran els hereus del paisatge. A més a més, hem de canviar la mentalitat depredadora per una altra respectuosa amb un paisatge que ha passat de generació a generació quasi intacte.

La font de Deula estava eixuta. No brollava ni una gota i això feia el paratge molt menys atractiu. No ens quedaven ja més que uns metres per a completar els vora dotze quilòmetres de ruta que vam fer en total. Plovia unes gotetes, el cel es veia gris per ponent. Afortunadament la pluja ens ha acompanyat aquests dies.