Olocau i les garroferes. Visita al Puntal dels Llops.

 

fotos

De camí cap a Olocau ens allunyàvem de les tempestes i la pluja previstes per a la zona nord d’Alacant. El sol dibuixava línies de llum per la part alta dels núvols que sobrevolaven la mar. A mesura que ens acostàvem a la Serra Calderona el cel es feia més i més blau i lliure de núvols. En arribar la temperatura era encara fresca, la llum clara i neta i els colors com acabats d’estendre sobre un paisatge de pinedes i penya-segats de pedra rogenca.

Ahir a Olocau vaig aprendre un parell de coses més sobre aquest arbre i un localisme que mai havíem sentit. Amb certa sorpresa vam llegir que en el nostre camí ens endinsàvem dins de la que era la “Ruta de les Macollades” d’Olocau. Però, què era una “Macollada”? Aquesta paraula, definida en el diccionari castellà, com a lloc on naixen agrupats fulls, tiges, o peus d’una espècie, s’entén ací com un conjunt de garroferes que creixen juntes en un espai comú. Certament, Olocau és un espai on la garrofera va trobar un espai destacat. Es diu que possiblement siga aquest el lloc amb major concentració de garroferes d’Europa.

Només iniciada la ruta ja vam veure una de tantes al costat d’una basa. Un arbre monumental com tants altres que veuríem per la zona.

De menut m’agradava grimpar els arbres. Com tots els xiquets sentia la necessitat d'experimentar amb el meu cos desafiant les dificultats i riscos. Era, precisament, la garrofera del xalet compartit dels meus oncles la que més m’agradava. Coneixia cada branca on agafar-me o posar el peu per a ascendir fins a un punt on les branques permetien albirar tota la parcel·la sense ser vist camuflat pel fullatge del magnífic arbre.

El camp obert davant del Convent de Sant Jeroni de Cotalba també era la llar d’unes quantes garroferes de branques poderoses que es trencaven i obrien en forma de troncs foradats que reptaven sobre la terra i oferien als xiquets l’escenari d’una nau pirata, un castell o la casa de Tarzan.

Mon pare afirmava que la terra de baix d’una garrofera era el millor substrat per a les plantes i en lloc de comprar-la, com fem ara, anava amb un llegó i un cabàs i portava una terra quasi negra a casa font de vida per a altres plantes.

La garrofera és un arbre resistent, un supervivent del passat que sempre es reinventa. Quan és jove té una fusta de tacte fi i color clar que va fent-se amb el pas de les dècades en un tronc de formes turmentades que creix fins a trencar-se pel seu propi pes. Com si fora l’Au Fènix dels vegetals torna a brotat de la fusta morta per a oferir nous brots que busquen altra vegada la llum sobre les restes de l’anterior generació de vida. Els llauradors, com va veure ahir, ajuden a l’arbre en la seua carrera vital recolzant amb pilons de pedra seca eixes branques que estan a punt de partir-se en el seu periple vital.

Deia el meu amic Paco que la garrofera era la gasolina dels agricultors en el passat. Sempre en un racó hi havia una i de la seua producció eixien les garrofes que curiosos rosegàvem per a traure eixa carn eixuta i dolça que tantes vegades va ser menyspreada i ara està de moda. El fruit de la garrofera ha passat per diverses etapes i de deixar-se abandonat ha passat a ser recollit com ha passat aquests darrers anys. No sé si sabeu d’on ve la paraula quirat, mesura utilitzada en la joieria, “quilate” en castellà, es tracta del pes de la llavor d’aquest arbre que sol tindre una gran uniformitat de grandària i pes, la qual cosa la fa patró de mesura pràctic i accessible a tota la conca mediterrània.

El camí a poc a poc abandonava l'ordenada natura dels bancals per a endinsar-se en pinedes crescudes sobre el que una vegada van ser camps de cultiu. Volíem arribar al Puntal dels Llops i havíem de salvar la distància i el desnivell per una senda molt agradable. A mesura que guanyàvem altura veiem més i més paisatge per totes les bandes.

No els faltava sentit pràctic als ibers. Cada vegada hem visitat més i més jaciments i entenem millor el sentit que tenien de l’habitatge i de la zona on ubicar-lo. Sempre triaven llocs amb bona defensa natural i control extens de la zona. En el cas del Puntal dels Llops la vista cap a Llíria, capital aleshores del territori d’Edetània, era directa, però més enllà es veien les Serres de les Raboses de Cullera, la de Corbera, el Mondúver, el Montgó i tota la zona del Caroig. Els altres poblats de la zona quedaven també a la vista.

Sempre parlem dels romans com a referent del passat per la seua habilitat constructiva i civilitzadora, però oblidem que tot un món anterior va morir amb la seua arribada. El jaciment del Puntal dels Llops sembla que era un fortí de control de territori on un cavaller, la seua família i els seus servents vivien en una fortificació amb habitatges, tallers, magatzems i torres. La funció seria la del control del territori. Sembla que va haver-hi una ocupació prèvia a l’època del bronze i que va ser entre el segle V i IV abans de Crist que es va crear en la forma que hui es conserva. No era un recinte preparat per als assetjaments llargs i sols tenia una funció defensiva mínima i més de vigilància. El cap local va poder exercir el seu càrrec temporalment, per la qual cosa havia de renovar periòdicament la seua fidelitat, de la mateixa manera que podia ser rellevat i substituït si es considerava que no complia o s'excedia en les tasques encomanades. Aquesta temporalitat explicaria l'absència de remodelacions urbanístiques i la presència d'un únic enterrament infantil.

El jaciment estava sense excavar quan va ser visitat pels especialistes el 1978. Es van adonar del constant espoli per part de gent desconeguda i de la urgència d’una excavació ordenada. Com a anècdota cal dir que en la primera campanya, quinze dies el 1978, sols van gaudir d'una subvenció de 5000 pessetes per a fer front a la gasolina d’anar i tornar. La desprotecció de l’assentament va portar a intensificar les excavacions en una lluita contínua amb els saquejadors.

Afortunadament, hui el recinte és part del patrimoni turístic de la zona, està ben senyalitzat i hi ha visites organitzades. Cal destacar la tasca, entre molts altres especialistes, d'Helena Bonet i Consol Mata que van ser pioneres en el jaciment.

Nosaltres vam entrar en un recinte ben senyalitzat i preparat per a les visites. Vam arribar, rodejant la torre, a la zona dels habitatges, dels quals sols quedava, com sol passar els sòcols de pedra. La part superior feta de tova es va desfer en el seu dia i l’aigua ha fet la resta. Sempre ens emociona sentir el bàtec d’aquelles persones que van fer una obra que hui 2500 anys després continua visible.

Vam descendir per a agafar la costeruda senda de la Lloma de la Solana. A ponent es veien les instal·lacions del Campament militar de Marines. Batallons de núvols venien de l’interior anunciant una vesprada de tempestes. Vam esmorzar al cim, on és el vèrtex geodèsic notant la frescor de la brisa que venia de la mar.

Vam baixar per una senda relliscosa amb molta grava solta i gran pendent. Els pals s’agraïen per a descansar una mica les cames i per a trobar més punts on trobar l’equilibri. Per la part baixa vam veure més bancals de venerables garroferes ja caminant pel llit del Barranc de Carraixet. Sembla que és un de tants rierols que mai porta aigua, però sols cal recordar les inundacions al poble de Marines per a comprendre la realitat. El matí del 14 d'octubre de 1957 una massa composta principalment per blocs i fang procedent del vessant oest de les crestes del Rodé (Serra Calderona) va assolar la major part del nucli urbà de Marines (València), causant 6 víctimes mortals i nombrosos danys materials. Qui ho diria veient com està tot eixut sense cap mostra d’aigua.

I fins ací la nostra ruta. Espere que el relat us haja obert les ganes de visitar un indret que vos agradarà especialment.