El jardí màgic de Benirrama

Fa tan sols un any que vam fer una ruta pels voltants de Benirrama. Aleshores tot el vessant de l’obaga era verd i les flors i les ingràvides papallones anunciaven l’arribada de l’estiu. La pluja havia portat el miracle de la vida i la natura resplendia per tot arreu. Els cirerers eren els únics que havien patit de tanta aigua i la collita era inexistent. Per totes les bandes el espectacle visual era encisador perquè a la ordenada i progressiva disposició dels bancals escalonats es contraposava la verticalitat del murs de pedra que fan de frontera. Ja cap al Castell clau de la ruta llevantina d’entrada a la vall es veia una panoràmica amable d’una vall on el temps va a una altra velocitat.

Poques setmanes després va ocórrer el paorós incendi que va arrasar la Vall d’Alcalà i va mossegar les parts altes de la Serra de la Foradada a un pas de fer-ho per tota la Vall de Gallinera. Encara per les parts altes es veu la pedra pelada i els pins amb troncs negres i amb les copes de color marró.

Ahir els sorolls eren els d’un diumenge. Sumat al cant dels ocells el rugir escandalós dels motoristes dibuixant les corbes de la carretera. Els ciclistes menys sorollosos parlant uns amb els altres. 

Ahir vam fer una passejada curta pel camí del Pas de Benirrama. El dia es va presentar plujós i no vam poder fer la ruta prevista així que vam fer un tast de natura. Vam ascendir pel camí que porta al Pas natural cap als bancals de dalt la Serra de la la Foradada ja de camí a Alcalà de la Jovada. Entre bancals amb potents marges de pedra seca es va pujant progressivament. Son camins fets amb trellat, a escala humana. Quan es van fer no hi havia eixe sentit de l’aventura que tenim actualment i que ens fa obrir dreceres verticals relliscoses per a guanyar uns segons que tal vegada no necessitem . No es pot fer més que lloar la meravellosa tasca que van fer generacions de llauradors creant un paisatge artificial tan ben adaptat al medi que sembla natural. La senda en si mateix és una obra mestra de l'enginyeria popular amb pedres encaixades i graons discrets que permeten l’ascensió amable amb les eines i els ramats i les bèsties de càrrega. Ens parlen d’un món passat on amb els materials disponibles a l’entorn feien vials útils i funcionals perquè les persones i els rucs anaren i tornaren als bancals.

En algun moment desconegut, perdut segurament en la memòria, un bon mos de la muntanya va caure redolant cap al fons de la vall.

Degué de ser un moment terrible, apocaliptic a l'escala d'una vall tan menuda. Els immensos cudols, alguns de la grandària d’un edifici, van adoptar posicions capricioses fent un laberint natural ple d’amagatalls propi d’un conte de fades. Ens vam eixir de la senda i vam recórrer els bancals plantats entre racons on la selva ha guanyat a la ordenada mentalitat del agricultor. En els cirerers, com a arracades d’intens vermell, penjaven els fruits temptant al caminant. 

Les sendes i els camins més amples s’enrosquen entre les pedres salvant el desnivell entre els bancals. L’abandonament de molts dels camps ha fet que tinga una aparença natural però a l’estil dels jardins japonesos i dels bonsais on la mà del esser humà intenta imitar els equilibris de la natura: una pedra vertical d’arestes corbes, combinada amb la tortuosa forma d’una garrofera que creix aferrada a la terra i escala apegada a la roca pujant cap a la llum. Quasi un símbol espiritual. 

El camí per moments és ombrívol i fresc, altres ix a la llum entre els cirerers, garrofers i oliveres. Què no hauran vist aquest arbres. L’arribada dels musulmans a la península, les guerres amb els cristians, la expulsió dels moriscos i l’arribada dels colons mallorquins en la recerca d’una nova vida en una nova terra.

El crit del muetzí sembla que ressonarà altra vegada entre els altius murs de la serra, però són les campanes cristianes les que sonen i el valencià el que se sent parlar pels carrers de Benirrama.