Casinos. Ruta de les escales i el Poblat del Castellar

El dia venia des del primer moment tort. En el nostre viatge cap a Casinos vèiem la pantalla de groc ataronjat brillant darrere dels perfils fugaços d'un paisatge de siluetes en permanent fugida. Abans d'arribar vaig recordar que havia oblidat la corretja de les meues dues gosses. Ja no era qüestió de tornar. Vaig confiar que amb la corretja de l'estoig de la càmera podria arreglar-me-les en cas d'haver de lligar-les. Juan em va confirmar que tot el recorregut seria per camins rurals amb poc trànsit i una senda de muntanya.

Arribàvem prop de les huit al qui havia de ser el punt d'inici. En realitat, Google ens estava portant a quasi un quilòmetre i mig d'on ens hauria d'haver indicat que no era, ni més ni menys, que el peu de la immensa cascada artificial que descendix escalonada al costat de l'autopista que conduïx a la comarca dels Serrans.

En els meus primers viatges cap a Xulilla, una vegada passada la ciutat de Llíria, es percebia un canvi gradual en el paisatge que passava a ser més propi del secà. Casinos, el nostre destí, és també l'últim poble on es parla valencià abans de passar a la zona de repoblació aragonesa on el castellà és l'idioma propi dels seus habitants.

La cascada sembla una font artificial feta per al gaudi visual dels vehicles en trànsit, però en realitat forma part d'un faraònic projecte que porta les aigües del Pantà de Benaixeve fins a Bétera en una longitud total de setanta quilòmetres. En aquest cas la cascada artificial complix una doble funció. La primera és la d'atenuar l'acceleració de les aigües degudes al desnivell, el qual ha de ser progressiu. Dos factors juguen en el disseny, un la necessitat que l'aigua circule a velocitat adequada per a no estancar-se o omplir-se de sediments i llims i l'altra que no ho faça tan ràpid que destruïsca el llit. És així que l'angle d'inclinació hauria de ser d'1 a 5 centímetres de descens cada 100 metres. La cascada de Casinos, doncs, respon a aquest concepte de fer baixar les aigües de forma ordenada per a no augmentar la seua velocitat i, a més, produir energia elèctrica.

La sensació de veure caure l'aigua sempre és molt agradable i certament a primera hora del dia vam gaudir de l'espectacle artificial de l'escala ja coberta de líquens i algues amb cortines de blanca bromera que se succeïen fins a la base. Vam realitzar l'ascens al tossal pel camí de servei que, en ziga-zaga, porta fins a la part superior. En aqueix punt se segueix en paral·lel el traçat del canal d'aigües verdoses que va seguint les corbes de nivell del terreny.

Va ser en aquest moment quan em vaig adonar que no portava el telèfon, tercer error del dia, i vaig decidir descendir per una pista forestal marcada en el mapa per a arribar al cotxe que no estava tan lluny i tornar. Juan em va esperar amb els tres gossets que ens acompanyen i quan vaig arribar reprenguérem la ruta. Vam passar per unes excloses i bastants casetes de camp disperses per la zona. Els gossos s'entretenien explorant un món de fantàstiques olors que són sempre per a ells les nostres rutes per la muntanya. Energètics i eixelebrats van pujar un terraplé i van desaparéixer entre el matossar. En cridar-los de tornada Curro baixà de forma accelerada i en xocar amb les seues potes davanteres en terra es va fer mal i va començar a udolar desesperadament. Semblava que s'havia trencat una de les seues potes davanteres si s'havia de jutjar per les seues expressions de dolor. Definitivament semblava que l'excursió s'havia acabat, però a poc a poc va començar a caminar i vam veure que només era una ferida que s'havia d'haver fet en una de les seues potes.

Un aspecte a destacar va ser la gran quantitat de conills que apareixien per tots costats. Segons sembla, es tracta d'una plaga en la zona. Quan apareixia algun creuant el camí els gossos emprenien una boja i inútil carrera per a caçar-los.

Vam passar per una immensa bassa de reg que s'alimentava de les aigües del canal i per zones on es veien immensos horts de tarongers on abans només hi hauria un terreny àrid apte per al secà i no per al regadiu. La concepció dels horts era clarament moderna, ja que entre les fileres de tarongers hi havia llargs carrers que arribaven fins a les primeres altures dels altells dels voltants i les llargues mànegues del reg per degoteig. Cap bancal escalonat com abans.

Com a curiositat, en un dels murs de pedra seca de la zona estava incrustada una làpida sepulcral sense data indicada amb el lema “Aquí murió el desgraciado Pablo Nadal, rueguen por su alma”. Una creu en la part superior i una calavera amb dues tíbies creuades en la inferior completaven el senzill monument. No hem pogut trobar més informació sobre aquest tema encara que jo diria per l'estil de la tipografia i la simbologia que em recorda a les tombes i làpides del segle XVIII.

Passant per una partida de nom “El Cerveret” ens preguntàvem sobre l'origen del nom. Segons sembla, l'origen és pel nom del propietari de la Masia del Bisbe, el clergue de nom Jacinto María Cervera i Cervera nascut a Pedralva el 1827 i que va arribar a ser nomenat bisbe. En un lloc hi havia una sèrie de carreus disposats en un perímetre rectangular. No vam arribar a endevinar el motiu ni funció d'aquesta estranya construcció al costat d'una masia.

Ja només ens quedava l'ascensió al tossal que alberga el poblat iber del Castellar de Casinos. Tota la zona d'Edeta va ser en els anteriors a la conquesta romana d'Hispània un territori iber. En l'actualitat es coneixen trenta-huit jaciments arqueològics, dels quals 36 posseïxen restes ibèriques, tractant-se aquest el període cronològic amb major representació. Això dona una idea de la importància de l'ocupació del territori de Casinos i la Comarca del Camp de Túria en època ibèrica.

El poblat del Castellar, del qual queden visibles les línies dels sòcols de pedra dels habitatges, és característic dels ibers, fortificat i edificat sobre el cim d'un pujol que domine una zona concreta. La zona d'accés es realitzava per una porta en colze que donava accés a un carrer amb els habitatges.

Es va realitzar una intervenció arqueològica l'any 2017 amb dos objectius, valorar els danys causats pels espoliadors i la realització d'un alçament topogràfic i una planimetria que permetera la interpretació de la història del poblat. Sembla que va ser ocupat entre els segles V i II abans de Crist.

Certament les vistes eren meravelloses dominant les cadenes muntanyenques dels voltants fins a arribar a la mar i ja cap als Serrans. Una parella d'àguiles sobrevolava les pinedes pròximes, el cel apareixia amb línies rectes blanques sobre el cel blau derivades del pas dels avions. Vam seure dins d'una de les estades i esmorzàrem admirant el treball dels obrers de fa 2500 anys. L'ésser humà és una formiga que manipula el paisatge per als seus fins, ja siga portar aigua, crear un habitatge o crear immensos horts de cítrics.

Baixarem el pujol pel camí de grava solta sobre terra dels que solen trair a la primera distracció i vam desfer el camí passant junt garroferes de gran port que recorden un passat de secà ara arrasat per les modernes explotacions citrícoles. Seguirem els camins de terra entre camps fins a tornar al punt d'inici en les cascades.

En resum, una ruta sense moltes complicacions, amb poca muntanya i molta pista forestal i un parell de punts molt interessants en el recorregut.