El pou i el pèndol

 

Fa unes setmanes vaig anar sol a la muntanya. Vaig fer una ruta curta aprofitant el bon oratge del final de l'estiu. Em vaig banyar en un toll d'aigua de color maragda i vaig sentir el colp violent de l'aigua brollant de l'interior de la terra.

Al cap d'un parell de dies em vaig veure atacat pels símptomes d'una malaltia respiratòria. La congestió augmentava dia a dia, amb els pulmons i el nas cada vegada més tancats, sense que el cos poguera reaccionar com quan era jove. Aleshores, la regla de tres dies de pujada i tres de davallada era una constant. Amb els anys, però, la recuperació es fa més lenta. Més endavant, en notar que els pulmons estaven irritats i que la gola era com paper de vidre, vaig decidir que necessitava una actuació més contundent i vaig anar a urgències. Efectivament, em van donar una medicació forta que ha tallat el procés i sembla que remet.

El cos ens recorda que no som els d'abans, i ho tinc ben a la vora. Hi ha una persona major de la família a casa. Té demència i ara mateix plora desconsolada sense un motiu clar. Simplement, està desorientada i desitja anar a llocs on no pot arribar, recuperar una independència que ja no té o veure familiars ja morts. El seu cervell provoca espurnes efímeres: anhels i preguntes que resulten impossibles d'atendre, perquè no sabem com respondre-les o perquè les respostes no tenen sentit per a ella. Després torna la rutina, i la mateixa qüestió es repeteix una vegada i una altra. Aquell ésser es converteix en un esperit errant, difuminat en la desmemòria.

Anys enrere vam celebrar tots junts, amb la família política, l'aniversari de casament dels tios; va ser un dia ple d'alegria, amb fills, nets, parents i amics. Fa dos dies vam anar al soterrament del marit, i l'església també estava plena de gent que l'estimava. El rector, molt amic del difunt, va fer una homilia emotiva. Va dir que la realitat no és la visible, sinó més aviat la invisible. Jo tenia la vista perduda en les volutes barroques i els algeps decorats, recarregats al gust popular valencià, entre figures de sants i pintures d'un cel que s'obria en les petxines de la cúpula.

Les seues paraules em van fer pensar en la física: en eixa dimensió oculta i difícil de comprendre que sempre ha estat ací, encara que no la puguem percebre. Tot allò que toquem i veiem és, en el fons, quasi buit: partícules regides per lleis quàntiques que no s'assemblen a res del que coneixem. I tot això té un passat. Som àtoms que van formar part d'una estrella que es va apagar, d'un bacteri en un mar primigeni, d'una formiga o d'un immens dinosaure que va desaparéixer després d'una hecatombe còsmica. La matèria no s'acaba: es transforma i acaba integrada en altres sistemes i organismes. Queda saber on resideix la consciència, allò que la religió anomena ànima, que de sobte fuig i ignorem si s'esvaneix o simplement deixa de ser.

Tanmateix, la ment ja comença a adonar-se de la corba descendent que ens va portant cap al final. Després tornen les jornades de muntanya, de cel net, de mar i de rius, i vivim la fantasia de l'eterna joventut.

Em ve al cap el conte d'Edgar Allan Poe, El pou i el pèndol, com una metàfora perfecta de l'existència. El presoner lligat som nosaltres. El pèndol que bascula per damunt del cap és un ganivet afilat, és el temps que va marcant el pas dels anys, sempre a punt de tallar-nos. I nosaltres, nugats, estem al costat d'un pou al qual no volem caure. Ens envolta la foscor i no sabem quant ens queda ni a quina distància està el pou. A mesura que passen els anys, la presó, la vellesa, es va estrenyent i ens espenta cap a l'abisme.

Quan era menut em feien por les històries de fantasmes. Recorde un programa de televisió en què es representava El miserere de Bécquer, que mai no he oblidat: va ser la primera vegada que la mort se'm va mostrar de veres, sent xiquet. Aleshores era un terror fantàstic, que venia de fora. Ara és una certesa que s'apropa entre dies de sol i llum, i amb la consciència de la meua pròpia decadència: veure'm decaure i saber-ho.