Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  Una cadena d’hotels vol transmutar el Monestir de Sant Jeroni en un «spa», en paraules valencianes un establiment de salut, benestar i cura personal. Els tractaments, teràpies i activitats es basen en l’ús de l’aigua que no ha de ser necessàriament mineromedicinals. El venerable edifici es convertiria aleshores en un lloc de luxe on, aquells que ho pogueren pagar, trobarien relaxament en un lloc exclusiu. Òbviament quedaria en gran part tancat i reservat als clients i necessitaria, supose, un bon subministrament d’aigua. Hui volia pujar a la serra. El meu cap ha pegat moltes voltes fins que m’he decidit per una opció pròxima a casa, en concret per Ròtova. Prou tard he agafat a les gossetes i un poc de pa i fruita i he pujat cap a la Font de les Galeries. L’oratge comença a canviar i tal vegada era l’única oportunitat aquesta setmana. Curiosament, he passat per sota l’aqüeducte on mon pare, ja farà quasi setanta anys, va fer una excursió amb amics en un paisatge prou canviat per l...

L'evolució de la platja de Gandia als anys seixanta va ser espectacularment ràpida. La primera foto és d'origen desconegut, pel que sembla com a part d'un material turístic, ja que el peu de foto diu «Luftbild des Strandes von Gandia, Valencia» i «Feste und Sport» («Vista aèria de la Platja de Gandia, València» i «Festes i esport»). Sembla el retall d'un catàleg o publicació adreçada al turisme alemany. La tinc, amb tota probabilitat, per les germanes Künneke i per la quantitat de material fotogràfic que em feien arribar. Mirant els detalls, s'aprecia l'evolució de la llargària i l'envergadura de les construccions. Coneixem testimonis fotogràfics de 1958 en què tan sols apareix l'hotel Bayren en construcció, sense cap altre edifici al voltant; eixa data, per tant, ja no pot ser la d'esta foto, perquè ací ja se n'hi veuen molts més aixecats. Els apartaments roigs de dalt a l'esquerra semblen ser els Apartaments Álamo, construïts a partir de 19...

El iaio era de Vilallonga; bé, la família era provinent d'allí. A principis del segle XX van haver d'emigrar a València capital i d'allí es va dispersar. Una germana, Dolores,es va morir a Montevideo i el fill d'aquesta, Alberto crec que li deien, va ser cambrer a Viena, va estar a l'Uruguai i va morir a Austràlia, portant sempre al darrere una senyera valenciana. Es va fer mormó en un moment de la seua vida i va tornar a Vilallonga a parlar amb uns parents que mon pare coneixia per a esbrinar l'arbre genealògic i així incorporar-lo als registres dels mormons i salvar-los a tots d'una. És així com pensen. Un dia vos contaré tota la seua novel·lesca història. Quan era menut, vam ser convidats a una caseta que tenia la tia Rosa, filla d'Elvira, una germana del iaio Juan, amagada entre horts que fitaven, per una banda, al carrer de l'Estació i per darrere al Barranc de la Moneda, a Vilallonga, el poble del iaio i d'alguna forma també meu. En teoria,...

En esta etapa de la vida, abrir los armarios para encontrar algún documento necesario parece acceder a los restos apilados como estratos geológicos de un tiempo pasado. Viejos ejemplares de los cómics de la adolescencia, ídolos musicales congelados en el blanco y negro, trabajos artísticos de aquel joven estudiante que fui y tantas otras cosas acumuladas a la espera de volver a ser relevantes o, casi con mayor seguridad, de acabar en el cubo de la basura. Al fondo de una caja había una libreta azul con los apuntes que, en 1979, tomé en el cursillo de socorrista. Letra todavía infantil, dibujos toscos. Hojeándola, apareció un viejo recorte de prensa en el que, en unas pocas líneas, se hablaba de la muerte de un periodista de origen argentino llamado Ambrosio García Lao. ¿Por qué había guardado aquella noticia? Volví a aquel año 1983, a aquel verano trabajando de socorrista, al cargo, junto a mi compañero Juan, de la zona que nos correspondía. Toda la playa estaba dividida en sectores, c...

En aquesta etapa de la vida, obrir els armaris per trobar algun document necessari sembla accedir a les restes apilades com a estrats geològics d’un temps passat. Vells exemplars dels còmics de l’adolescència, ídols musicals congelats en el blanc i negre, treballs artístics d’aquell jove estudiant que vaig ser i tantes altres coses acumulades a l’espera de tornar a ser rellevants o, quasi més segur, d’acabar al poal del fem. Al fons d’una caixa estava una llibreta blava amb els apunts que, l’any 1979, vaig prendre en el curset de socorrista. Lletra encara infantil, dibuixos toscos. Fullejant-la, em va aparéixer un vell retall de premsa on, en unes poques línies, es parlava de la mort d’un periodista d’origen argentí i de nom Ambrosio García Lao. Per què havia guardat aquella notícia? Vaig tornar a aquell any 1983, a aquell estiu treballant de socorrista, al càrrec, al costat del meu company Juan, de la zona que ens pertocava. Tota la platja estava dividida en sectors, amb tres màstils ...