La Ruta del Cofrenet. Fregant la frontera

fotos

Sempre m’ha sorprés la realitat de la frontera lingüística del País Valencià. De sobte estàs en un poble on el valencià és la llengua comuna i, passes uns pocs quilòmetres i ja accents, nom dels accidents geogràfics i tradicions canvien sobtadament. És aquest el cas de La Font de la Figuera, poble aquest que penetra cap a l’oest, ja pujant a l’altiplà castellà, tancat al sud per Villena i al nord per Énguera. Sols cal caminar uns passos i la frontera invisible es creua passant a indrets amb noms amb eixa sonora cadència del castellà.

Certament la llengua és un signe identitari que es manté fins i tot en condicions de repressió i és interessant com Villena, tot i ser part de la província d’Alacant, parla amb un accent més aviat murcià que altra cosa i els fontins amb un valencià de soca-rel. Així ho vaig experimentar quan vaig treballar a Villena i vaig conèixer companys dels termes municipals veïns de parla valenciana, barrejats amb villeners o cabdetans amb accents ben marcats.

A primera llum ja estàvem Juan i jo caminant per sota la línia del ferrocarril, passant baix d’un pont triat pels corbs per a niuar. La senyalització ens portava, per la llera del riu sec, a seguir la dita ruta del Cofrenet. A vora via del tren encara hi ha acurats camps d’oliveres brodats sobre una terra clara compartimentada en bancals de murs de pedra seca.

Entre gegantins blocs caiguts en el passat, avançàvem pel riu Canyoles. Per la part alta frondoses pinedes ens acompanyaven i entre els arbres es veien ací i allà capes horitzontals de pedra, restes d’un paratge erosionat per l’acció de riuades antediluvianes. Encara que les restes d’animals són evidents, no vam veure cap altre més que les oronetes que a velocitat de vertigen feien piruetes en el cel i els conills amagant-se dels gossos.

La llera coberta de grava arrodonida per l’acció del riu, no era sempre fàcil de caminar i la senda entrava i eixia al llit del riu que naix a la veïna Almansa i, fent d’eix vertebrador de la comarca de la Costera, acaba sent part del riu d’Albaida primer i del Xúquer més endavant.

El dia estava cobert d’una fina capa de núvols que en pocs moments del matí va deixar mostrar el sol. La llum era aleshores freda i plana, furtant-li al paisatge del necessari contrast per a capturar la seua bellesa. Certament el paratge gaudia d’una gran espectacularitat amb muntons ocasionals de pedres de formes quasi artificials per efecte de la geologia, que va alçar el fons de mars primitius fins a formar capes planes que, en desplomar-se en el riu, modelaven cudols de cares quasi ortogonals. Juan va demanar una foto dalt d’un d’aquests pedrots caiguts a la llera. Els gossets anaven com a bojos perseguint els abundants conills. L'excitació els feia oblidar el trellat i calia anar cridant-los perquè de sobte desapareixien entre la densa vegetació i en una curta estona tornaven amb cara de felicitat i la llengua fora.

Segurament els mamífers, siga un gos o una persona, tenim algun instint en la nostra genètica que ens porta la felicitat quan estem caminant per les muntanyes. Els gossos han de sentir allò que Jack London va anomenar com “La crida de la selva”. Els humans que gaudim del senderisme retrobem aquell esperit que degueren tindre els nostres avantpassats cavernícoles en les expedicions de control del territori que segurament farien.

En un dels meandres del barranc vam veure la cavitat allargada que forma la dita Cova de la Sarna. Era una de les nostres fites, però encara havíem d’arribar deixant primer el riu i, per una pista passant per la Caseta de Blaiet. Aquesta és una graciosa edificació amb pou i basa que es nota reformada i en bon estat. El seu blanc encegador destacava sobre el cel plomís i el matossar de molts colors de verd. Era el moment de l'eclosió de la Lytta vesicatoria, dita cantàrida, un insecte de color verd metal·litzat, petit i llarguerut que es veu moltes vegades en la part central de les flors. Mai havia vist tants i, com portava una samarreta groga, degueren pensar que era una flor i van vindre a posar-se sobre mi a desenes. A manotades vaig haver de llevar-los, però cabuts feien un vol curt i tornaven. A poc a poc vaig anar llevant-me’ls. La pista que recorregueren mostrava els cims més propers, el Cofrenet, cobert d’un dens pinar i el Capurutxo en la distància. Els dos deixen entre ells un pas, el Port d’Almansa, que és l'entrada natural des de Castella cap a les terres de l’Antic Regne de València.

El dia 25 d’abril de 1707 es recorda la Batalla d’Almansa que tingué lloc a poca distància d’on hi érem. Hui és una espècie de carnestoltes on la gent amb disfresses recorda els fets sense molta insistència en el drama històric, ni en les quasi 9000 baixes que hi va haver. Tot per no parlar de la pèrdua del dret a la pròpia cultura i trets d’identitat.

La derrota va portar, com tots sabem, un nou monarca borbó poc amic de les diferències forals. En pocs anys el valencià va ser reprimit dins del marc d’una política centralista que va voler esborrar totes les nostres peculiaritats històriques.

Però com en les historietes d’Astèrix i Obèlix no tot es va perdre. És significatiu el poder identificador d’un poble amb la que és la seua llengua. El valencià perviu en moltes zones com a llengua d’ús diari tot i els esforços per imposar el castellà. Jo mateixa vaig ser criat en castellà per uns pares que veien que les persones que triomfaven i estudiaven, com ara els metges, farmacèutics, jutges, advocats o empresaris, dominaven l'idioma de l’estat.

La Font de la Figuera és quasi una pica en Flandes en una zona on el valencià sobtadament desapareix. Sols a poca distància noms com Los Crespos, Laguna de San benito, Polígono industrial el Mugrón o Rincón de Jorqueruela ens recorden que a l’altra banda de la línia invisible està Castella amb els seus trets diferencials que els són propis. Ni millors ni pitjors, són els seus, i per això tan respectables com els nostres, però cal incidir en el fet que són diferents de la manera amb la qual vivim, cuinem o fem festa els valencians.

Així a la vista de la frontera vam arribar a una fita on havíem de deixar la pista i, per camps de sequer abandonats, pràcticament camp a través, vam accedir fent un gir de cent huitanta graus a la boca de la cova. Ens vam trobar amb tres homes amb una gosseta i ens vam saludar. Ells ja abandonaven el lloc. Vam intercanviar unes paraules en valencià. Eren de “la Font” van dir. Els vam fer uns comentaris sobre la dificultat per a trobar l’indret i els vam preguntar sobre l’origen del nom “Cova de la Sarna”. Ells tampoc ho sabien. Amb cordialitat ens vam acomiadar i vam accedir per una petita canal a la plataforma que sobri davant de la boca de la cova. La quantitat d’excrements de cabra indicava que era un refugi ocasional d’aquests animals. Certament la cova, més aviat un abric, és espectacular amb una vista del riu excepcional i visuals directes al poble de la Font de la Figuera i al Capurutxo. Vam esmorzar gaudint d’una temperatura agradable i en acabar vam desfer el camí i retornant a la pista forestal que descendia fins a les vies del tren i l’autopista. Els vehicles van i tornen a tota velocitat sense aturar-se. La frontera és invisible pel que fa a la geografia, però la identitat és clarament cabuda. Almenys fins ara.