Ruta per la Serra d’Ador al voltant de la Cuta.

fotos

Mon tio Juan tenia una finca en la Canaleta, una vall diminuta entre els contraforts de la Serra D’Ador. Deien que era una partida magnífica per als tarongers i que havia fet una bona compra. Ell era conegut per el malnom de “El Negre” per les generacions que ara estarien entre els noranta i els cent i pocs anys. Va ser per allà els anys seixanta quan es va fer molt famós per la comarca com a personatge més popular d’una “jazz band” que animava les festes de la jovenalla d’aquells temps. Fins i tot els van oferir anar a treballar a el Líban quan aquell país es deia “la Suissa d’Orient pròxim”.

Una de les claus de la Canaleta era la protecció que oferien les muntanyes a la diminuta plana escalonada i altra era l’abundància d’aigua que hi havia. Ahir contemplàvem des de el penya-segat calcinat de la Penya del Moro la feraç plana de les hortes de la Safor amb la Canaleta en primer pla. 

Era la meua tercera visita a la zona, part d’allò que diríem el territori, la patria xica os són les meues arrels. Tota la Safor ho seria en general. 

Pels caminals de Castellonet de la Conquesta vam arribar a la font Major al Racó del Tarro en la frontera entre les hortes i la superfície afectada per l’incendi. El paratge havia ja canviat molt des d’aquell dia de pasqua de 2006 en el qual vam anar amb els meus cunyats i els xiquets, encara molt menuts. Portàvem el nostre pastor alemany, Troy que jugava com un més dels menuts pegant voltes a la basa i corrent pels camps abandonats plens d’herba o plantat a dues potes seguint amb la mirada els seus companys de jocs humans dalt de les velles oliveres. Va ser un moment que recorde amb molta estima. El paisatge aleshores, estava verd i fresc.

Camarena en el seu llibre “L’ocàs del món rural” contava que la gent jove dels pobles de la Vall del Vernisa anaven a festes a Vilallonga, que sembla estar per carretera a molta distància, creuant la muntanya. Pel Collado, ascendint per la Font del Tarro s’arriba al Barranc de la Canaleta i ja estàs a l’altra banda no tan lluny dels pobles d’Ador, Palma i Vilallonga.

Vaig fer la mateixa ruta amb els anglesos amb els que anava fa uns anys. Les sendes estaven molt perdudes i, com a resultat de l’incendi passat — probablement el del 2012 — alguns pins tallaven el camí. Si faltava poc les finques de la Canaleta havien tancat part del seu perímetre i la eixida es feia dificultosa. A poc a poc la senda s’havia tancat per desús.

Ahir eixa senda estava completament pelada. Si hi ha un avantatge després d’un incendi i és que el pas per zones abans inaccessibles es facilita molt i es descobreixen coses amagades entre tanta mata. La muntanya es veia nua i negra com l’interior d’un volcà. Els vells escalons dels bancals d’abans es distingien clarament a la llum obliqua dels primers rajos de sol. Observant velles fotos aèries es veu que hi havia al final dels anys cinquanta una combinació entre els conreus i una densa pineda que ja fa molts anys havia desaparegut pels incendis. Si hi havia una possibilitat de regeneració en aquest incendi s’havia tornat a perdre. Pel que fa a la vegetació baixa probablement creixerà en uns mesos. En tan sol uns dies brossetes verdes despuntaven entre les branques carbonitzades. Els margallons probablement començaran un poc després, però reviuran. No serà el cas dels pins que han mort, altra vegada, prematurament.

Pujant a la Penja del Moro per una senda costeruda i de pedra solta vam arribar a la plana on ja es va albirar la Casa de Domingo escortada per un seguici de pins morts. Semblava estar a l’abast de la mà  però quedava separada pel Barranc de la Fletxa.  La Safor es veia grandiosa com a teló de fons. Pedres i plantes  en un paisatge ple d'esperits com a escultures filiformes de Giacometti. Aquesta zona sempre l’hem coneguda amb matoll ara ni això.

Vam arribar a la Penya de l’Hedra i a la font homònima. Res a veure amb la verdor de fa dos anys. Ara l’accés era més senzill per l’absència de la selva compacta d’abans. 

La Font de la Penya de l’Hedra no raja pràcticament aigua. Això sí, amb saviesa els nostres avantpassats havien preparat un parell de cassoletes comunicades per una canaleta tallada en la pedra que creava uns cocons diminuts on refrescar-se o beure en moments de necessitat.

Sabíem que hi havia una senda quasi perduda que comunicava aquest indret amb la pista de la Cuta i vam aprofitar per a caminar-la per primera vegada. Llevat d’unes poques fites de guia i les indicacions al mapa era difícil saber per on anava, però la pedra pelada ens va permetre arribar a l’altra banda sense dificultats.

La llum de la tardor oferia uns colors brillants i saturats en les valls i serres per tots els voltants. La nostra terra és d’una bellesa incomparable. En la curta distància, en canvi tot semblava un territori extraterrestre.

Per primera vegada vam veure les parts afectades pel foc ja fregant el Racó del Duc. A l’altra banda es veien els xalets de la Safor, per la zona de les Majones. No vull imaginar què haguera passat si el foc haguera botat a l’altra banda. L’oratge va ser tant destructiu com capritxós en aquest incendi. Sembla que anava a una velocitat tan desenfrenada que algunes zones les va saltar sense cremar-les. Si no haguera sigut així, podria haver anat ocupant un i altre territori en totes les direccions. En aquest cas algunes zones, com per exemple la pineda d’Alfauir o part de la pujada al Bancal de la Creu de Lloc Nou s’han salvat a pesar de tot. 

La pista de la Cuta es veia amb la seua superfície alterada pel pas de vehicles pesats que l’havien obert per a l’arribada dels camions dels militars i els bombers. Els colors blau del cel, roig de la terra i gris i negre per la part cremada es combinaven en una foto d’arbres caiguts i una pista que giravoltava sota la piràmide de pedra morta de la Cuta. Mirant cap a Vilallonga es veien totes les muntanyes costaneres de la Marina dibuixades amb delicats colors blaus. Davant pins d’un color ocre de mort i més i més negror.

El Barranc de l’Engina, un racó salvatge però preciós, s’havia salvat del foc. La Carrasqueta i el Collado de Martinent semblaven en la distància cremats. Vam trencar per la pista que porta a la que va a Terrateig. Com havia comprovat feia uns dies ,ací l’incendi no va deixar ni un arbre en peu. El efecte de canal entre els dos vessants, més el perfil ascendent degueren facilitar el foc que va acabar amb tot. Per terra es veien unes curioses línies rectes que semblaven fetes per humans, però no era més que l’ombra que van deixar els arbres en convertir-se en cendra com aquelles ombres gravades en la pedra després de les explosions atòmiques de Hiroshima o el rastre en la pedra dels cossos de Pompeia.  

El ranxet, un xalet abandonat fa dècades, romania en una zona de pins cremats, la Font del Frare rajava aigua i una herba fina, diminuta i delicada com la primera barba d’un adolescent creixia pels voltants.

Sembla que quan parlem d’incendis sempre caiem en els mateixos llocs comuns, entre la pena, la desesperança i l’autocompassió carregada d’una esperança que ens consola però que no deixa de ser irreal. Amb tants incendis la muntanya sols té capacitat de regenerar la mata. Amb tempestes brutals de vent i aigua la terra baixarà convertida en  destrucció pels barrancs i els rius. No podem fer molt per apagar aquest foc que nosaltres mateix causem. El canvi del clima fa que el fred arribe molt tard. Vinc observant que almenys des de 2013 aquest no ve fins mitjans de Novembre. Els estius són secs i la pluja arriba en moments imprevistos i no sempre amb calma i mesura. És el que tenim. El nostre paisatge vital, on hem crescut com a persones i com a senderistes es veu atacat una vegada i una altra. Quin serà el pròxim incendi? On serà? Una maleïda loteria juga amb nosaltres i els nostres records.