Al sud i al nord de la nostra terra. Volta per la Calderona

fotos

No va ser fins molt tard que vaig començar a conéixer la zona nord-oest de València. Llíria era un nom i la realitat de dues bandes de música famoses. La Serra de la Calderona tan sols era una silueta sense nom pel nord i una excursió amb el col·legi al monestir de Sant Esperit de Gilet. 

En l'etapa nova de la meua vida que vaig encetar amb la decadència i mort dels meus pares, vaig assumir la fi d’etapes professionals i personals que em feien anar cap als anys de la maduresa. Els viatges per tota Europa del passat van esdevindre en rutes d’exploració per totes les muntanyes de la nostra terra.

Va ser així com vaig començar a tancar un mapa mental entre Aitana i Penyagolosa en un sentit ampli i entre el Montgó i la Calderona pel que fa a les terres centrals del País Valencià. Recorde pujar en globus a Bocairent i recitar de memòria el nom de moltes serres que albirava des de les altures. Els valencians som un poble sacsejat per la història i privat d’una identitat comuna homogènia, ja que pel sud, sota la Marina Baixa, es consideren alacantins i pel nord més aviat castellonencs. Jo diria que és precisament en la terra que va de la Calderona al Montgó on aquest sentiment de ser valencians, aquesta identitat es sent més definida. Fora d’aquesta zona valencianoparlant es perd, diria jo, aquest sentir.

Victor Labrado, l’escriptor suecà, deia una vegada que la seua frontera visual sud és el Montgó. És una afirmació que compartisc. El Montgó és la fita visual meridional de tota la plana que abasta el Golf de València i així s’ataüllava com una taca d’un blau fosc sobre un cel clar tacat de núvols d’un blanc encegador pel contrallum d’un sol en hores baixes. La Mar i l’Albufera de València eren una taca de groc de Nàpols sobre la qual flotava la Serra de les Raboses de Cullera i desenes de muntanyes tantes vegades recorregudes. Estàvem al cim del Gorgo (909 m) un dels més alts d’aquesta serra de pedres planes i espectaculars crestes de gres roig.

El camí iniciat al poble de Marines Vell a primera hora del matí ens havia portat per una costeruda senda per les frondoses pinedes fins enganxar una pista amb trànsit de sorollosos quads i una altra de terra roja polsegosa que ja ens va portar a l’accés al cim. Pel camí veiem a les dues bandes abundants arbocers farcits de fruits d’un roig encés que destacava sobre el verd de la massa forestal. El dia, altra vegada sec, típic dels ponents de novembre, mostrava un cel amb núvols estratosfèrics de formes capritxoses i abundants clarobscurs. L’últim tram ja va ser per un cim de pedres planes lleugerament inclinades que ens van fer anar botant com jugant al sambori. Els pins, arbres ja madurs, creixien sobre aquesta piràmide de pedres de rodé. Les carrasques han crescut tant que el vèrtex geodèsic queda amagat i costa albirar la magnífica vista que l’altura permet i les plantes amaguen. Entre les copes es veia pel nord la serra germana d’Espadà i el Penyagolosa, per l’oest les serres que es perden en terres castellanes i pel sud els pobles del Camp del Túria i les potents muntanyes de Cortes de Pallàs. Ja per la banda de la mar es veia el Golf de València, el Cap i Casal amb el port fàcilment distingible per les grues que com a insectes en plena batalla es destacaven sobre la llum potent que reflectia la mar.

Al poc d’haver arribat al cim també ho va fer un segon grup de senderistes de Llíria. Ens vam saludar i un d’ells ens va reconéixer pels gossets, personatges comuns en les nostres fotos. No vam tardar a estirar els fils de les relacions amb amics comuns. Un d’ells, que viu precisament a la Safor, era amic d’un cosí germà meu. Els altres coneixien al nostre estimat Manolo Sánchez Vidagany. He de dir que en la primera visita que vaig fer a Llíria amb ell de guia vaig descobrir una ciutat amb un patrimoni tan excepcional com poc explotat i un estil de vida molt paregut al dels pobles de la Safor. Sempre he dit que la Safor és un poble de pobles interconnectats per les relacions personals, però allà dalt vam veure eixe teixit de relacions que ens fa sentir part d’un poble amb trets i història comuns s’estén molt més enllà.

Ens vam fer una foto tots junts per a deixar constància de la trobada i ens vam acomiadar amb cordialitat separant els nostres camins. 

Per una senda dita de la Moratilla, junt al Barranc d’Aigua Amarga vam descendir assaborint la espectacular vista cap al sud que ens oferia l'alineació del Castell del Real i Llíria entre la multitud d’esperons de la serra.

Amb la ajuda del GPS i una fita ens vam internar en el Barranc de l’Olla, més que frondós quasi selvàtic. La presència d’humitat i aigua es feia sentir. En les seues parts més baixes hi ha una basa amb aigua cristal·lina acaronada pels febles rajos de sol de la tardor. La gosseta més major va passar per les pedres procurant no banyar-se, metre que els més joves es van llançar sense trellat al fang eixint amb les potes enfangades.

En eixir del barranc ens vam adonar que havíem fet connexió amb una altra ruta feta en el passat. Vam passar per l’únic carrer del despoblat morisc de la Torre Olla. El lloc dit “Qaryät al-Ülya” — l’alqueria de dalt — té una història llarga i és citat en el Llibre del Repartiment, en documentació posterior i en l’obra de Cavanilles.

A conseqüència de l'expulsió dels moriscos, aquest llogaret va anar perdent població, malgrat la qual cosa, va ser habitat fins que es va abandonar definitivament en el segle XIX, i va arribar a tindre sis cases habitades amb uns 17 habitants en 1797. Xicotets grups de persones van continuar vivint en la zona en el segle XX, van patir la riuada de 1957, i en 1976 només quedava “el senyor Pasqual”. Desaparegut aquest la zona va caure en l’abandonament.

Hui en dia sembla altra vegada habitat. Es fa notar l’actuació d’un grup dit Reviscolla per la Custòdia del Territori que intenta recuperar el conjunt dins de la filosofia d’eco-aldea. Van obtindre l’autorització del propietari Àngel López, que l’havia comprat als anteriors propietaris amb la idea de salvar el lloc, per a actuar i viure a la zona de manera alternativa.

Vam passar per l’únic carrer, sota l’ombra de la venerable torre. El carrer ens va portar, pista amunt, a la senda per on havíem començat la ruta. En el vessant de la muntanya es veia el nucli urbà de Marines Vell, poble que va ser arrasat el 1957 per fortes pluges que van causar despreniments de roca que van matar a sis habitants del que era i és un poble de carrers costeruts aferrat a la serra. Geològicament, així ho diu un estudi, és una zona perillosa, i per això es va construir un poble nou per a evitar aquests mals. Però els éssers humans oblidem fàcilment. Les cases velles es van reconstruir i vendre i ara el poble està altra vegada habitat amb queixes dels veïns pel que diuen és un abandonament de l’ajuntament comú de Marines i Marines Vell.

Am presses, s’havia fet tard, vam pujar al cotxe. Vam tornar cap a casa per la carretera de la serra.  Vam deixar Olocau, Marines i Llíria: sempre cap al sud,  fent front a un cel enlluernador propi de la tardor.